Brogit i patates calentes

La publicació de la militància al PP del president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, afegeix llenya al foc de la polèmica que fa temps que esquerda el crèdit de l'organisme encarregat d'interpretar i fer complir la norma fonamental de l'ordenament jurídic espanyol. La percepció de la independència del tribunal fa anys que es degrada. És a dir, la seva autoritat moral es desgasta –la real, agradi o no, continua vigent– a l'hora de dirimir conflictes amb la interpretació de la Carta Magna com a clau de volta. La gravetat d'aquesta situació l'ha accentuat l'automàtic emmarcament de cadascun dels magistrats que l'integren en un dels dos bàndols en què s'ha fet habitual dividir la judicatura: el conservador i el progressista, els anomenen. Emmarcaments que s'han fet més explícits encara per les guerres partidistes traduïdes en els bloquejos i endarreriments esdevinguts habituals cada cop que ha tocat renovar algun integrant del TC.

La situació es va gangrenar amb la tramitació de la sentència de l'Estatut. El tribunal es va passar quatre anys remenant la patata calenta abans de formular, l'estiu del 2010, la polèmica retallada del text estatutari aprovat pel Parlament, les Corts i en referèndum. Quan finalment ho va fer, el juny del 2010, va ser amb un dels 12 membres recusat, uns altres quatre amb el mandat caducat, inclosa la presidenta María Emilia Casas, i amb una vacant, perquè el magistrat Roberto García-Calvo, mort dos anys abans, encara no havia estat substituït.

Que qualsevol relleu al TC es mira amb lupa i es decideix primer i s'analitza després sempre en funció de com queden els equilibris entre els denominats sectors progressista i conservador es va tornar a evidenciar fa un mes i mig, quan es van renovar quatre magistrats –dos dels nous entraven a proposta del Consell General del Poder Judicial, i els altres dos els designava el govern espanyol. La nova configuració tornava a fer decantar la majoria cap al bàndol conservador, com no passava des del 2004, quan, poc després del triomf de José Luis Rodríguez Zapatero, la majoria del TC va quedar en mans de magistrats més propers a l'entorn del PSOE que del PP.

El fet que precisament amb una majoria suposadament progressista també es fes una lectura restrictiva en l'afer de l'Estatut –que es va traduir a buidar de contingut jurídic la definició de Catalunya com a nació del preàmbul del text, la invalidació total o parcial de 14 articles i la reinterpretació de 23 més i 4 disposicions addicionals– obliga a relativitzar molt la influència que aquests canvis d'equilibris puguin tenir en els cada cop més nombrosos conflictes competencials que Generalitat i Estat dirimeixen al TC, que a més s'ha demostrat que, en aquest aspecte, quan té més feina és en èpoques en què, com ara, governa el PP amb majoria absoluta.

Però, més enllà que el resultat en els litigis pendents de resoldre pogués variar o no amb una composició diferent i amb un president que no milités al partit de Rajoy, hi ha el problema del descrèdit: sigui quin sigui el resultat, cadascuna de les sentències seran llegides en clau ideològica, incapaços com han estat, el mateix tribunal i els successius governs espanyols, de preservar una imatge de veritable independència de la institució. I tenint en compte la quantitat i el contingut, sovint considerablement sensible, dels casos encara en tramitació, i els que arribaran, el TC és ara mateix una veritable caixa de Pandora.

Amb una ràpida revisió d'alguns del mig centenar de casos a dirimir que enfronten ara per ara Generalitat i Estat n'hi ha prou per fer-se'n una idea. Si limitem la llista només a normes de la Generalitat que l'Estat o alguna formació política han portat en els últims anys al TC i que encara estan pendents de la decisió de l'alt tribunal, hi ha la llei de comunicació audiovisual, pendent de resolució des de l'any 2006, la llei d'acollida de persones immigrades, la llei del codi de consum o la llei del cinema. Per descomptat, la llei de consultes populars per referèndum del tripartit i també la prohibició dels toros. Només en els últims dos any i mig de governs convergents ja han anat al TC i esperen torn l'impost català de dipòsits bancaris –que la Generalitat pot aplicar però corrent el risc que si finalment hi ha una sentència que el tomba li toqui tornar tot el que hagi recaptat–, el decret llei d'horaris comercials i l'euro per recepta i les taxes judicials –dues eventuals vies d'ingressos per a la Generalitat ara per ara bloquejades per la suspensió cautelar dictada pel Constitucional–. I no té conseqüències pràctiques, però sí una forta càrrega simbòlica la suspensió cautelar de la Declaració de Sobirania del Parlament.

La Generalitat, al seu torn, també ha presentat recurs a l'alt tribunal contra el decret estatal de retallades en educació, i ja ha avançat que, si tira endavant, portarà al TC la LOMQE, la reforma educativa impulsada pel ministre José Ignacio Wert. I el PP ja ha advertit igualment que també acabaran al tribunal que presideix Pérez de los Cobos tots els passos que el govern català faci cap al dret a decidir: de la futura llei de consultes a les tres potes del denominat full de ruta sobiranista: comissió, consell assessor i pacte nacional. Potser massa patates calentes per a un forn tan desgastat.