“No ens mouran”

“Fins que Mubàrak marxi”

Alterat pels últims esdeveniments violents que estan succeint als carrers del centre del Caire organitzats pels partidaris del règim, Mansur es va posar a plorar mentre aixecava desolat les mans al cel implorant justícia. Amb tot i això, i veient com uns homes armats amb pals colpejaven el seu fill al cap durant la matinada d'ahir, ha decidit quedar-se “el temps que faci falta fins que Mubàrak marxi”.

El seu primogènit, Atrab, de 33 anys, intentava calmar-lo sense èxit, mentre es burlava d'ell mateix i del seu bony al cap. “No et preocupis, pare, que amb bony o sense bony no trobaré una dona per casar-m'hi”, deia el jove, que explicava que no ha aconseguit trobar una feina i que per això no pot pagar el dot per a una xicota.

La batalla campal de la nit de dimecres va transformar la plaça Tahrir en una mena d'hospital de campanya amb centenars de persones ferides estirades a terra. L'espectacle dantesc contrastava amb els ànims encesos dels manifestants, que no defallien amb els seus crits contra el rais egipci. “Van guanyar la primera batalla però contraatacarem”, indicava Mahmud Asif, que recorda que un desconegut amb una arma de foc va disparar al cap d'un company la nit de dimecres a dijous.

La seguretat als voltants de la plaça Tahrir ha canviat molt des d'aleshores. La posició neutral de l'exèrcit egipci, que no va intervenir per sufocar els xocs entre els partidaris i els detractors del règim, ha obligat els manifestants a improvisar les seves pròpies mesures de seguretat perquè no es repeteixen situacions semblants. Al pont dels Lleons, un dels accessos a la plaça, darrere dels tancs de l'exèrcit, els manifestants van aixecar barricades amb làmines de metalls, contenidors, fustes i han col·locat tres cordons de seguretat per controlar a tothom que pretén entrar a la zona. Gràcies a aquestes mesures, es va evitar que ahir hi hagués una sagnia dins del campament on hi ha dones i menors.

L'organització dels manifestants a la plaça Tahrir és extraordinària. Tothom que acampa hi té una missió assignada. Les dones s'encarreguen del menjar i, després, grups de voluntaris el reparteixen. Els que s'ho poden permetre, metges, enginyers, advocats o empresaris, donen un euro al dia per tal de poder comprar menjar per alimentar els molts components de la comunitat.

Per respecte als costums dels musulmans i tenint en compte que una part important dels manifestants són simpatitzants dels Germans Musulmans, les dones dormen a part, dins de la mesquita Omar Makran, contigua a l'edifici de la Mugama, on s'expedeixen els passaports.

Ashraf Aziz, imam d'una mesquita de Helwan, explica que és aquí, al Caire, perquè vol “justícia i igualtat, com en els temps del profeta Mahoma”. El clergue musulmà sosté que, “si el poble egipci escull lliurement el cap d'estat”, ell fins i tot acceptaria “un president cristià”. La proscrita però influent germandat ha animat molts dels seus seguidors a participar en les protestes.

Però no només persones amb filiacions polítiques es troben a la plaça Tahrir. Molts joves sense ideologia s'han unit per demanar la fi d'un ferri estat policial. Les protestes van començar el 25 de gener a través d'un grup de la xarxa social de Facebook que es va crear arran de la mort de Khaled Said, un blocaire d'Alexandria, que va ser torturat per la policia a finals del mes de desembre.

“No ho podem seguir tolerant”

Precisament, els organitzadors van escollir el Dia Nacional de la Policia per protestar per la repressió i la brutalitat dels cossos de seguretat del règim egipci. “La brutal mort de Khaled va desfermar la ira de molta gent. La policia és corrupta i assassina, no ho podem seguir tolerant, per això vam decidir sortir als carrers per denunciar-ho”, critica Mahmud, un jove cairota, estudiant d'economia.

La valentia d'aquests joves que, de manera espontània, van desafiar el règim immobilista de Mubàrak va atiar els ànims de protesta de molts d'altres després que s'organitzés el Dia de la Ira, l'inici d'aquestes deu jornades de protesta massiva antisistema.