Política

Homosexualitat com a negoci

A l’Amèrica Llatina, el Dia de l’Orgull es valora, com tot, en funció dels interessos consumistes del sistema capitalista

El Dia de l’Orgull Gai va començar el 28 de juny com una visualització del fet homosexual i de lluita pels drets de tota una comunitat històricament exclosa i perseguida. Malgrat tot, ja fa alguns anys que la jornada reivindicativa ha esdevingut el mes del consum gai. El capitalisme és un sistema amb capacitat sobrada per integrar qualsevol fet sempre que respongui a les seves premisses consumistes. D’aquesta manera, el que va néixer com un instrument per reafirmar la diversitat, el dret de les persones a mostrar-se com són, ha passat a ser com un Black Friday que comença dilluns i s’acaba diumenge perquè es fa més caixa en set dies que en un de sol.

Certament, l’homosexualitat avança en reconeixement de drets a punta de consum. Avui és un ítem més en l‘apartat d’ingressos dels llibres de comptabilitat. Per això a les sèries per a adolescents de Netflix hi és tan present. La diversitat sexual s’ha normalitzat barroerament i irreflexiva, com els termes emprenedor, reptes, desafiaments i efectes d’abast global... entre altres expressions idiotes contemporànies consagrades al ChatGPT.

En l’era de la pretesa mort de les ideologies, no és només l’esquerra la que pateix, perquè els valors conservadors passen pel mateix mal tràngol d’haver d’empassar-se veritats que fins no fa gaire creien immutables en nom de la màxima dels diners. A l’Amèrica Llatina del capitalisme de sabata i espardenya, aquesta premissa la segueixen de fa temps. A Colòmbia, com arreu, tot es valora segons el volum de negoci que genera: el Dia de la Mare, tradicionalment el segon diumenge de maig, ha mutat a una forma extensiva durant tot el mes. Igual passa amb l’invent del Dia del Pare, que ara es consumeix durant tot el juny. No hi ha reivindicació, ni afectes; només compres, com en qualsevol altra ocurrència comercial estil el Dia Sense IVA, una comèdia publicitària instaurada durant la pandèmia pel govern conservador de Duque. Foren tres jornades l’any en què suposadament els electrodomèstics eren un 19% més barats. El que obviaven els eslògans de màrqueting són les trampes de les grans superfícies, que, esforçadament, apujaven el preu els dies previs per deixar una falsa rebaixa que el consumidor s’empassa amb desfici. I que perdi l’Estat, mai l’empresa.

En la terra de Pasión de Gavilanes, amb mascles de pit pelut i dones siliconades que ensumen feromones, abans que l’esquerra agafés la bandera dels drets LGBT, algú a qui la llibertat de les persones importa un rave ja era conscient que això podria generar dividends. En aquest país, va ser un diputat de la dreta qui va presentar la proposta de llei que va consumar el matrimoni igualitari. Mentre això passava aquí, l’Equador del progressista Correa, la Bolívia de Morales, la Nicaragua d’Ortega i la Veneçuela bolivariana seguien negant fins el dret a constituir parelles de fet del mateix sexe. Cuba n’és un altre exemple: no va ser fins fa dos anys que el paradís del comunisme i l’alienació dels drets individuals va acceptar la diversitat sexual, després de reprimir-la durant dècades en nom del tradicional i transversal masclisme caribeny. I és que l’esquerra sempre va un pas enrere en això de la finestra d’oportunitat; perquè l’èxit és exclusivament el benefici que se’n pot treure. Per aquest motiu l’ultra de Javier Milei, un antiavortista declarat per a qui els drets de les dones valen menys que els periodistes dels mitjans públics que acaba de despatxar, no posa pegues al matrimoni homosexual. En la seva habitual avidesa verbal, el matrimoni és “un contracte” que hom pot formalitzar, si vol, “amb un elefant”. Tot i això, va de bracet d’homòfobs de manual, com Abascal i tota la patuleia de reaccionaris que es van trobar a Vistalegre al maig. En Gabriel Rufián ho va reconèixer fa algun temps al Congrés espanyol: l’esquerra és antipàtica i fa mandra perquè obliga a pensar. Jo hi afegiria que, massa sovint, erra quan interposa una superioritat moral que val molt poc en el mercat de valors en què les persones, ja simples consumidors, sobrevivim enfangats i de bon grat.

Josep Maria Freixes és llicenciat en història i màster en comunicació de conflictes



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Pròxim Orient

Israel bombardeja el port iemenita d’Hodeida en represàlia per l’atac a Tel Aviv

Barcelona
Estats Units

L’equip de Biden ignora la pressió i assegura que continua en campanya

Barcelona
política

L’ANC potencia les estructures de país i “l’agenda per la independència”

barcelona
Xipre

El govern xipriota acusa Turquia de violar els drets humans a l’illa

Barcelona
Bangladesh

Més d’un centenar de morts en l’onada protestes estudiantils

Barcelona
Guerra a Gaza

Gairebé 39.000 palestins han mort des de l’inici de l’ofensiva a la Franja

Barcelona
política

Rovira tanca el cercle de retrobades amb la JERC abans dels dies decisius

barcelona
política

El Consell de la República, a punt per al retorn de Puigdemont

barcelona

El PSC es conjura perquè Paneque sigui alcaldessa de la ciutat

girona