Tots els colors de l'arc

Una passejada per la zona permet comprovar, entre altres coses, que hi ha un carrer que es diu Independència que travessa l'avinguda Meridiana, just passada la plaça de les Glòries, sortint de Barcelona. És clar que aquest nom, que hi és des del 1899, no fa referència a la situació política actual, sinó a la lluita contra la invasió napoleònica.

Nomenclàtor a banda, la passejada i la conversa amb alguns veïns que paren la fresca, que prenen alguna cosa en una terrassa o bé vigilen els nens al parc és un experiment sociològic que dóna respostes d'allò més variades. Si una cosa queda clara és que tothom reconeix el caràcter plebiscitari d'aquest setembre perquè, en ser preguntats per la manifestació de la Diada i les eleccions, s'acaben definint d'una manera o altra. Una altra cosa és que les posicions siguin monolítiques. Que no ho són. Per exemple, l'Helena, una noia de Moldàvia que fa 15 anys que és aquí, diu que anirà a la Via Lliure si la feina li ho permet. “El fill i el meu home són catalans, penso que els catalans necessiten suport”, afirma. Creu que la independència pot servir per “anar a millor”, tot i que no les té totes perquè no sap segur si rutllarà. Ho diu per pròpia experiència: “Jo he viscut una independència –Moldàvia va ser una república soviètica– i, en certa manera, Madrid sempre manarà.” L'Helena ho compara amb el paper patriarcal de Rússia amb Ucraïna. Tot això ho explica amb un català correctíssim: “Em sembla que per respecte al país l'he de parlar.”

Assegut en un banc, fent un cop d'ull a un full volant de l'entitat unionista Societat Civil Catalana, que aquests dies té parada a la Meridiana, hi ha en Bernardo. “La llibertat de manifestar-se la té tothom; ara, jo sóc antiindependentista”, comenta. Troba que una hipotètica independència seria desfavorable per a Catalunya “per qüestions econòmiques”. “Sense Espanya ho passaríem malament: si el 60% del que es produeix a Catalunya ho compren els espanyols, de sempre, de fa almenys 600 anys”, emfasitza, parlant en tot moment en català. Explica que va arribar a Terrassa fa 20 anys de Còrdova i que, ara que està jubilat, aquest any ha fet el curs de nivell B de català. Ara dubta si fer el del nivell C. Depèn de com vagi el 27-S, tem per “les pensions” i per si “hi ha un corralito com a Grècia”.

En Pablo també està jubilat i es declara no independentista. “Ara, fa molts anys que sóc aquí.” Més de mitja vida. Va arribar de Ciudad Real amb 18 anys. Creu que el 27-S “no passarà res”. “Estic ben tranquil.” Però també diu que Catalunya mereixeria un tracte fiscal “diferent”. “Amb tot el que he pagat durant tants anys...”, s'exclama.

Prop d'un parc, en Xavi i la Noemí entretenen el seu fill. A ella les grans acumulacions de gent la neguitegen, però a més no veuen amb bons ulls la independència. Són partidaris d'un “concert econòmic com al País Basc”. “I em sembla que a la feina em repercutiria, la meva empresa marxaria; penso per mi, però em sento molt català”, hi afegeix ell. En el mateix parc, dos joves de 18 anys, la Sara i en Sergi, vigilen un nen petit. Si poden, l'11de setembre es plantaran a la Meridiana per manifestar-se. Pensen que els motius de la independència s'han de fer arribar més a tot arreu.“Espero que serveixi d'alguna cosa, perquè, si no, ens fulminaran”, comenta la Sara, que el 27-S votarà per primera vegada. De tots dos, ella és l'optimista: “Si surt el sí, ja ho tenim.” “Tant de bo”, puntualitza ell.