A l'assaig polític de Joan Vergés “La nació necessària”, premi Ramon Trias Fargas, 2013, s'afirma: “els catalans —per sort!— no tenim tancs, ni avions, ni pistoles. En tenen ells. No tenim tampoc el suport del gran capital. El tenen més aviat ells. És previsible que les potències internacionals que controlen l'ONU no vegin amb bons ulls que un poble petit i tossut com Catalunya provoqui inestabilitat a Europa. Els afavoriran, per tant, a ells. Què tenim, doncs, nosaltres? Tenim sobretot arguments, raons. Les nostres eines són les raons. Són les que ens fan forts i les que ens faran —passi el que passi— invencibles. Ens interessa, per tant, més que mai, tenir-les ben esmolades”. Sembla una descripció acurada de la realitat catalana actual, des de fa molts anys, tot que m'haguera abellit que, en les reflexions teòriques, s'haguera al·ludit a la possibilitat d'una reconstrucció de la “nació” sencera i completa, de tots els Països Catalans, singulars i diversos, necessitats d'entrelligar-se com una mata de jonc per a sobreviure. Perquè el que està en joc és la nostra pròpia supervivència com a poble diferenciat al marge de l'estat espanyol

Només tenim bones raons morals, i això és important. No obstant, amb bones raons morals no podem creure que eixirem del Born i ens ho pagaran tot, en la volta al món, pel fet de ser catalans [valencians o balears]. Vergés a aquest assaig tracta d'esmolar les eines, les raons, els arguments, prova d'explicar perquè Catalunya té legitimitat com a nació (perquè així ho vol o sembla que ho vol la majoria de la població catalana al Principat), perquè és de justícia defensar la nostra llengua davant els atacs dels Governs de Madrid i d'un estat espanyol al·lèrgic al reconeixement i al respecte a la diversitat lingüística i nacional, com va demostrar la sentència del TC i també hi ha la legitimitat per a la secessió pacífica i democràtica, si així ho vol la majoria de la població, votant. I pensa que argumentar i tenir bones raons, amb capacitat d'explicar-les a la comunitat internacional, pot tenir alguna incidència, sobretot si s'acompanya de manifestacions, votacions i mostres inequívoques de llibertat.

Perquè com reconeix Thomas Harrington, del TrinityCollege de Hartford, a Connecticut (EUA): “No es pot esperar que els grans òrgans del món tinguin una capacitat de reacció ràpida, però si el poble de Catalunya decideix donar suport majoritari a la independència i no defalleix a repetir “llibertat, llibertat, llibertat”, és qüestió de temps que ho aconsegueixi”. Per tant, Harrington està convençut que unes eleccions plebiscitàries poden ajudar en aquest camí i que “és important que hi hagi una llista única —dels partits proindependència— per poder enviar un missatge molt fort a la comunitat internacional.

En canvi, el professor de ciència política a la Universitat del Quebec i autor del llibre “Temps d'incertituds. Assajos sobre el federalisme i la diversitat nacional” (Editorial Afers), Alain Gagnon, creu que “serà un error per als catalans precipitar-se a una altra consulta”, sobretot quan hi ha unes eleccions generals espanyoles a finals de 2015 que poden canviar l'escenari a favor de Catalunya. Per això Gagnon es pregunta “Per què tanta pressa?” i insisteix: “Seria més intel·ligent esperar a veure què passa a la tardor, en uns comicis que poden donar la sorpresa [...] pot estar més obert a reconèixer, o almenys a escoltar, les aspiracions catalanes. Crec que el temps va a favor dels catalans, que han demostrat fins ara una gran resiliència i determinació i haurien de continuar fent-ho”. Hem esperat tants anys, tants segles, que una mica més, si hi ha un escenari “més favorable”, no hauria d'esbalair. És temps per convèncer els indecisos, per explicar millor les raons morals i els arguments econòmics, fiscals, socials, culturals a favor del dret a decidir. Michael Keating, a la Universitat d'Aberdeen, Escòcia, a un article de Sònia Sánchez, és “Encara un “problema intern” a ulls del món, reblava el clau advertint que “unes eleccions plebiscitàries resolen la legalitat de no poder fer referèndums, però quan passin sereu al mateix lloc”. Perquè creu Keating que si el govern espanyol no reconeix un eventual estat català, Europa i la comunitat internacional no ho faran.

Per últim, en la necessitat de prioritzar l'afer nacional i els socials —de manera equilibrada— David Fernàndez de la CUP feia una advertiment pràctic davant les “plebiscitàries”: hi ha qui vol prioritzar només l'eix nacional per a tapar els problemes socials, hi ha, per contra, qui vol prioritzar els afers socials per tapar l'eix nacional. Nosaltres, deia, referint-se a la CUP, no volem tapar res, ens interessa visibilitzar-ho tot i donar-li importància els dos eixos, el de la transformació social contra la pobresa, els desnonaments, la precarietat social, sanitària, educativa, etc. i l'eix nacional, l'exercici del dret a decidir, bàsicament com una eina de transformació social i nacional, per a construir una Catalunya i uns Països Catalans molt millors, on la redistribució de la riquesa siga un fet real i no promeses demagògiques que se les enduu el vent. S'hauria de tenir el màxim de cura per a no esmolar les eines dels adversaris, dels que només volen que perpetuar la dominació espanyola i mantenir la nostra humiliació permanent.