Procés sobiranista
El Vaticà ja veia Catalunya independent l’any 1922
L’historiador Ramon Corts presenta avui ‘La qüestió catalana en l’arxiu secret del Vaticà’
El capellà ha estat trenta anys investigant les relacions de Roma amb Catalunya i l’Estat espanyol
“Els catalanistes volen reivindicar per a Catalunya no sols les autonomies provincials i el lliure ús i el reconeixement de la llengua catalana com a llengua oficial de Catalunya, sinó que sembla que mirin de separar-se completament de la resta d’Espanya. La regió, que té tradició d’independència i que és sens dubte la més rica i productiva d’Espanya, creu que es bastarà a si mateixa i que és superior a l’actual Espanya: i per això no vol conviure-hi més.” No és una frase extreta de cap sumari actual, sinó que és una carta que el nunci del Vaticà a l’Estat espanyol des del 1921 fins al 1936, Federico Tedeschini, va enviar a Roma el 1922, dirigida a l’aleshores secretari d’Estat del Vaticà, Pietro Gasparri.
El nunci alarmava Roma enviant-li altres cartes com ara la següent: “Els bisbes de Catalunya i el mateix cardenal arquebisbe de Tarragona, que és tingut per catalanista, estan molt preocupats pel tomb que podrien donar els esdeveniments i no descarten que d’aquí a pocs anys la separació completa de Catalunya respecte a Espanya sigui un fet real.”
Aquestes i altres cartes són les que ha recopilat i estudiat durant més de trenta anys de l’arxiu secret del Vaticà l’historiador i capellà Ramon Corts, avui rector de la parròquia de la Concepció de Barcelona i vicerector de l’Ateneu Sant Pacià. Les va fer públiques per primera vegada en un cicle de conferències sobre el cardenal Vidal i Barraquer i la dictadura de Primo de Rivera amb motiu de l’Any Barraquer, i ara, aquestes i d’altres, les ha recopilat en un llibre que presentarà aquest vespre a l’Ateneu Sant Pacià. El primer volum de La qüestió catalana en l’arxiu secret del Vaticà, editat per l’Ateneu Sant Pacià, recull centenars de missives entre els nuncis del Vaticà a l’Estat espanyol i els bisbes espanyols i catalans i altres autoritats sobre les “particularitats catalanes” que tant amoïnaven Espanya i Roma. Aquest primer volum abraça des de la Restauració fins a Primo de Rivera (1875-1923), és a dir, des del règim de la Restauració a Espanya, amb els regnats d’Alfons XII i Alfons XIII, fins al cop d’estat de Primo de Rivera.
No deixa marge de dubte pel que fa als intents històrics de l’Església espanyola d’espanyolitzar l’Església catalana i Montserrat, ja considerat un focus de catalanisme, i pel que fa al veritable interès del Vaticà en tot el que envolta Catalunya, que des de la Santa Seu s’anomena “la qüestió catalana”. També s’hi constata que tenen el tema de la independència damunt la taula des de finals del segle XIX. Precisament Corts recull que el 1899 el nunci Giuseppe Francica-Nava di Bontifé (1896-1898) va haver de demanar explicacions per l’acusació d’independentisme feta sobre el doctor Josep Torres i Bages, aleshores acabat d’elegir bisbe de Vic –no el van deixar ser bisbe de Barcelona–. Amb la dictadura del general Primo de Rivera, la pressió per espanyolitzar la societat catalana va ser enorme.
Vidal i Barraquer també va fer trencar el cap a Roma, que veia, a través d’ell, les tensions entre l’Església catalana i l’espanyola. Vidal i Barraquer va arribar a escriure això al cardenal Gasparri, tot queixant-se de la política de l’Església de l’Estat. “Avui se sap, i diuen els governants, que no volen ni un sol bisbe català a Catalunya, perquè, d’aquesta manera, es prestin més fàcilment a la predicació i a l’ensenyament de la doctrina cristiana en llengua castellana; això és una cosa política i contrària als interessos de les ànimes.” Vidal i Barraquer volia bisbes catalans “no per fer política catalanista, sinó per principis pastorals”.
El catalanisme, element desestabilitzador
El que temia la Santa Seu era –diu Ramon Corts ja en l’apartat de conclusions del seu llibre– el catalanisme com a fet desestabilitzador del règim de la Restauració. Això explica, per exemple, la sorpresa i la prevenció de la Santa Seu davant l’eventual pertinença a aquest corrent del doctor Torres i Bages, del cardenal Casañas i de l’administrador apostòlic de Solsona i després arquebisbe de Tarragona Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. “La mateixa prevenció que tenien els nuncis davant del catalanisme, diguem-ne ja clarament polític, la sentien també els bisbes catalans”, insisteix Corts. I assenyala: “L’actuació del papat, de la secretaria d’Estat i de la nunciatura respecte al catalanisme no va anar dirigida contra allò que podríem definir com “el fet català”, la cultura de Catalunya o “el fet diferencial” –com en dirà el cardenal Vidal i Barraquer–, sinó contra un determinat catalanisme, contra aquell catalanisme organitzat principalment a l’entorn d’una idea política que sí que era vista per Roma com un element regeneracionista, però alhora també com un desestabilitzador del règim.”
