Ara Espriu és del PP

El saló soterrani del luxós hotel Casa Fuster de Barcelona porta el nom d'un dels pares del modernisme, Lluís Domènech i Montaner, i creador de l'edifici d'aquest hotel, situat al capdamunt dels Jardinets de Gràcia. Aquest saló va ser escenari ahir al vespre de la presentació del llibre del ministre d'Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, Todos los cielos conducen a España. Cartas desde un avión. És un llibre de “reflexions, en forma epistolar” en què Margallo parla de l'estat del món, de la política internacional i també d'Espanya. Com en qualsevol acte d'aquests dies preelectorals, l'esdeveniment va provocar un desembarcament de dirigents populars, amb la presència de diversos parlamentaris i amb Jorge Fernández Díaz (ministre de l'Interior i candidat per Barcelona per al 20-D) i María de los Llanos de Luna (delegada del govern a Catalunya), al capdavant. També hi havia representants de diversos consolats, com ara el de la Xina, la República Txeca i Guinea-Bissau.

Qui va ser ministre durant els governs d'Aznar i també titular de la cartera d'Exteriors, Josep Piqué, tenia la feina de presentar el llibre. Com si es recordés que Margallo havia estat l'autor de frases memorables (com ara que Catalunya vagaria per l'espai si era independent) va voler també deixar la seva petja. Després de les corresponents lloances al ministre (un “intel·lectual” amb “compromís i coratge cívic”), va abordar directament el “cas de Catalunya”, reflectit en el seu intercanvi epistolar en el llibre. “El que està passant demostra que la política democràtica no pot ser expressió de meres ambicions personals, i encara menys si no respecten la llei”, va afirmar Piqué, que, tot seguit, va llançar aquesta revelació: “Sóc molt de Salvador Espriu.” “Em perdonarà si en faig un parell de cites...”, va dir, per introduir la seva particular interpretació de dos poemes d'Espriu. Un era aquest: “A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol.” En va treure aquesta reflexió: “Els pobles han d'estar sempre per sobre de les persones.” La cita, oberta a múltiples lectures, podria semblar fins i tot naïf, si no fos perquè després Piqué va culminar el rampell poètic esmentant el poema Assaig de càntic en el temple (publicat per primera vegada el 1954): “Que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra...”. Aquí, endut per la seva lliure interpretació, Piqué va dir que amb allò de “dissortada pàtria” Espriu “es referia a l'Espanya i la Catalunya de la postguerra.” I hi va afegir que, si Espriu “veiés tot el que està succeint”, comprovaria que això “ens pot tornar a aquesta pobra, trista i dissortada pàtria”. A Piqué li va passar per alt que, quan Casa Fuster encara eren habitatges, Espriu havia viscut en un pis de dalt. Des d'aquesta talaia va escriure La pell de brau (un Escolta, Espanya de l'època franquista), que té aquests versos que Piqué curiosament es va estalviar: “Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures.”

En lloc de repetir el tòpic del PP (“Espanya és la nació més antiga d'Europa”), Margallo va explicar la història d'Espanya així: “La unitat d'Espanya és la unificació de les polítiques exteriors de la corona d'Aragó i de Castella.” Després va repassar la història més recent, i, en aturar-se al 1934, sí que va aprofitar per repetir el mantra: va afirmar que els Fets d'Octubre (que van acabar amb el president Companys i el govern català a la presó) “van ser molt similars als d'ara”. En tocar l'etapa franquista, només va mencionar l'economia i la relació amb l'exterior i mai s'hi va referir com a dictadura. Una llàstima, perquè aquí Piqué li podria haver citat alguns dels poemes antifranquistes d'Espriu o l'obra teatral Primera història d'Esther. En arribar a la Transició, Margallo va parlar de les operacions per “acomodar el règim” a la democràcia.

Dit tot això, es va dedicar a la política exterior i al món que ve i, evidentment, amb un capítol a part per a l'amenaça del terrorisme d'Estat Islàmic. Abans de la presentació, en atendre els mitjans, havia advocat per la coordinació de tots els aliats occidentals en les accions a Síria per “meditar bé” el paper que hi pot tenir Espanya. Per tancar la seva conferència, va tornar a Espanya i a la imatge que vol transmetre al món: “No renunciar a res, a la nostra diversitat, cultura, capacitat tecnològica... Som un país tradicional i modern; si algú vol tenir una política exterior eficaç ha de parlar com una gran nació i ser una gran nació”, va concloure. Però el titular, avui, havia d'anar d'Espriu.