Política

Raquel Sans Guerra

Número 1 d'ERC per Tarragona

“És complicat ser d’ERC a Twitter, però no quan en surts”

Crítica externa “D’on més pateixen les comarques de Tarragona és dels incompliments de l’Estat” ... i interna “Crec que les eleccions haurien d’haver estat abans, sens dubte”

Al Camp de Tarragona només un municipi supera la mitjana catalana de renda ‘per capita’
Em van semblar fora de lloc les declaracions del conseller Sàmper sobre els sensors
La desafecció de la gent de les Terres de l’Ebre està totalment justificada
Com es preparen unes eleccions amb tanta incertesa?
És complicat, perquè és una situació plena de dubtes. D’una banda, ens trobem amb la pandèmia, que afecta tot el món i que genera molt desconeixement. A més, en el cas català, hi hem de sumar les incerteses jurídiques, que comencen amb la inhabilitació del president Torra i que segueixen, ara, amb el fet que no es respecta una decisió acordada per la mesa de partits, on la totalitat dels grups parlamentaris vam prendre una decisió.
Carreguen les culpes del canvi de data al TSJC per no pensar en què es va fer malament amb el decret de convocatòria?
Sempre hem de ser molt autocrítics però ara resulta que, de cop i volta, tothom sap com s’ha de fer un decret en una situació excepcional, sobre la qual ningú tenia cap coneixement. Jutjar una situació d’aquesta complexitat està bé que es faci, però no sé si és el més oportú a l’hora de no seguir generant incerteses. Això que estem vivint no havia passat mai abans, no estava recollit enlloc i no està previst a la legislació.
Amb tant d’enrenou, acaba tenint preferència per anar a votar el 14 de febrer?
El govern de la Generalitat prioritza la salut, més enllà de qualsevol interès de partit. Hem escoltat els experts en l’àmbit sanitari i, si ens mirem les dades, ens amoïnen. En aquest context, el millor escenari és el 30 de maig. Ara bé, si ho enfoquem des de l’òptica de les incerteses per a la ciutadania, a vegades em pregunto si no seria millor anar de dret al 14 de febrer i votar. Perquè ens podem trobar que el 8 de febrer, a només sis dies de les eleccions i amb tota la maquinària electoral engegada, un tribunal decideixi que s’han d’anul·lar. Aquesta possibilitat em preocupa molt perquè, evidentment, multiplicaria la desafecció.
Apostar per ajornar les eleccions ve a donar per fet que som incapaços de fer-ho bé, que no sabríem anar a votar sense augmentar el risc de contagi. No és una desconfiança per als ciutadans?
És clar que seríem capaços de fer-ho bé, igual com els restauradors són capaços de fer les coses bé o el món de la cultura, també. El problema és la interacció social i, per més bé que es faci, mobilitzar milions de persones en un mateix dia genera interacció social. Sabem poques coses del virus, però sí que sabem que la interacció genera contagis. Li estem demanant a la gent que no vagi als seus municipis a veure els seus familiars. Jo mateixa fa un mes que no veig la meva germana ni el meu pare. Estem demanant uns esforços personals molt grans i, de cop i volta, resulta que hem d’abocar la gent al carrer i augmentar la interacció social.
És fàcil pensar que aquest escenari pugui afectar la participació i disparar l’abstenció.
Es calcula que fins a 200.000 persones podria ser que no participessin en les eleccions per por o per impossibilitat de mobilitat. Nosaltres hem de garantir la salut i la democràcia i, en aquest cas, democràcia implica que el màxim de persones que ho vulguin puguin exercir el seu dret a vot. Si ja tenim alguns indicis que la por al virus pot minvar la participació, això ens hauria d’amoïnar a tots, no només el govern. No estem parlant de gent que no va a votar per una decisió voluntària.
En un context de descrèdit generalitzat de la política i, en concret, de desencís de l’electorat independentista, la pandèmia li serveix al govern d’excusa perfecta per justificar que baixi la participació?
Molts cops perdem de vista el context en què s’està gestionant aquest govern, i crec que ho hem de valorar. La pandèmia està afectant a tot el món i ens ha agafat a tots descol·locats, fins i tot els científics. En el nostre cas, a més, no hem d’oblidar la repressió, perquè segueix vigent. Fixem-nos què ha passat amb el conseller Bernat Solé. El conseller encarregat d’organitzar les eleccions és el primer alcalde inhabilitat per l’organització de l’1 d’octubre. Res és gratuït, hi ha qui contribueix a accentuar aquest sentiment de frustració. Un govern sense president, perquè així ho ha decidit un tribunal, ha de gestionar una pandèmia.
Però el mateix president Quim Torra ja va dir, fa un any, que la legislatura estava esgotada. I no havia esclatat la pandèmia.
Crec que les eleccions haurien d’haver estat abans, sens dubte, però qui tenia la potestat de convocar-les era el president Torra, i no ho va fer. A partir d’aquí podem lamentar-nos molt, però la realitat és la que tenim i és amb aquesta realitat que ha de conviure aquest govern, que està assumint totes les responsabilitats en un context de màxima complexitat. Moltes de les decisions a què ha de fer front no són pròpies ni voluntàries.
Les relacions entre els dos partits que governen són tan dolentes com sembla?
Sí.
I de qui és culpa?
Com en qualsevol relació de parella, en aquest cas de coalició, tothom té la seva part de culpa i de responsabilitat. I insisteixo en el tema de la repressió, que busca erosionar en totes les seves dimensions.
Es va afiliar a ERC fa un any. A banda de les crítiques de partits allunyats de l’independentisme, ha vist com els acusen de traïdors fins i tot els seus aliats polítics. Ha escollit l’època més difícil per militar-hi?
És complicat ser d’Esquerra a Twitter; quan en surts no ho és, perquè connectes amb la majoria de la societat. La major part de la gent vol seure i parlar i vol una llei d’amnistia per posar fi a aquesta repressió que afecta els que són a presó, els que són a l’exili i tots els que venen darrere.
Aquesta situació de desgast i descontentament de l’electorat és més acusada a les comarques de Tarragona? Li ho pregunto pel mantra que repeteix que és una regió que se sent especialment desatesa i maltractada.
D’on més pateixen les comarques de Tarragona és dels incompliments de l’Estat. La Generalitat té responsabilitats, és clar, sempre s’ha de fer autocrítica. Però fixem-nos en el tema de les xarxes elèctriques tancades que han de servir per millorar la competitivitat de la indústria química. La senadora Laura Castel està fent una feinada en aquest tema i al novembre va tornar a preguntar a la ministra pel desplegament d’aquestes xarxes tancades. La resposta va ser que “sí, sí, això està per caure”, però som al febrer i el reglament per implementar-les no és vigent. Un altre exemple el tenim en el corredor mediterrani o en l’A-27, que segueix sense estar acabada. És un incompliment darrere l’altre. Malauradament, les bases estratègiques del nostre territori no depenen de la Generalitat, i és l’Estat qui ha incomplert.
La xarxa de sensors per detectar fuites a la petroquímica sí que depèn del govern de la Generalitat i també està bloquejada.
Sí, i s’ha d’accelerar. S’ha de fer en comú amb les empreses. Però, en el cas de la xarxa de sensors, estem parlant d’un compromís des d’aquest estiu passat. La transposició de la directiva europea sobre les xarxes tancades és de l’any 2008. Posem-hi context.
Vostè viu aquí i ha estat a la comissió parlamentària sobre la seguretat a la indústria química. Amb quina cara es fa campanya electoral després que el conseller Sàmper digués que no hi ha diners per a la xarxa de sensors perquè el govern es mou per “prioritats”?
Em va semblar fora de lloc, que digués això. Perquè d’entrada és mentida. L’alcalde Pau Ricomà, l’endemà d’aquelles manifestacions, va trucar a vicepresidència del govern i es va assegurar que la partida pressupostària existeix. Però qui ha de fer la feina és el Departament d’Interior i el de Territori. No es tracta només de diners, es tracta de portar a terme la feina.
Com a diputada per Tarragona també li toca representar les Terres de l’Ebre. Li sembla encara més justificat el sentiment de desafecció que puguin sentir els ciutadans d’aquelles comarques?
Està totalment justificat, només cal que ens mirem la línia R15, una vergonya, o l’estat en què es troba el delta de l’Ebre. Hi ha la necessitat de plantejar la reindustrialització a partir del desmantellament de les nuclears. Els incompliments i la manca de previsió estratègica ajuden a entendre aquesta sensació de desafecció. Les Terres de l’Ebre són un territori que té unes comunicacions molt complexes, una situació demogràfica preocupant, amb un envelliment de la població, i cal donar-hi resposta.
Quins reptes planteja impulsar al llarg de la legislatura?
L’hidrogen verd per mi és el gran projecte de futur de les nostres comarques, i em refereixo tant al Camp de Tarragona com a les Terres de l’Ebre. Implica la reconversió de la indústria química i la substitució de la nuclear. Ho necessitem per garantir els llocs de treball i hem de posar la mirada en el 2050, en què hi ha uns objectius de neutralitat climàtica fixats per la Unió Europea. I els projectes del Camp de Tarragona o de les Terres de l’Ebre no poden ser només projectes territorials, han de ser projectes de país i, per tant, han de tenir el suport del govern de la Generalitat.
La química és un pal de paller de l’economia d’aquest territori; l’altre és el turisme. Passa per una època difícil.
La crisi ens ha ensenyat algunes dificultats i reptes que tenim amb el turisme. Municipis com Salou, amb una aposta molt determinada per un tipus de turisme, estan entre els que més han patit aquesta crisi. Hi ha dades en matèria econòmica que són importants d’analitzar. La renta per capita, per exemple. Al Camp de Tarragona només un municipi supera la mitjana catalana: Altafulla. Aquesta crisi ha arrossegat la contractació en negre, això vol dir que ha deixat un gran nombre de persones sense cap cobertura social.
Aposta per replantejar el turisme, però quan anava com un tro i cada any encadenava rècords, a tothom li semblava bé aquest model turístic.
Cada estiu era de rècord, però Salou està 26 punts per sota de la renda per capita mitjana a Catalunya. Potser era de rècord només per a alguns. Jo vull un model que sigui sostenible des del punt de vista turístic i que tingui en compte el global de les nostres comarques. Cal una planificació estratègica, perquè som un territori privilegiat.
Què en pensa, del projecte BCN World?
Tinc dubtes que es faci.

5 coses que no sabies...

Un matís, d’entrada. Raquel Sans és periodista. Atesa la coincidència de noms i de professió amb la conductora de l’informatiu de TV3, per evitar equívocs durant molt de temps va encapçalar el seu compte de Twitter amb l’advertència que ella no ha presentat cap Telenotícies. Ara hi detalla que és mare de família nombrosa.

La partida es juga a Valls. La candidata d’ERC per Tarragona és de Valls. La capital de l’Alt Camp viurà un duel a tres bandes en els propers comicis. També són de Valls la candidata del PSC, Rosa Maria Ibarra, i Albert Batet, cap de llista de Junts.

L’oportunitat d’enterrar Tabàrnia. Ciutadans va ser la llista més votada a Tarragona en les darreres eleccions al Parlament. Sans assenyala que “és evident que no tornarà a passar” i pensa que ERC està davant la seva gran oportunitat de guanyar, per primer cop a les comarques tarragonines, unes eleccions al Parlament. La candidata posa com a exemple el cas de Pau Ricomà a la ciutat de Tarragona, on Alejandro Fernández (PP) “s’havia postulat com la gran esperança de governar a Tabàrnia”.

Incòmoda amb els correbous. “No m’agraden”, respon obertament quan se li pregunta què pensa dels correbous, una tradició fortament arrelada a les Terres de l’Ebre i, sobretot, a Amposta, ciutat on governa ERC amb majoria folgada.

El llum verd a Carles Castillo, “a foc lent”. La candidata explica que la incorporació de l’exsocialista Carles Castillo (número 4 a la llista) es va produir “a foc lent” i defensa que és reflex del grau de maduresa del partit. “Des del punt de vista polític estem convençuts que el moviment independentista ha de créixer”, diu. Raquel Sans manifesta que el fitxatge de Castillo dona “coherència” i permet “arribar a públics als quals amb els perfils més tradicionals d’Esquerra és complicat arribar”.

El 20-S li dispara la vocació

Raquel Sans és periodista de formació (té una llicenciatura en periodisme i un postgrau en periodisme sociolaboral per la Universitat Autònoma de Barcelona). Més acostumada a seguir campanyes electorals des de darrere d’un teclat d’ordinador que no pas figurant com a cap de llista, admet que fins no fa gaire li era difícil imaginar-se en el primer pla de la política. Es va afiliar a Esquerra l’any passat i confessa que els fets del 20 de setembre del 2017 a les portes de la conselleria d’Economia li van despertar les ganes d’implicar-se activament en l’agenda del país. Sans havia estat la cap de gabinet d’Òscar Peris, delegat del govern a Tarragona. Tots dos van ser destituïts amb l’aplicació de l’article 155 i, dies després, en saber que hi havia una macrooperació policial i una mobilització ciutadana davant d’Economia, van decidir anar plegats a Barcelona “per donar suport als companys”. Inesperadament, a Sans li va tocar fer de presentadora dels actes i discursos que es van succeir des de dalt l’escenari que es va improvisar davant la seu del departament. El contacte que va mantenir amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez –“no els coneixia”, diu– li va fer créixer la indignació quan va veure que els havien detingut. Ara manté un estret contacte amb una altra víctima de la repressió: Carme Forcadell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Govern abordarà dilluns amb Barcelona i altres ciutats els aldarulls dels últims dies

barcelona

Rebuig dels partits polítics a la crema d’una furgoneta de la Guàrdia Urbana amb un agent a dins

barcelona

El centre de Barcelona es recupera després dels aldarulls d’aquest dissabte

barcelona

Milers de persones reclamen un govern independentista

barcelona

Sàmper diu que “la violència està desbocada” i no veu negociable dissoldre la Brimo

barcelona

L’hora de redefinir el full de ruta

barcelona

La CUP reclama al govern i al Parlament un “gir radical”

barcelona

El rol institucional, el punt més espinós

barcelona

“Felip VI firmarà l’indult”

madrid