Sí, un curs intens i en certa manera inèdit per al conjunt de forces polítiques catalanes. Inèdit perquè un Parlament ubicat en una estructura estatal i amb una sobirania limitada vol posar en marxa un procés constituent amb una assemblea.
I això és inèdit, perquè les assemblees constituents no poden sorgir d'un òrgan constituït: la seva legitimitat és ex novo. Però, és clar, això passa perquè el país
viu precisament una situació inèdita. El més normal en una situació com l'actual seria consultar la gent, preguntar-li què vol fer, i que l'Estat acceptés i respectés les singularitats i les diferències.

I des del punt de vista jurídic és apassionant, perquè veiem com el joc independentista mira d'escapar de les prohibicions del Tribunal Constitucional fins a la trencadissa final. I, al debat, a més, s'hi incorporen elements que no formen part del dret, com els desitjos, les emocions i les ràbies, però als quals es vol donar una articulació jurídica. Aquest joc jurídic es dóna perquè els polítics han abocat la societat a un debat poc raonable. Jurídicament, l'Estat no pot acceptar un procés constituent, però tampoc és normal que políticament sembli que aquí no passa res. El cap de govern d'un estat que vol que es mantingui unit alguna cosa ha de fer.

Jo tinc la sensació que tant el PSOE com el PP són presoners del “i jo més espanyol i que ningú pugui dir que no ho sóc”. S'ha de tenir en compte que una part dels seus votants han marxat a nous partits per la seva convivència amb formacions perifèriques o nacionalistes, que feien de frontissa i permetien la governabilitat. Jo puc entendre que en determinats llocs d'Espanya això no agradi..., però llavors el que perds és l'amplitud de mires i entres en un joc de recompte de vots. I, si ho analitzes, queda més o menys clar que el PP pot guanyar eleccions sense Catalunya, i el PSOE ho té més complicat. De fet, el PP, que havia perdut vots en favor de C's perquè alguns electors el consideraven tou en l'ordenació territorial, està reconduint la situació i recuperant una part d'aquests sufragis.

Fer una seguretat social, una agència tributària, obrir ambaixades... Al final, la política catalana s'ha mogut des de sempre al límit de la legalitat i tirant la corda per aconseguir coses. El que jo no acabo de veure és el final del procés, és a dir, com es pot fer un referèndum més enllà de posar caixes de cartó i, per tant, que tingui validesa legal. Si no posem funcionaris al capdavant de les urnes, difícilment aconseguirem un referèndum reconegut i amb validesa legal. Però, és clar, cal que aquests funcionaris assumeixin riscos i no tinguin por de perdre la seva plaça i, en certa manera, desafiïn el govern espanyol, que jo crec que no tindria ni legitimitat ni força per actuar contra aquestes persones. Aquesta crec jo que ha de ser la gran trencadissa: funcionaris que sense por donin validesa a una consulta.... Una consulta que surti evidentment favorable a la independència.

Jo el veig complicat, perquè estem massa ben acostumats i la independència exigeix esforços, i hem de veure fins a quin punt estem disposats a patir. Perdre la plaça de funcionari, una investigació d'Hisenda, multes... Totes aquestes coses un estat les fa.

Potser, però hem de tenir en compte que serà perdre això a canvi d'alguna cosa que no sabem ben bé què és, perquè no sabem si a l'altra banda hi ha el paradís. I, a més, no sabem si aconseguint la independència construirem un estat millor, que segurament serà molt diferent per a un cupaire que per a un convergent.

Podem pensar que en un primer moment patirem, encara que la idea d'organitzar un nou estat aliè a les anquilosades estructures de l'actual és molt atractiva. Ara bé, després de la voluntat política, hi ha també la social, i la naturalesa humana és bastant transversal. El que vull dir és que els catalans som mediterranis, amb les coses bones i dolentes que té això, i no faríem les coses de manera gaire diferent respecte als països del nostre voltant. Ara, per exemple, es diu que en una Catalunya independent no hauríem patit aquesta dura crisi econòmica que encara arrosseguem. I això no és veritat, perquè només cal veure com ha afectat els països del nostre entorn. Nosaltres no seríem diferents.

Vol dir que hi ha llocs on jo no vull anar. Tu vols fer un estat nou, posem que europeu, en el sentit moderat de la paraula. I si després resulta que et surt tipus Veneçuela? Doncs jo aquest viatge no el vull fer. Sempre he pensat que abans d'anar a un lloc s'ha de saber com s'hi va, amb qui s'hi va, de quina manera s'hi va, per què s'hi va i on s'arriba. Per prendre una decisió amb llibertat, s'ha d'estar ben informat, i aquesta informació mai ens la donen. Cal que la gent sàpiga com serà el futur estat, el model que seguirem, perquè alguns ciutadans voldran un estat de dret, però potser altres grups no el volen.

Ara tenim una majoria parlamentària independentista, però no sembla que aquesta majoria estigui al carrer, i això és el que aprofiten el PP, Ciutadans i també en certa manera el PSC. Jo crec en un estat on la gent se senti respectada des de la llibertat i, evidentment, un estat on la gent vulgui ser-hi. L'Estat espanyol té una estructura territorial complicada i hauríem de buscar un model on els ciutadans se sentin còmodes, perquè, al cap i a la fi, per què s'han de negar identitats? Tot això, a l'hora de la veritat, sembla difícil, perquè cada cop que algú ha intentat arreglar-ho surten els matisos. L'estat de les autonomies era bo i asimètric, però està viciat per l'enveja i la supèrbia. Tot això fa que el procés de les autonomies estigui inacabat i a mi no m'agrada que Catalunya estigui en un procés empantanegat.

És cert, no li ha donat mal resultat en
les eleccions, aquesta estratègia. Ara només faltaria que en uns tercers comicis generals obtingués la majoria absoluta. La sensació de fons és que en la política espanyola no hi ha pla B. Anem tirant, anem improvisant, però no hi ha cap estratègia clara.

Si a algú amb pes en la geopolítica li interessés una Catalunya independent, no tinc cap dubte que ja seríem independents.
De fet, hem vist com la Unió Europea deia una cosa i, finalment, en feia una altra. En l'àmbit de la política tot és possible, però jo dubto força que el futur del món graviti al voltant dels estats. L'evolució serà diferent i, per tant, no sé si té gaire sentit reclamar un estat a principis del segle XXI. La solució, al meu parer, és més Europa i menys estats. De fet, si no existís l'Estat espanyol, el conflicte no existiria.