La repressió va ser massiva a les comarques de Lleida

Per comarques

La demarcació de Lleida és el primer territori català que va caure en mans de les tropes contràries al legítim ordre de la República. La majoria d'execucions es van produir durant l'anomenat període blau (1939-1945), coincidint amb la II Guerra Mundial i el moment de màxim poder de la Falange (que s'identifica pel color blau de les camises). A partir d'aquest moment, el règim va moderar el compliment de les condemnes a mort, a mesura que esperava el reconeixement internacional, que va acabar arribant durant els anys de l'oberturisme, a la dècada dels seixanta.

Els primers afusellats a Catalunya, 77 en concret, eren veïns de les comarques de Lleida. El nombre més alt d'execucions, en xifres absolutes, es va produir al Segrià (amb 110) i a les Garrigues (amb 104); ara bé, en relació amb el cens de població del 1936, la comarca que va perdre més població a mans dels escamots d'afusellament és de nou les Garrigues (0,37%), seguida del Berguedà lleidatà (0,16%), el Pla d'Urgell (0,14%) i el Segrià i la Segarra (totes dues amb un 0,13%). El nombre de condemnes a mort es redueix exponencialment a mesura que ens enfilem cap a la zona pirinenca, fins al punt que a la Val d'Aran, tot i ser objecte d'una important repressió –un 4,11% de la població va viure consells de guerra (244 persones)–, no hi va haver condemnes a mort.

Justícia militar

La majoria dels executats provenien del ram de la pagesia i de professions menestrals com ara paletes, electricistes, mecànics i un bon nombre de ferroviaris. Ara bé, a diferència del que passava en altres zones, a la demarcació de Lleida van ser passats per les armes força professionals liberals: advocats i metges, empleats de banca, algun industrial i algun encarregat de fàbrica. És rellevant que entre els morts es comptin un parell de guàrdies civils que es van mantenir fidels a la República, un carrabiner i uns quants xòfers de departaments de la Generalitat. Una de les poques dones executades durant el franquisme era de les Garrigues i el seu ofici era el de mestressa de casa.

El perfil de l'afusellat a la demarcació és el d'un home de 30 a 39 anys (38,56% dels executats). Només es dóna un cas d'una persona menor de 20 anys.

Afortunadament, no totes les persones que es van haver d'enfrontar a un consell de guerra van acabar els seus dies davant d'un escamot d'afusellament. Cal tenir en compte que hi va haver 389 executats per 10.849 persones represaliades. De nou el Segrià es converteix en la comarca, en valors absoluts, amb més persones víctimes de depuracions: 3.168. Ara bé, cal tenir en compte que és la que concentra més volum de població. El cens de residents del 1936 era de 82.620 persones.

Percentualment, però, el Pallars Sobirà va ser la comarca més castigada. Un 5,94% dels seus habitants se les van haver de veure amb la justícia militar; en valors absoluts, 735 persones sobre un cens de 12.369 habitants. L'altre Pallars, el Jussà, és el segon territori on la justícia va ser més implacable: va ser jutjada un 4,6% de la població; en xifres absolutes, 946 persones d'un total de 20.575.

Els principals delictes que podien acabar en l'obertura d'un procediment judicial militar eren rebel·lió o adhesió a la rebel·lió militar –des del punt de vista dels vencedors, els rebels eren els republicans–, auxili a la rebel·lió militar, ser sospitós de desafecció al règim i actuació revolucionària.

El règim promovia la delació, cosa que va provocar que certes denúncies tinguessin més a veure amb la voluntat del denunciant de congraciar-se amb els franquistes que no pas amb l'existència d'allò que els guanyadors de la guerra havien tipificat com a delicte. També, sobretot en l'àmbit més rural, alguns veïns van aprofitar per ajustar comptes de caire personal.