Una activitat que aporta un benefici social però que presenta inconvenients
La pudor i el fet que atrau les rates, els cucs i els mosquits han fet desistir alguns ciutadans que havien començat a fer compostatge a casa seva
“Si es fa bé, no hi ha d'haver problemes”, asseguren des de l'Agència de Residus de Catalunya (ARC). “Inconvenients? És clar que en provoca. No deixa de ser un femer en miniatura”, afirma de manera contundent Josep Güell, un veí de Porqueres que ve de pagès i sap de què parla. Tot i que de compostadors en trobarem també en balcons i terrasses de blocs de pisos a les ciutats, de moment el més normal és que els tinguin en cases amb un bon espai exterior i, preferentment, amb un hort o un jardí on dipositar l'adob que es produeix. Això explica que els llocs on més de pressa s'ha implantat el compostatge domèstic al país hagi estat en municipis d'àmbit rural.
L'esmentat Josep Güell és un incondicional del reciclatge i és dels que defensen la conveniència que tothom es faci el compost, però alerta que no és bufar i fer ampolles. “És una cosa bona, però t'has de fer a la idea que hi ha inconvenients”, sentencia, i ens explica el seu cas: “Durant un temps ens entraven rates al contenidor, ja ens esperaven perquè hi tiréssim les restes del menjar. Ara ja no, perquè ho hem aïllat bé, però se senten pudors i sovint hi ha mosquits, cucs o larves de mosca.” Alguns pioners del compostatge domèstic s'ho han deixat per aquestes raons, segons ha pogut comprovar aquest diari. No es presenta aquesta problemàtica quan en el compostador es dipositen restes del jardí i prou, però en aquest cas l'adob resultant no té la mateixa qualitat.
LA FRASE
LA XIFRA
Una fermentació natural
En els contenidors domèstics es reprodueix a petita escala la fermentació que es dóna al camp o al bosc de manera natural. S'hi pot dipositar fruita, verdura, carn i peix, així com ossos petits, closques d'ou, marisc i fruita seca, taps de suro, bossetes d'infusió, marro de cafè i les restes del jardí o de l'hort. El contenidor ha d'estar en contacte amb el terra –perquè s'hi enfili la humitat– i els materials s'han d'anar combinant en capes. Cal que de tant en tant es remeni i, si convé, que es regui de manera superficial. Al cap de poc, les restes es van encongint (es calcula que perden un 80% de volum), de manera que costa molt que el compostador es faci petit. Passats uns mesos ja en podrem extreure per sota el compost resultant, un adob que podrem aplicar a testos, jardins i horts.
