política municipal
pacte de govern municipal
Punt final a l'alternança de govern
Tot i ser rivals històrics, el PSC i CDC s'han hagut de donar la mà en aquest mandat després d'unes eleccions que van deixar el consistori molt fraccionat
ERC, que hi ha entrat més tard, i el PP, a l'ombra, donen estabilitat a l'Ajuntament
L'empat tècnic de les eleccions va obligar a buscar nous pactes
Amb CDC, l'alcaldia no va ser mai objecte
de negociació
Deia l'exalcalde de Blanes Josep Marigó (PSC) que un dels problemes que havia tingut la ciutat al llarg dels anys era l'alternança constant de forces al govern. Una alternança que havia impedit que s'avancés en una direcció clara. En les últimes municipals, però, aquest intercanvi al govern va arribar al final del seu camí, amb un empat tècnic en les eleccions entre CDC, el PSC i ICV-EUiA (una força, aquesta última, que va pujar i es considera moralment guanyadora). Sobre el paper, encara que la clatellada va ser forta (va perdre 2.000 vots i cinc regidors), el PSC va continuar sent la força més votada, però el panorama electoral deixava un trencaclosques molt complicat d'encaixar per formar govern.
Bona entesa amb CDC
Des del principi, el PSC es va entendre amb CDC, però un acord que inclogués ICV-EUiA semblava impossible. Els ecosocialistes inicialment no volien renunciar a l'alcaldia, però
el seu no incondicional a CDC els forçava a buscar aliats amb forces d'esquerres que havien tingut menys representació, però que tampoc sumaven una majoria estable. El líder de CDC, Joaquim Torrecillas, que inicialment tampoc descartava ser l'alcalde, es va referir al vet d'ICV-EUiA només quatre dies després de les eleccions amb una frase que es va acabar fent realitat: “No entenem les polítiques excloents i no les compartim, potser haurem d'excloure qui exclou.” Efectivament, ICV-EUiA es veu quatre anys més a l'oposició, si bé és cert que tampoc li interessava formar part d'un govern en què CDC ja hi era com a aliat inqüestionable. Va ser impossible –com en el mandat anterior– un acord PSC-ICV-EUiA, tot i que s'havia parlat fins i tot d'alcaldies compartides entre Joan Salmerón i Miquel Lupiáñez.
L'alcaldia, sense disputa
Amb CDC, en canvi, l'alcaldia no va ser mai objecte de negociació: els convergents van entendre des del primer moment que els socialistes, com a llista més votada, havien de liderar el govern. El primer pacte, que situava igualment el govern en minoria, va veure els primers problemes molt aviat, ja amb l'intent fallit d'aprovació del sou de l'alcalde. Fins a tres vegades es va arribar a portar la proposta de sou al ple abans que els grups hi donessin el vistiplau. No només es qüestionava el sou de l'alcalde, sinó el de l'exprimera tinenta d'alcalde Meritxell Salarich, que va plegar el gener passat. La marxa de Salarich i d'una altra regidora, Susana Ramajo, va evidenciar la fragilitat de l'equip de govern, que no va dubtar a demanar ajut
a la resta de grups per afegir-se a un acord de govern com més ampli millor.
Reticències de les bases
Descartat ICV-EUiA, que volia que el PSC es desdigués del pacte amb CDC per poder negociar, el primer soci en què el PSC i CDC van pensar va ser ERC, que no hi ha acabat entrant fins al cap d'un any, en part perquè les seves bases inicialment no ho veien clar. També es van haver de vèncer reticències dels militants socialistes, amb una part no gaire disposada a formar part d'un govern de majoria sobiranista. De fet, un sector insistia a incloure-hi Ciutadans i el regidor del PP, Salvador Tordera, que sempre s'ha mostrat com un aliat sòlid quan
ha calgut. Però la possible entrada del PP desballestava l'acord amb ERC, que no podia formar part d'un encaix amb sigles tan antagòniques. Finalment, la qüestió es va resoldre amb un acord a l'ombra però estable: socialistes, convergents i republicans formen una amalgama en què el PP té responsabilitats polítiques però tècnicament no forma part de l'equip de govern. Una encaixada de mans que tots els grups de l'oposició sense excepció han criticat, sobretot perquè és a l'ombra.
L'alcalde, però, sempre ha defensat que en consistoris amb una fragmentació tan evident com a Blanes, els acords, per impossibles que semblin, són imprescindibles per tirar endavant.
La C-32 com a aperitiu del mandat
El primer any de mandat no ha estat fàcil. Primer, perquè va començar en minoria, però també per la relativa inexperiència d'alguns membres del consistori (l'alcalde havia estat els últims quatre anys al govern, però abans no era regidor), i perquè tenien a sobre temes de magnitud considerable, com ara l'allargament de la C-32, que ha aixecat molta polèmica. El govern, que es va apuntar més tard que Lloret a fer una consulta popular sobre la nova infraestructura, va donar inicialment el vistiplau a l'acord per tirar endavant el projecte. L'acord entre els alcaldes dels municipis implicats es va reflectir en una fotografia d'encaixada de mans amb el llavors conseller de Territori, Santi Vila.
A la foto, però, no hi va voler sortir Miquel Lupiáñez, malgrat que també signava l'acord. L'alcalde també va renunciar, inicialment, a fer un pla de mobilitat –aprovat per ple a instàncies d'ICV-EUiA
en el mandat anterior–, però ara els nous socis d'ERC mantenen que sí que cal fer-lo. Queda pendent. També continua pendent definir d'una vegada els usos de la finca de Pinya de Rosa, una qüestió delicada lligada a un projecte d'ampliació que, per la seva complexitat, el govern ha deixat en mans de l'executiu de la Generalitat. D'altra banda, el Consorci Illa de Blanes, que va servir per construir la ciutat esportiva, s'haurà de resoldre, però l'Ajuntament –que fins ara no hi ha posat un cèntim– haurà de pagar, almenys en part.
