Política

DOLORS MONTSERRAT

Exdiputada al Parlament de Catalunya

“Ens cal una classe política que toqui més de peus a terra”

Les dues últimes legislatures s’haurien pogut fer moltes més coses pel país. Tot s’ha centrat massa en el procés
No soc feminista però veig bé que les dones reivindiquin la igualtat. En calen més en llocs de responsabilitat

Apartada de la primera línia de la política i “feliçment jubilada”, com ella mateix admet, Dolors Montserrat (PP) va ser una de les primeres dones que van exercir tasques visibles de responsabilitat en el parlamentarisme català. Afable i exquisida quan toca parlar-hi, en aquesta entrevista reflexiona sobre múltiples qüestions, acabant pel seu admirat Barça.

Què fa ara Dolors Montserrat?
Doncs em dedico al que no he pogut fer en els millors moments de la meva vida, que és cuidar els meus nets, les meves flors o la casa. Visc una vida tranquil·la a Sant Sadurní d’Anoia, on soc realment feliç.
Podríem resumir, doncs, que està feliçment jubilada?
Doncs sí, la veritat és que sí [riu].
De la política n’està apartada del tot o encara se la mira ni que sigui de reüll?
Soc militant del PP des dels temps d’Alianza Popular i això no es deixa mai, tot i que ara visc l’actualitat des d’una certa distància. Això sí, no em perdo cap debat del Parlament o qualsevol altre que tingui transcendència. Vulguis o no, també tinc una filla que segueix a primera línia de la política, i això també fa que hi estigui a sobre. De fet, quan la van nomenar ministra, vaig posar punt final a les col·laboracions a la televisió o a la ràdio perquè creia que, des del punt de vista ètic, havia de fer un pas enrere, tot i que era un món que m’encantava.
Per vostè, que ja té un llarg recorregut vital al darrere i n’ha vist de tots els colors, el moment actual és el més dur que ha viscut mai?
Rotundament sí. Quan penso i analitzo tot el que està passant, m’adono que tenim uns problemes enormes que afecten el dia a dia de la gent i davant dels quals ens falta una classe política que toqui més de peus a terra. S’hi podrien esforçar molt més. Trobo a faltar aquells polítics que van iniciar la seva carrera als ajuntaments, com el Toni Farrés de Sabadell, i que després van fer el salt al Parlament o a altres instàncies. Aquelles ganes que teníem, aquella actitud de posar-ho tot i d’estar al servei del conjunt, avui en dia es troba a faltar.
Considera, doncs, que la pandèmia s’està utilitzant com a arma partidista?
La política, sincerament, no està a l’altura del moment. Només cal anar a comprar a la botiga de sota casa per adonar-te que molts cops el veí fa una anàlisi de la situació actual més acurada que segons qui. I això demostra que hi ha coses que no s’estan fent bé. Potser sí que la pandèmia s’ha utilitzat una mica amb connotacions polítiques, quan hi hauria hagut d’haver pactes, a escala nacional, des de principis d’any per tirar el país endavant. Perquè les conseqüències socials i econòmiques que està portant, i portarà, el coronavirus, seran gravíssimes.
I en això que descriu, no hi ha un risc molt important de desafecció de la població envers les institucions?
És un risc, sí. Insisteixo que només cal parar l’orella al carrer per adonar-te que la gent està desconnectant i està molt dolguda. Hi ha la percepció que ningú els soluciona res, que hi ha molts ERTO que no es cobren, i la sensació general és de desastre, perquè les dificultats hi són. Al meu poble cada setmana hi ha més famílies que han d’anar a Càritas. I això és un indicador de com estan anant les coses. A Catalunya, a més, la política ha estat totalment enfocada en el procés i s’han deixat de banda les qüestions que afecten la ciutadania. I això en les properes eleccions es veurà.
En l’acte de commemoració del 40è aniversari de la restitució, vostè va alertar que s’ha perdut la capacitat d’entesa i de diàleg, o fins i tot d’empatia, que abans hi havia entre partits. Realment és així?
Crec que sí, i és conseqüència del procés. En l’època del tripartit es va instaurar aquell famós “cordó sanitari” contra el PP que no va ser bo, i amb el procés s’ha produït una situació que ho recorda, amb la política dividida en dos bàndols que pràcticament no es diuen res. Quan jo vaig ser al Parlament, érem en un període on hi havia moltes coses per fer a Catalunya, moltes, però a tots ens unia l’interès per tirar-les endavant i millorar la qualitat de vida dels nostres veïns. Sense fer distincions. I aquesta unitat, per exemple a l’hora de voler acabar l’eix transversal, feia que ens discutíssim quan tocava però que, alhora, fóssim capaços de negociar. Van dialogar moltíssim per cercar consensos que es tornessin realitats. Un exemple, si vols molt concret: per fer caure els peatges de la B-30 vam anar tots a l’una, amb la Montse Tura, del PSC, tocant el xiulet i cadascú fent servir la clau que tenia a mà per obrir la porta de la Diputació, de la Generalitat o del govern central. Vam fer el que tocava fer i ho vam aconseguir tots, no un sol partit.
Potser el que ha passat, però, és que aquest “anar tots a l’una” de què parla per desenvolupar el marc autonòmic, s’ha perdut quan ha estat el moment d’abordar el conflicte polític de l’Estat amb Catalunya?
Sí, però perquè l’independentisme s’ha equivocat. Va creure que parlant només del procés i tirant pel dret aconseguirien el seu propòsit polític, però el que han fet és dividir el país i fer molt mal, molt. Catalunya està anant enrere, quan érem un dels quatre motors d’Europa. No podem continuar dividits, cal unitat. I el que no es pot fer, perquè el marc constitucional no ho permet, no s’ha de fer, amb el màxim respecte pel que pensi cadascú.
I, sobre això últim, en el seu moment, potser no va ser un error fer campanyes com la del PP de recollir firmes contra l’Estatut, que van crispar en excés?
Aquella campanya va ser una realitat. Eren uns altres moments en què no teníem les eines que tenim avui per expressar una queixa. Aquelles firmes, doncs, recollides estan, i probablement la història ho analitzarà amb més perspectiva, però jo no em sento avergonyida d’haver recollit aquelles firmes, entre les quals hi ha la meva.
No parlo tant del procediment, sinó del fet que aquell Estatut era una proposta de síntesi que podia refredar la situació política i, impugnant-lo, es va aconseguir just el contrari.
Tant de bo hagués estat així, però és que en les negociacions d’aleshores per pactar aquesta reforma ja es va veure que no hi havia cap possibilitat que hi hagués hagut aquesta entesa.
Vostè ha estat companya d’hemicicle i de debats de gent com Oriol Junqueras, Josep Rull o Jordi Turull. Què pensa de la seva situació?
Humanament, em dol el que està passant. Ara bé, també soc molt conscient que ells sabien cap on anaven i els riscos que corrien. I, malgrat saber-ho, van preferir tirar endavant, amb les conseqüències que això ha tingut per al país, entre d’altres una societat dividida. I, després, passa el que passa…
I sobre la qüestió de la llengua, no s’hauria hagut d’abordar d’una altra manera, amb menys acritud i més empatia?
Potser sí. A mi m’agradaria que la naturalitat que tenim en el nostre entorn quotidià, on parlem català i castellà, es traslladés a l’escola. Cal igualtat de condicions entre les dues llengües, sense oblidar per descomptat que l’anglès, ara mateix, és més necessari que mai. I si els joves aprenen una quarta llengua, molt millor, perquè ja no només és el futur, sinó també el present. La normalitat del carrer ha de ser a l’escola.
Però quan es diu allò que el castellà està marginat, no s’està creant un conflicte on no hi és?
Hi ha qui vol marginar el castellà, i hi ha qui vol fer-ho començant per l’escola. Jo tinc nets i me n’adono, perquè t’ho diuen ells, no cal que els ho preguntis.
Vostè va ser una de les primeres dones que van tenir responsabilitats públiques al Parlament. Se sent una pionera?
Una mica sí.
Va ser difícil?
Gens. Vaig tenir un sentiment de companyonia de la resta de diputats fantàstica. En cap moment vaig tenir la sensació de topar amb cap barrera. En tant que presidenta del PP a Barcelona i comarques, quan anava a fer un míting o una xerrada sempre defensava que era molt important que les dones comencessin a dedicar-se a la política a través dels ens locals. Fer funcionar un ajuntament, en certa manera, és com fer funcionar una casa. I cal saber escoltar. Jo vaig aprendre molt de diputats que malauradament ja no hi són que, quan estàs en política local, has d’escoltar molt a tothom. I una cosa que he pogut constatar amb els anys és que el tarannà de les dones és molt diferent a l’hora de negociar o enfocar certes qüestions. Tot és més lleuger, de tocar de peus a terra, i no hi ha tantes traves. Jo no soc feminista, però tant de bo a la política hi hagués moltes més dones.
Diu que vostè no se’n sent, de feminista, però com veu l’eclosió d’aquest moviment?
Jo no soc, efectivament, feminista, però veig bé que les dones reivindiquin la igualtat de condicions respecte als homes en tot: en salaris, en condicions de treball, en drets... Calen més dones en llocs de responsabilitat, perquè tenim una altra sensibilitat, una altra manera de fer les coses. Amb una balança equilibrada entre homes i dones, les coses es poden arribar a fer molt millor. I un dels àmbits on segur que les coses anirien molt millor si les coses es fessin així és el de la política.
I com el veu ara el Parlament?
Amb tristesa. Primer per la qüestió de la pandèmia, ja que veure’l tan buit em fa posar de mal humor. Entenc que ha de ser així perquè la situació és la que és, però la imatge em transmet pena. I també crec que en les dues últimes legislatures s’haurien pogut fer moltes més coses pel nostre país. Tot s’ha centrat massa en el procés, tant els uns com els altres. No hi ha hagut debats estimulants. Allà he vist discussions estèrils.
Hauria estat bo que el constitucionalisme hagués anat junt en aquestes eleccions?
No. En política, dos i dos mai fan quatre. Al llarg de la meva vida política n’he vist bastants exemples que no han acabat bé. Per què? Doncs perquè a la gent li agrada votar la sigla amb què s’identifica.
Què espera de la propera legislatura?
Que hi hagi un canvi, i total. La política no pot continuar així; si no, els que vinguin darrere no trobaran ni bous ni esquelles a l’hora de governar. Que cadascú es presenti i ho faci amb els respectius programes, només faltaria, però que tots siguin conscients en quin punt es troba la societat, tant des del punt de vista econòmic com social, així com un país fracturat per culpa del separatisme. Si els polítics que es presenten no toquen de peus a terra, no hi serem a temps.
Està amoïnada pel ‘seu’ Barça?
Ara m’enfado molt, i és lògic per la situació en què estem. Però s’ha de saber acceptar quan es perd. El Barça és una mica un reflex d’aquesta societat fracturada on som. I ha de ser el que ha estat sempre, un club esportiu identificat amb uns colors. Algunes de les millores hores de la meva vida les he passat al Camp Nou, i ara tinc la impressió que s’està enfonsant com a club. Però tinc l’esperança que algú el faci remuntar.
Ja sap a qui votarà com a president?
Encara que ho sabés, no t’ho diria.

Trajectòria al PP

Empresària del sector de la logística i el transport per formació, Dolors Montserrat (Sant Sadurní d’Anoia, 1947) va entrar a la política a través de la ja extinta Alianza Popular, a la qual es va afiliar el 1982. Un cop aquesta formació va fer el trànsit cap al PP, va ser presidenta del partit a Barcelona entre els anys 2000 i 2008. En l’àmbit institucional, els seus primers passos van ser com a regidora a Sant Sadurní el 1983, per fer després el salt al Parlament el 1988, on va ser diputada fins al 2012. Antiga col·laboradora de diversos mitjans de comunicació, en el seu currículum també s’ha de ressenyar que és la mare de l’exministra de Sanitat Dolors Montserrat i Montserrat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Andrei Makaritxev
Investigador associat del CIDOB i professor de la Universitat de Tartu

“Putin vol que la guerra formi part de la vida quotidiana”

barcelonA
Kristian Herbolzheimer
Director de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

“No hi ha cap país al món que pugui donar lliçons a un altre”

barcelona

Brasil, el gegant que reclama atenció

Buenos Aires

El sud global ja és aquí

Girona
Joan Timonet
Cap de l’oposició a Sant Joan les Fonts (Sant Joan Plural)

“Fem nosa a l’equip de govern, ens sentim menystinguts”

Sant Joan les Fonts
guerra a gaza

La UE acorda sancionar a Hamàs i a colons israelians extremistes

barcelona
guerra a europa

Els 27 aproven 5.000 milions d’euros per enviar armes a Ucraïna

barcelona
política

Poble Lliure demana la dimissió de la direcció de l’ANC

barcelona
guerra a gaza

Biden i Netanyahu parlen per primer cop en més d’un mes

barcelona