“Método 3 em va seguir”

Quan va deixar la primera línia política, Joan Puig va obrir un blog titulat: “De la política a la vida real.” En preguntar-li si la política s'acosta més a la ciència-ficció, reconeix que un pot perdre el contacte amb el dia a dia, malgrat que a ell, assegura, no li va passar. Però, encara que ja hagin passat vuit anys, el Puig real no dista gaire del Puig polític. Manté un discurs hiperactiu, d'una intensitat que sempre ha estat natural en ell, sense filtres, així com raja, agradi o no. En un perfil que se li va fer en aquest diari per unes eleccions municipals titulàvem: “Huracà Puig.” I a hores d'ara encara no ha perdut pistonada.

La gran majoria recordarà aquest exdiputat republicà per una sola imatge: ell, amb banyador, a la piscina privada de Pedro J. Ramírez, a Palma, amb el carnet de diputat a la boca, protestant per l'ocupació d'un espai públic. Concentrar la seva vida política en una anècdota reconeix que li sap greu. “Lamento que gent del meu entorn, fins i tot del meu partit, utilitzés aquesta situació per intentar vendre que sóc un freaky. Però no em penedeixo del que vaig fer. La gent de les Illes em van demanar suport per una causa justa. I ho tornaria a fer”, afirma.

Qui pensi, però, que allò es va quedar en una simple anècdota va equivocat. El cas va tenir un llarg periple judicial que va acabar donant la raó als que demanaven l'alliberament de l'espai. I a Puig li van ploure pressions per tots costats. “En Pedro J. va moure cel i terra”, assegura. I afirma que, fins i tot, va ser investigat per Método 3. “D'aquells informes que van sortir a la llum arran del cas Camarga, un d'ells era meu. I el tinc”, diu Puig, podríem dir que, fins i tot, satisfet. Pedro J. va dir que li havia arribat anònimament. L'huracà Puig no s'ho creu.

Sempre ha estat un polític incòmode i provocador. Ho porta a l'ADN. Renegar del monarca ara és una quotidianitat. Ell, quan era regidor de Blanes, ja va despenjar el retrat del rei de la sala de plens, en un moment en què encara no es parlava de la nova política. I al Congrés hi va arribar amb ganes i amb la mateixa actitud. A Puig li va tocar viure la primera legislatura en què ERC tenia grup propi, que suposava un marcatge mediàtic important. Puigcercós, que ja era veterà, els va guiar des del primer dia. “Ara no feu el que fa tothom a l'entrar, que és mirar al sostre per si es veuen els trets del 23-F”, ens va dir. I no ho van fer. Van ser els anys en què es va començar a parlar en català des de la tribuna d'oradors, en què s'onejaven samarretes de la selecció catalana i es parlava d'independència sense complexos. A Puig, tot això li anava com un vestit a mida. A Madrid, però, va tastar el poder i, també, la nul·la voluntat d'entendre el tret diferencial català.

Es va fer amic de José Bono i va organitzar una trobada secreta entre el ministre de Defensa i Carod-Rovira, a Madrid. Un dinar en què també hi va ser present el cap de l'estat major de l'exèrcit. Bono, un espanyolista convençut, volia conèixer les inquietuds d'ERC. I, al final, el ministre va preguntar a Carod: “Però vostès, fins on volen arribar?” La resposta va ser: “Fins al final!” En aquell moment ja s'albirava el trencament; va ser quan a l'Estatut li van passar el rasclet i el Constitucional engegava motors. “Sort que ho van fer. Si no, a hores d'ara encara estaríem discutint incompliments de l'Estatut!”

Però, sens dubte, l'experiència que més valora és haver participat en la comissió d'investigació de l'11-M. “Veure com un estat menteix i enganya, com el PSOE i el PP feien pinya, com un partit juga amb una mentida per intentar guanyar unes eleccions sense baixar de l'autocar, com la Guàrdia Civil amaga informació i descobrir com un dels atemptats més greus a Europa sigui possible per una badada dels serveis de l'Estat”, conclou. Puig va ser portaveu d'ERC en aquella comissió i va preguntar fins a l'extenuació a Zaplana, Acebes, Zapatero... i a Aznar, al qual no va tenir problemes per dir-li: “Vostè no ha superat el seu complex d'inferioritat.” I, en acabar el torn de preguntes, li va regalar el llibre de Víctor Alexandre sobre el cas Carod.

Puig només va estar quatre anys al Congrés, a contracor, tot sigui dit. En les eleccions següents va intentar ser el cap de llista per Girona, però no se'n va sortir. “Dir el que penses no ajuda gaire a fer carrera política”, considera. Va plegar a contracor. Va ser curt, però intens. Ara, des de la vessant dels mitjans de comunicació, continua treballant per una Catalunya independent. “És el millor, per a Catalunya i també per a Espanya.”