Fa poc Julio Anguita va anar a un programa d'una TV espanyola per a presentar un llibre que ha escrit sobre política, sobre la seua experiència com a secretari general d'IU a la dècada dels noranta i com qualifica els altres polítics de dretes i d'esquerres. Sobre Aznar al seu llibre li diu que és un “joseantoniano”, és a dir, un feixista; sobre Felipe González li diu que és “un potra”, que té molta sort o l'ha tinguda quan va guanyar les eleccions per majoria absoluta el 1982 després del colp d'estat de Tejero. Però no s'està de criticar la porta giratòria o el torn que passa quan els alts càrrecs de l'estat abandonen la política i es posen d'assessors de les companyies de llum, de gas o d'aigua. Perquè no deixa de ser un abús de poder que ens fa vore aquest tipus de política com un afer de màxims aprofitats.

Anguita, tot i les nostres diferències nacionals, em sembla un polític honest que ha renunciat a cobrar el seu sou d'exdiputat del parlament espanyol i viu amb 1.700 euros a l'any; hi ha pocs polítics que renuncien als privilegis que li pertoquen i això, —el fet d'haver renunciat a guanyar més que els altres— l'honora i ens el fa excepcional. També em va semblar molt bé que davant les preguntes sobre el pacte entre el PSOE i IU a Andalusia explicitara que estava en contra perquè pensava que calia una regeneració política i estava en contra de la corrupció al sindicat UGT i deia que els problemes de finançament que havien eixit calia dimissions immediates, no només del Secretari General, Candido Menéndez, sinó de tota la direcció d'UGT que no havia estat a l'alçada de les circumstàncies. Preguntat per el pacte entre IU i el PP a Extremadura, va respondre que no hi havia cap pacte, simplement no havien donat suport als del PSOE i que ell mantenia el que havia dit tota la vida, més que les ideologies, era clau el programa, programa, programa. Va donar suport a l'alcalde de Marinaleda, Juan Manuel Sánches Gordillo i al sindicalista del Sindicat d'Obrers del Camp d'Andalusia, Diego Cañamero, acusats d'ocupar una finca colonitzada pels militars completament improductiva i perquè la gent poguera treballar-la i fer-la fèrtil i productiva.

El que dissentisc del senyor Anguita és sobre la qüestió 'nacional'; ell es diferenciava d'Aznar acusant al polític castellà que no tinguera una visió d'Espanya més ampla, que semblara el Cid o Don Pelai en tindre una perspectiva absolutament castellana que excloïa a Abderrahman, a Averroes i als califes de l'Al-Andalus, en considerar-los invasors després de viure a l'Al Andalusí durant més de vuit segles. Anguita reivindicava l'Espanya no només castellana sinó també andalusa. No obstant la seua visió espanyolista li impedia respectar i entendre les altres llengües, cultures i nacions que hi ha a l'estat espanyol al marge de Castella i Andalusia que formen, en llengua i cultura la mateixa nació.

No entén res o molt poc, quan considera que Artur Mas és el que dirigeix i encapçala el moviment independentista a Catalunya, perquè, en realitat, el senyor Mas va a remolc, l'independentista és un moviment que creix des de baix cap a dalt, basat sobretot en la classe obrera i treballadora, però també la petita burguesia i les classes mitjanes on hi ha gent com David Fernández de la CUP que representa una part important de la gent vinguda d'altres països distins al Principat i prioritza les qüestions socials i nacionals a l'hora. Per tant, és ridícul quan diu que voldria'convèncer' a Mas que cal prioritzar els drets socials i que la independència és una “cortina de fum”. Aquest és un moviment amplíssim, per tant està fora de lloc que diga que els problemes socials són prioritaris, perquè els problemes socials de Catalunya i de la resta de països de parla catalana estan connectats amb la necessitat d'exercir el dret a decidir i de guanyar poder propi davant dels intents de Madrid per tornar-nos, en avortament, educació, sanitat, centralització, etc., a fa més de 40 anys. L'eix reivindicatiu 'nacional', és complementari i no contraposat al social, davant l'espoliació fiscal i la manca d'inversions al corredor de l'Eix Mediterrani. Per la qual cosa, si el senyor Anguita és, realment, d'esquerres i no joseantoniano, com Aznar, el que ha de fer és respectar el dret a decidir, el dret a l'autodeterminació perquè no es pot governar sense la voluntat i la complicitat dels governats. El que no pot ser és que reconega el dret a l'autodeterminació al Sàhara o a Palestina i no a Euskal Herria, a Catalunya o als Països Catalans. Si, s'és democràta ha de reconèixer això del dret a decidir i resoldre els conflictes votant, no pot estar d'acord amb la posició del PP i del PSOE que neguen la possibilitat que els catalans voten per a decidir el nostre futur. Els que neguen el dret a l'autodeterminació i volen impedir sota amenaces el dret a votar dels que volen expressar-se, al meu parer, són molt poc demòcrates i d'esquerres perquè imposen la seua llengua, cultura i nació contra la nostra a la que consideren inferior, subordinada i sembla que volen exterminar. El Tribunal Constitucional espanyol, controlat pel PP i PSOE ja ens van indicar que el que votaven els catalans, —aprovant en referèndum la reforma de l'Estatut, acordat al parlament català i espanyol—, no tenia cap importància, perquè, en aquest estat espanyol, els catalans, balears i valencians no tenim dret a tenir cap dret o en qualsevol cas, tenim dret a tenir 'drets' sempre subordinats i subaltern. No obstant, per desgràcia, sempre trobarem a catalans, valencians i balears [espanyols] disposats a amputar-se i castrar-se ben a gust en la seua identitat plurilingüe, com si el monolingüisme uninacional fóra la millor opció vital que els han oferit en la seua existència per realitzar-se com a castellans negant la seua pròpia singularitat valenciana o catalana. Com el senyor Anguita voldria que férem perquè les qüestions 'nacionals', només són importants les “seues” i no les dels altres.