La diplomàcia de l’insult

“Et parlo a tu, reina d’Anglaterra. Deixa tranquil·les les illes Malvines”, “Uribe, vete al carajo”, “Bush, ets un ruc, un donkey, mister Danger, un alcohòlic”, “Aznar és de la mateixa casta que Adolf Hitler”. Aquestes són algunes de les frases que el president veneçolà Hugo Chávez ha dit al llarg dels seus 10 anys de govern, la majoria d’elles en el seu programa dominical Aló, presidente, però també en altres escenaris tan delicats com l’Assemblea General de Nacions Unides o la Cimera Iberoamericana. Hi ha qui parla de la “veneçolanitat” del mandatari, és a dir, la capacitat de colpejar i abraçar alhora. Per a d’altres, però, entre els quals l’oposició local, Chávez és un “boig imprevisible” a qui ni els seus ministres poden contenir.

El mandatari va néixer fa 54 anys d’un matrimoni de mestres d’escola. En la seva adolescència va iniciar la carrera militar, malgrat mostrar bones aptituds per al cant, el ball i, sobretot, l’escriptura i el teatre. Amb aquest capital artístic va entrar a les casernes militars, on ràpidament es va diferenciar dels seus companys.

El seu mentor polític, el dirigent comunista Luis Miquilena, manté que Chávez s’ha convertit en un “líder erràtic, insensat i només apte per a la confrontació” i “irrefrenable quan és davant d’un micròfon i de 5.000 persones”. Així ho posa de manifest el mandatari quan acusa l’oposició de ser “pitiyankitos de la burgesia” o quan no dubta a proclamar que la seu de l’ONU a Nova York “fa pudor a sofre” perquè acaba de passar-hi l’expresident nord-americà George W. Bush. El rei Joan Carles li va engegar el famós “Per què no calles?” durant la Cimera Iberoamericana de l’octubre del 2007, perquè Chávez havia titllat de “feixista” l’expresident del govern espanyol José María Aznar.

Aquests trets de la seva personalitat es mantenen sense importar-li les circumstàncies. “Les paraules grolleres són una constant en Chávez i a mesura que els problemes l’assetgen es torna més escatològic”, diu la periodista Marta Colomina, conductora estrella de la cadena Unión Radio. “Als seus seguidors tampoc els agrada aquest estil –explica Colomina– perquè el veneçolà és molt conservador. Els homes es poden dir entre ells coses horribles, però quan hi ha dones i nens davant van amb molt de compte”.

Però de la mateixa manera que és pròdig a guanyar-se enemics, Chávez és generós amb qui considera soci en la seva missió integradora llatinoamericana. Al capdavant de la llista hi figura el líder cubà Fidel Castro, a qui considera “el seu pare” polític, seguit dels presidents brasiler Luis Inácio Lula da Silva, el bolivià Evo Morales i l’argentina Cristina Kirchner.

Idealisme i racionalisme
“El que passa és que Chávez és una barreja, en el sentit caribeny, d’idealisme i racionalisme. L’idealisme li dóna l’empenta emocional i el racionalisme li permet diferenciar l’enemic de l’amic”, explica Adriana Zambrini, psicòloga de la Universitat de Buenos Aires i esquizoanalista. Així, el mandatari veneçolà tindria “l’estranya possibilitat de cultivar aquests dos aspectes de la seva personalitat i és per això que el seu discurs pot barrejar-se amb messianisme i accions contundents”.

El risc és que “aquest joc entre el real i l’ideal, molt clàssic en la literatura llatinoamericana, es desequilibri i es decanti cap a un dels dos extrems, amb el risc d’accions precipitades”, manté Zambrini. Ara com ara, sembla que els veneçolans fan costat a l’estil del seu governant, un suport que es posarà a prova a les urnes el mes de setembre que ve, quan s’hauran de renovar la totalitat dels escons del Congrés.