Abascal i el bluf autonòmic
El líder de Vox admet que defensa la fi de les comunitats sense creure-hi i que és l’aposta de màxims per arrencar al PP el rescat estatal almenys d’educació, sanitat, justícia i interior
Ell i Alzola critiquen els ‘chiringuitos’ tot i cobrar dels d’Aguirre
Santiago Abascal arrencarà la primera campanya per a unes generals com a cap de llista de Vox amb l’ofrena floral a la Verge a Covadonga, però abans ha plasmat l’ideari a España vertebrada (Planeta), un llibre entrevista amb Fernando Sánchez Dragó. En el seu diàleg amb Sánchez Dragó, Abascal aprofundeix en una de les mesures estel·lars amb què Vox vol donar un cop de puny al taulell: la supressió de les autonomies. Tot i que Vox ja entra en contradicció amb l’ideari ocupant cada dia els escons al Parlament andalús i no renunciant al sou dels parlamentaris, Abascal abraça la realpolitik i admet que no creu en la seva posició de màxims perquè el que vol en realitat és partir d’un sostre si ha de negociar amb Pablo Casado un eventual acord de govern que porti a La Moncloa la fórmula andalusa de les tres dretes. “Per aconseguir la recuperació de competències, algú haurà de defensar, com fem nosaltres, posicions maximalistes –la de suprimir per complet les autonomies– que forçaran els altres partits a acceptar les minimalistes. I en aquest estira-i-arronsa acabaran per admetre, com a mínim, la recuperació d’educació, sanitat, justícia i interior”, confessa Abascal.
El líder de Vox manté un vincle freudià amb les autonomies: si bé ell es presenta ara amb una aurèola d’outsider de la política i de crític furibund del que despectivament anomena “chiringuitos”, a l’hora de la veritat és un autonomista de facto que ha gaudit tots els esglaons del sistema amb el PP: regidor a Llodio, procurador a les Juntes Generals d’Àlaba i diputat al Parlament basc. I tot sense criticar mai el concert.
L’abandó del PP per la pretesa tebior de Mariano Rajoy li va obrir llavors la porta de l’autonomisme madrileny, on Esperanza Aguirre el va catapultar a organismes que ella mateixa denigraria més tard amb l’apel·latiu “mamandurrias”. El primer va ser el càrrec de president de l’Agència de Protecció de Dades de la comunitat, on el 2010 Abascal rellevava l’independent Antonio Troncoso. Tot i suprimir l’agència el 2012, Aguirre va trobar un destí al protegit i el va nomenar director gerent de la Fundació per al Mecenatge amb un sou de 82.491 euros bruts anuals. Que Aguirre sempre va cuidar els ingressos d’Abascal ho prova el pressupost de la comunitat de Madrid del 2008, del 2009 i del 2010: els madrilenys –a través de la conselleria de Presidència, Justícia i Interior de Francisco Granados– van entregar 100.000 euros, 90.000 euros i 57.375 euros, respectivament, a l’Associació per a la Defensa de la Nació Espanyola (Denaes) que Abascal presidia abans de fundar Vox. Aguirre va tenir amb Abascal la mateixa atenció que amb Nerea Alzola, que del PP basc va saltar a Madrid el 2011 i ara és cap de llista de Vox per Biscaia. Alzola va ser col·locada per Aguirre com a directora general de l’empresa pública Gedesma –amb un sou de 90.000 euros– i d’allà va saltar més tard al Centre d’Assumptes Taurins i a assessorar conselleries.
Tot i l’evident contradicció entre denunciar chiringuitos i alimentar el compte bancari gràcies a ells fins a l’última nòmina, Sánchez Dragó li augura un èxit fulgurant a Vox: “Vaig clavar els 12 a Andalusia i ara en vaticino 60 en les generals.” “Un dels encerts de Vox és no respectar cap dels tabús sorgits a l’escalfor de la correcció política”, sosté Abascal al llibre. Tampoc el tabú de tenir memòria.
