Successos

MERITXELL BORRÀS

EXCONSELLERA DE GOVERNACIÓ. ACABA DE PUBLICAR ‘34 DIES DE TARDOR I 1 DE PRIMAVERA. DIARI DE PRESÓ’ (SÍMBOL EDITORS)

“Tenia por que els meus s’habituessin a viure sense mi”

“En la primera esbroncada amb el meu fill Bernat després de sortir de la presó em va dir: «Ai mare, com m’agrada que em tornis a renyar!»”

“Estic convençuda que no hem comès cap delicte”

L’amistat amb la Dolors Bassa ha estat important. Sabem que serem amigues per sempre
Els treballadors d’Alcalá-Meco i les preses volien saber per què només volem ser catalanes
En menys de dos mesos va morir el meu pare i a mi em van posar a la presó. Va ser molt dur

Meritxell Borràs va començar a escriure un diari a la presó. Li servia de “teràpia” i per passar el temps (“Jo venia de ser consellera, que és un càrrec que no pares ni un minut en tot el dia, i de cop et trobes en un lloc on no hi ha res a fer”). Ni de bon tros havia pensat mai en publicar-lo, però el seu amic Jaume Ciurana, de Símbols Editors, en assabentar-se de l’escrit, li va proposar de fer-lo públic. “Tinc una sensació estranya, perquè m’hi he despullat molt”, confessa. També li feia cosa significar el seu cas tenint en compte “el que estan passant els que encara hi són”. Els “34 dies de tardor” comencen a Brussel·les i són els dies que va passar a la presó, i el “de primavera” és el dia que es va casar, uns mesos després.

Va anar Brussel·les amb el president i altres consellers i va decidir tornar i presentar-se a la justícia espanyola. Anava a agafar l’avió i li van dir que no figurava en la llista. Va pensar que era un senyal. Malgrat tot, va comprar un altre bitllet. Se n’ha penedit?
Pots mirar enrere i pensar que ho podies haver fet diferent. És humà. Però és un sistema poc positiu perquè les decisions ja estan preses. No voldria que cap dels que estem patint això fem aquestes reflexions, l’únic que fem és flagel·lar-nos.
Arriben a la presó de nit i les porten a la infermeria i les preses els adverteixen que no es fiïn de ningú.
Sí. Tothom que és a la presó et diu que no et refiïs de ningú, ni de les altres recluses ni dels treballadors. Els treballadors, que majoritàriament és gent maca que intenta fer la seva feina, també et fan aquesta recomanació. I sobretot al principi, que no saps quins són els límits de les coses, de les relacions, s’ha d’anar amb compte amb el que dius i fas. L’advertència de no haver-te de refiar de ningú és una constant, però et diré una cosa: un dels meus advocats em deia que hi ha el mateix percentatge de bona gent dintre que fora. Crec que és veritat.
La va sobtar que les tanquessin a la cel·la de les 20.30 a les 6.30 h i que constantment vinguessin a obrir una finestreta per veure si hi eren.
Sí, com a les pel·lícules. Passa que hi ha coses que la majoria de la gent que mai ha pensat que podria anar a la presó només ha vist a les pel·lícules, i aquesta que et mirin cada hora per la finestreta n’és una. Hi ha més coses de pel·lícules: la manera de servir el menjar, que tu vas amb el plat i te l’omplen amb el cullerot, xaf!, per exemple. Però per a mi, encara que tot això va ser molt dur, el més dur va ser l’allunyament físic i de paraula dels meus, l’absència. El telèfon està molt limitat i en un moment que els necessites tant és un càstig afegit.
Diu al diari: “M’horroritza pensar que això s’allargarà” i com afectarà la seva relació de parella i amb els fills.
Tenia por que els meus s’habituessin a la meva absència, que sabessin viure sense mi. Quan he parlat amb els altres presos, sobretot els que tenen els fills més petits, aquesta és una gran inquietud. Jo tinc nois més grans, el petit té 17 anys, però igualment em feia patir.
El seu fill Bernat va fer una piulada a Twitter que va commoure molt. Deia que l’enyorava malgrat les seves esbroncades.
Jo amb en Bernat, que ens estimem molt, he hagut de ser en alguns moments una mare dura, com amb l’Eudald, però potser ens hem barallat més amb en Bernat. I a la piulada deia això: que malgrat les esbroncades i tot em trobava a faltar. Haig de dir que després de la presó la relació amb els meus fills, en Bernat i l’Eudald, ha canviat; la meva presència és més important, la relació amb ells és més rellevant, més propera, més sentida. Quan ets jove els pares són “un rotllo” i jo devia ser un rotllo de mare: era la que renyava, la que ordenava fer les coses, “Fes això”, “Fes allò”... Però la meva absència absoluta durant un temps ho va canviar tot. Després de sortir de la presó, en la primera enganxada amb en Bernat em va dir: “Ai mare, com m’agrada que em tornis a renyar!” I vam riure.
A la cel·la no hi havia intimitat i vostè explica que tapaven amb roba el vàter. Però, malgrat tantes coses negatives, vostè explica al seu diari coses bones, com l’amistat que va néixer amb la Dolors Bassa.
La Dolors i jo érem al govern, però érem conegudes. Tant ella com jo sabem que a partir de la presó serem amigues per sempre. La presó és molt dura i tant de bo no l’haguéssim hagut de viure ni l’estiguessin vivint els que encara hi són, però hi ha hagut coses positives i l’amistat amb la Dolors n’és una. Ens vam conèixer, ens vam explicar coses i vam descobrir que en moltes coses som molt semblants. Procuro anar-la a veure molt.
La Dolors i vostè intentaven ser discretes, se sabia qui eren.
Nosaltres vam arribar amb una càmera al darrere com aquell qui diu. Vam sortir per la tele mil vegades i quan vam entrar a la presó hi havia expectació: a veure qui érem, què fèiem, què dèiem. Tant els treballadors com les preses volien saber com érem. En aquell centre ja hi havia hagut alguna presa coneguda i ens van explicar que no es relacionava amb ningú, que no volia fer cap feina... La Dolors i jo vam tenir molt clar que havíem de tenir una relació normal amb tothom, que havíem de ser unes preses més.
També van intentar marcar-se una quotidianitat?
Quan vam arribar a la presó el contrast amb la vida que portàvem va ser molt bèstia. Érem conselleres i no paràvem mai i allà no hi havia cap activitat. Com omples les hores allà? Doncs vam intentar fer totes les activitats que vam poder i ens vam marcar un horari i una vida que, vam dir, seria “espartana”. Això volia dir fer-nos un horari, menjar el que tocava i no passar-nos el dia comprant coses a l’economat, no estar ajaçades al pati com feien altres... Vam intentar tenir una activitat física i mental positiva i d’això neix el quefer el diari.
Vostès podien comprar coses, altres preses no.
Sí. A cada presa li poden ingressar un màxim de cent euros a la setmana. Nosaltres ens en beneficiàvem, altres preses no podien. Això és així. La Dolors es va comprar una tele i jo, un assecador de cabell. Ho vam regalar quan vam marxar. La veritat, però, és que, tot i poder, quasi no ens vam gastar els diners. Vam fer vida espartana.
Diu al diari que a la presó, per les teles que es veuen, només tenen una visió del que passa. Què els deien les altres preses? Les van tractar diferent els primers dies que al final?
El tracte, majoritàriament, sempre va ser correcte. Això sí, tant els funcionaris com les preses tenien l’interès i la inquietud de saber què passava i per què nosaltres només volíem ser catalanes. No ho entenien. I segurament no ho acabaven d’entendre perquè o nosaltres no ens hem explicat prou bé o el transmissor no ha sigut prou adequat. Molta gent no entenia per què érem a la presó.
L’11 de novembre en Pere Carles va demanar-li que s’hi casés.
Va ser un dia molt especial perquè no m’ho esperava. Em va fer feliç i vaig trobar que en aquelles circumstàncies tan dures, que m’ho proposés, era fantàstic. Al principi vam pensar que ho hauríem de fer per poders, però finalment ens vam poder casar a Sant Celoni uns mesos després.
La proposta de matrimoni va ser un dels dies més feliços, però al cap de poc va caure i es va fer un esquinç al peu.
És de les coses més greus que em van passar. Trobar-me atrapada dintre la presó i no poder tenir cap via d’escapament i haver d’estar immobilitzada, em va deprimir molt.
Explica que les cartes que li arribaven eren un flotador.
El suport de la gent, l’expressió “No esteu sols” i veure que això era veritat, que la gent no ha defallit, que cada dia sortia a manifestar-se pacíficament, que ens enviaven cartes de manera massiva..., tot això ens ha ajudat, ens ha sostingut. Sabíem que podíem comptar amb milers de persones del país que en vista de la situació nostra a la presó estaven disposades a fer moltes coses positives.
Vostè parla de la seva mare, que en dos mesos va perdre el marit i va veure la seva filla a la presó.
Tot va passar molt a prop en el temps. La mort del meu pare, que va ser un pare de referència, un pare molt escoltat, amb una opinió política molt rellevant a la nostra família durant tota la vida, va ser un cop molt dur per a nosaltres. I de seguida es van precipitar els fets... i la meva mare va quedar viuda i en pocs dies em van posar a la presó. Això és una de les proves que hem hagut de superar com a família i haig de dir que ha estat molt dur però que m’ha fet adonar que a la presó, com a la vida, hi ha preses que no tenen aquest aixopluc de la família. He vist el valor que té tenir una família que et dona suport i que està al teu costat.
Quan vostè abandona la presó...
Me n’alegro molt però quedo horroritzada que als meus companys no els deixin sortir o que després els hi facin tornar a entrar. O els Jordis, que ja fa quasi un any que hi són. Estic horroritzada pel que estan patint, no ho puc ni explicar.
A vostè la fiscalia l’acusa de malversació i desobediència. Com afronta el judici?
Continuo pensant que no he fet res que mereixi la presó perquè a tot estirar hem fet una desobediència, i crec que tenim elements legals per defensar-ho.
I si la tornen a condemnar?
Estic mentalitzada. No vull pensar què faré, què farem si passa el pitjor que pot passar. És evident que ens defensarem a totes les instàncies perquè tenim arguments legals.
El poble va bastant unit però els polítics sembla que comencen a barallar-se.
Jo he deixat la política, però aquesta situació m’entristeix. A les darreres eleccions ja no vaig entendre per què s’hi havia anat per separat, perquè la voluntat en un primer moment havia estat treballar conjuntament per un objectiu.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor un submarinista a la zona del cap de Creus

CADAQUÉS

Un mort en un accident a l’eix, a Arbúcies

ARBÚCIES
la videoteca

Infermeres ataquen a cops d’espardenya un assetjador sexual

Macrooperació contra les falsificacions

Girona
Tortellà

Mor un home en xocar amb cotxe contra un arbre

Seguretat

El repartidor d’esqueles atraca en bicicleta

LA CELLERA DE TER/ AMER

Tres mil peces falsificades a la Jonquera i a Lloret de Mar

La Jonquera/Lloret de mar

A Rabós, un home armat vigilava marihuana

Rabós d’empordà

Acte de suport a Mohamed Attaouil

salt