Del principi al final, el tancament d'un cicle

Cap dels fundadors d’ETA podia imaginar-se que 50 anys després l’organització que creaven estaria més a prop de la derrota que Euskal Herria de la independència. El 31 de juliol de 1959, festa de sant Ignasi, un sant molt basc, les sigles ETA d’Euskadi Ta Askatasuna (Poble Basc i Llibertat) apareixien per primer cop en un document oficial, després d’uns anys de funcionament. ETA es va fundar més per procés que d’avui per demà. Un grup de joves il·lustrats, universitaris i de famílies acomodades barrejaven en la coctelera de la història la rebel·lió personal contra els pares i la revolució social pròpia dels temps: contra els seus, un PNB que consideraven burgès i covard; contra la dictadura franquista que anorreava les llibertats; contra l’Espanya que subjugava l’ancestral nació de la llengua basca, la més antiga d’Europa.

Cinquanta anys són molts en la base del deu, però en són molts més en el moviment uniformement accelerat que ha passat de la bombeta de 40 watts a internet sense canviar de generació. En aquest mig segle de tanta entropia, ETA no s’ha mogut del plantejament ideològic de la moneda única de doble cara: independència, socialisme. No era només un partit antifranquista, per això no van xapar amb la democràcia; “no lluitàvem contra Franco, lluitàvem contra Espanya”. No eren només un partit antifranquista, tot i que també ho eren, encara que més aviat amb textures de moviment social d’ampli espectre. Per això molts militants van optar per deixar l’organització quan va decidir no deixar les armes i avui hi ha exetarres en tot l’arc parlamentari, PP inclòs.

En aquest mig segle, ETA ha fet uns 900 morts i milers de ferits, i ells han tingut 200 morts i entre 8.000 i 9.000 presos, avui cap a 700, amb una mitjana de pena tan alta com de 12 anys/persona en els acusats de pertànyer a comandos; el més antic és Jose Mari Sagardui, Gatza, que porta 29 anys a la presó. Paral·lelament, ETA ha estat fins fa quatre dies el primer motiu de preocupació de les enquestes i el motiu més reiterat a les portades. La democràcia els va fer rebaixar una mica les expectatives o allargar-les en el temps: la “guerra prolongada de desgast”, que va teoritzar l’ideòleg de la lluita armada, Iulen de Madariaga, i va implementar Argala, donava com a bon final el reconeixement dialogat del dret d’autodeterminació.

No podrien guanyar, però podien no perdre del tot. Va ser possible, en aquest sentit, que, tot i la sang i el patiment, la idea de diàleg quallés fins i tot en els seus enemics, i van aconseguir fer seure a negociar el poderós Estat espanyol en diversos trams, els més importants dels quals van ser les converses d’Alger (1988-89), el pacte de Lizarra-Garazi (1998) i l’última negociació amb el govern Zapatero, sepultada a la terminal T-4 de Barajas, el desembre del 2006.

En tots els casos el govern espanyol no els ho va posar fàcil, però a ells els va faltar l’habilitat necessària de la negociació i també de la política, perquè a banda de cremar-se ells mateixos, han fet tot el que han pogut per crear anticossos en els seus eventuals aliats en un plantejament civil, començant pel PNB i acabant per l’independentisme català. Antxon Etxebeste, l’home d’Alger, ho va advertir l’any 92, després de les detencions de Bidarte, les més significatives per la quantitat i la importància estratègica dels detinguts des del Procés de Burgos (1970): “Estem a punt de perdre la batalla militar, mirem de no perdre també la política”.

Avui estan més a prop que mai de perdre-la. La societat els ha donat l’esquena, la legislació espanyola els ha esborrat del mapa institucional i la legislació internacional antiterrorista, estigmatitzada per la poderosa marca del fonamentalisme jihadista, els ha fet objecte de la màxima animadversió i objectiu de totes les policies i serveis secrets. Els Estats Units els van incloure en el seu llistat d’organitzacions terroristes a batre, l’any 2002, i el 2003 ho feia la Unió Europea.

Com més violència, menys independència: aquesta consigna resumeix el debat d’avui en el si de l’esquerra abertzale. No només no aconseguiran la independència amb el ferro, sinó que, si no deixen la política lliure del seu llast, ni tan sols podran acostar-se a l’autodeterminació. Que el primer a formular la teoria de la violència com a perjudicial per a l’independentisme fos justament qui va formular la via armada, Madariaga, és un perfecte símil del tancament de cicle.

L’estratègia de la derrota
El 22 de març del 2006 ETA va declarar un alto el foc permanent, que havia estat llargament precuinat. L’estiu següent ETA i representants oficials i oficiosos del govern espanyol estaven a punt de culminar un llarg període de converses a moltes bandes. Mai no s’havien acostat tant a un final dialogat com aquells dies, amb el més semblant a un full de ruta establert, sobretot en el capítol assumible de pau per presos, que hauria desactivat la violència i hauria instal·lat un període estable de distensió. Estava tan dat i beneït que Zapatero va fer grans anuncis esperançadors, un dels quals, solemne, en forma de declaració al Congrés, el 29 de juny, deixant clar que no es pagaria cap preu polític. Però a un pas de l’acord tàctic, sense rèdits polítics, només referit a presos i no bel·ligerància amb l’esquerra abertzale civil, no pas amb els comandos, canvi sobtat.

Havia estat molt més fàcil del que es pensaven els negociadors de tots dos costats arribar on eren, amb ETA disposada a la transacció, i potser era possible tibar més la corda, posar el llistó més alt i abordar els temes polítics, en els quals no hi hauria un acord fàcil. D’aquesta manera, el procés es dilataria, però lliure de víctimes i amb crèdit per a Zapatero per arribar a les eleccions sense que el PP li robés l’electorat de centre que es disputen i que reparteix les victòries entre els uns i els altres. Segellar l’acord amb ETA amb unes generals al fons del passadís hauria desencadenat una ferotge precampanya del PP per qualificar el PSOE, i Zapatero en particular, de connivència amb el terrorisme, de debilitat i de trencar Espanya. Els haurien fet pagar un preu polític que, en realitat, no havien pagat, atès que només hi havia acord sobre un espai de distensió simplement aplicant la llei penitenciària i la llei de partits d’una manera no restrictiva: acostament de presos, tercers graus, etc.

Es va tibar la corda, com en l’esport de la sokatira, en sentits oposats, i es va precipitar un debat per al qual encara no es donaven les circumstàncies de temps, distensió estabilitzada i confiança. ETA no va tenir tampoc aquest cop prou paciència per no aixecar-se de la taula, i després d’un “avís” a la irlandesa, trets a l’aire i proclama a les muntanyes d’Oiartzun, el 23 de setembre van planejar un atemptat també a la irlandesa, de gran demostració de força però sense víctimes, per alertar que el procés estava en perill. Va ser la bomba de Barajas del 30 de desembre, i cap previsió no es va complir: hi va haver un mort i amb l’enterrament s’enterrava també l’última esperança de procés de pau.

A partir d’aquí, l’estratègia de la derrota, activada pel PP, torna a la circulació i resulta que ara pot ser possible. Els serveis d’intel·ligència internacionals hi intervenen i la lluita policial esdevé més eficaç que mai; la sensació que ETA està infiltrada és generalitzada, les regeneracions de dirigents i comandos es tallen tot just broten. No vol dir liquidada, perquè la capacitat de fer mal és inversament proporcional a la gent que cal per fer-lo, com demostra el cotxe bomba de Burgos.

Al costat de la lluita policial contra la primera línia dels comandos, i de la primera exigència d’evitar l’assassinat, una política antiterrorista global i enraonada; per exemple, prioritat en les detencions dels més acèrrims defensors de la lluita armada i concentrar presos carismàtics crítics amb la violència, i no lluny de casa: Artapalo, Santi Potros i Makario són a Zuera (Saragossa). I deixar sense oxigen la càpsida de l’entorn civil, ni llistes ni diners. Són èxits evidents del ministre Rubalcaba, el més ben valorat en la darrera enquesta del CIS, tot i que els ministres de la porra solen ser els més antipàtics per a la sociometria. Però tot plegat no seria possible sense la fatiga social que genera la persistent pressió del terrorisme i el clam cada cop més unànime contra la violència. Per a ETA, han passat 50 anys, però també han passat 50 anys per als qui hi estan en contra.