Societat

Josep Pla

Moments estel·lars de la Costa Brava

El refugi de l’escriptor

L’HOME DE LA BOINA · Decebut pel camí que prenien les coses just acabada la guerra, Josep Pla, que era del bàndol dels guanyadors, va decidir retirar-se a l’Empordà per dedicar-se a escriure, a reconstruir literàriament un país que feia aigües. Des del mas de Llofriu, lluitant contra la solitud i el fred de l’hivern, es va convertir en una icona i en el gran propagandista d’aquest tros de terra

“A Fornells,paratge fabulosament ensopit, vaig arribar a sentir-hi la dolçor del tedi”
Al mas, rebia visitesd’intel·lectuals, polítics i artistes que volien la foto amb el gran escriptor

Hi ha escriptors que van associats a un paisatge. És el cas de Dickens amb Londres, Paul Auster amb Nova York i Cormac McCarthy amb els territoris aspres de la frontera sud dels Estats Units, per citar-ne alguns exemples a cop d’ull. Josep Pla és l’escriptor de la Costa Brava i del rerepaís que l’abraça.

Tot i formar part dels vencedors de la Guerra Civil espanyola –va entrar a Barcelona i a la redacció de La Vanguardia, juntament amb Manuel Aznar, l’endemà de l’alliberament de la ciutat–, ben aviat va mostrar la seva incomoditat amb el nou règim i, just abans que Galinsoga ocupés la direcció de La Vanguardia, el maig d’aquell mateix any, va decidir engegar-ho tot i retirar-se a l’Empordà per portar una vida dedicada a la feina d’escriure. No es va instal·lar al mas Pla de Llofriu, on hi havia fet algunes obres abans de la guerra, ni a Palafrugell, on vivien els seus pares. Va escollir la platja gairebé inhabitada de Fornells, on podia pair més fàcilment el tomb que havia decidit donar a la seva vida professional i el trencament de la relació amb Adi Enberg. En aquesta barraca de pescadors del port de ses Orats, hi va enllestir Historia de la Segunda República i va començar a escriure la Guia de la Costa Brava, que va publicar Destino l’any següent, en castellà, “per la força de les circumstàncies”, com assegura en el pròleg d’edicions posteriors.

Es va incloure en la col·lecció de guies de Destino, en què va participar, entre d’altres, Joan Fuster. Un text amb la vocació de donar consells als que decidissin viatjar per aquest tros de món que ell coneixia de cap a peus. La fascinació de Pla per la costa gironina, especialment la central, és notòria. “Tot el que aquí es diu ho he portat a dins des de la meva adolescència i la meva primera joventut. Perquè jo soc no solament fill d’aquest tros de país, sinó que, al revés del que sol passar tan sovint, en soc un apassionat.”

Ho analitzava tot, des de l’origen del nom fins als límits geogràfics, sense oblidar altres aspectes relacionats amb la vida quotidiana de la zona. Tot plegat, segons escriu, demanant al lector que es prengués la guia com “un esforç per mantenir els valors de realitat que encara subsisteixen sota aquesta voluminosa multitud humana i aquesta escenografia urbanística”.

Reconeix, en el pròleg del 78 –que és el que tinc a mà–, que la Costa Brava ha experimentat una “fantàstica transformació”, en alguns casos afortunada i en d’altres no tant i, sense entrar a valorar si és millor o pitjor, creu que “conserva encara tota la seva gran bellesa, el seu incentiu i la seva fascinació intactes”. Tot i això, admet: “Hauríem pogut tenir una mica més de seny i de bon gust. [...] Per això, si en arribar en alguna cala, abans deserta, on passàvem les hores sentint xiular el vent, es troben amb edificacions més o menys desafortunades, em facin el favor de dissimular.” Per Pla, aquesta guia “respon a un estat d’esperit de joventut aplicat [...] sobre un país” que coneixia i estimava “profundament”, a la manera del viatge a Itàlia de Goethe, lluny de les guies populars com la Baedeker.

“A Fornells, paratge fabulosament ensopit, vaig arribar a sentir-hi la dolçor del tedi.” Hi va aguantar uns mesos, menys d’un any. Es va traslladar a l’Escala, amb la jove Aurora, amb qui va estar íntimament lligat fins que ella va decidir emigrar a Buenos Aires. “Vaig anar a l’Escala i em vaig trobar amb diferents cafès oberts tota la nit. M’hi vaig quedar. Hi vaig viure alguns anys en diferents cases llogades. Quin país més agradable! Quina permanent sensació de no viure a Espanya, de trobar-se’n totalment separat.” S’hi va quedar sis anys fins que, després d’uns mesos a Cadaqués, el 1947 es va instal·lar definitivament al mas Pla de Llofriu, després de la mort del seu pare.

A l’Escala, Pla va refer la seva producció literària i va consolidar la col·laboració periodística setmanal amb la revista Destino i amb l’editorial de la mateixa empresa, que li va publicar els primers llibres de postguerra en castellà a partir del 1940. El 1947, durant la seva breu estada a Cadaqués, va publicar a l’editorial Joventut el llibre Cadaqués, el primer que publicava en català després de la Guerra Civil.

Instal·lat de nou al mas, després de quaranta anys, Pla es va trobar amb un Palafrugell molt diferent del que havia conegut, amb una indústria del suro en franca decadència, una vida pública ensopida i amb molts dels vells amics morts. En el primer període de retorn a Llofriu, Pla va conviure amb Consuelo Robles, una noia de raça gitana, de família pobra i que no sabia llegir ni escriure. Més endavant, va viure uns anys amb la seva mare, fins que ella va decidir anar a Barcelona amb la seva filla Maria. A poc a poc, la figura de Pla es va anar assentant i consolidant. Josep Vergés, el seu editor, va entendre clarament que l’aposta de Pla en català era un valor segur. El 22 de gener del 1965, Vergés va portar al mas Pla el contracte de publicació de l’Obra completa.

Tenia 68 anys i havia dedicat gairebé tota la vida a una obra que volia veure publicada. Pla ja era una patum i se’l disputaven diverses editorials. Instal·lat al mas, rebia visites d’intel·lectuals, polítics i artistes que volien la foto amb el gran escriptor, a més dels amics i alguna visita inoportuna que despatxava fingint que estava malalt. La seva obra tenia un gran predicament entre la petita burgesia catalana i el seu caràcter esquerp vestia el personatge. Dalí, Tarradellas, Pujol, Vicens Vives, Vergés amb el sobre setmanal... I fins i tot el rei Joan Carles es va deixar caure pel que ja era un punt de referència obligat a la Costa Brava.

L’autor d’un dels llibres indispensables de la literatura catalana, El quadern gris, va descriure la costa gironina des de la seva joventut fins als anys de maduresa.

El drama literari, per a Josep Pla, sempre era el mateix. Com que és infinitament més difícil descriure que opinar, tothom opina. Pla va ser un mestre de la frase impecable, de l’adjectiu exacte. Va descriure la costa que havia conegut amb una prosa cristal·lina, plena de poesia que cercava l’esperit del paisatge i de la seva gent, a qui va dedicar retrats inoblidables. Aquest “gandul fracassat”, com es descrivia a ell mateix –per això li agradava Grècia, per l’enorme paciència que tenen amb els ganduls fracassats com ell–, va veure en la segona meitat de la seva vida com tot aquest món gairebé idíl·lic que havia conegut desapareixia com a conseqüència del turisme, un fenomen que, segons ell, més que unir, dispersava: “Per això em trobo en aquest poble en un estat de solitud completa.” Si no fos per les converses amb alguns amics, com el pintor Martinell, la seva condició “seria més solitària que la d’un mussol en la nocturnitat”.

Josep Pla Icona de la Costa Brava

3

1

5

2

4

Una història d’amor

miquel torns

La relació sentimental de Pla amb les dones que van passar per la seva vida –l’Adi, l’Aurora, la Consuelo...– va ser més aviat efímera i bastant turmentosa, a diferència de la relació que va tenir amb el paisatge que l’envoltava, una relació d’amor a prova de bomba que el va portar a dedicar gran part de la seva vida a descriure el país.

“La mirada literària que Pla projecta sobre la Costa Brava –assenyala David Viñas en el llibre Josep Pla i l’invent de la Costa Brava– transforma i alhora manté intacta l’essència del que descriu [...], que Pla aconsegueix copsar i que és immutable, que no varia amb el pas del temps. [...] Realitat i ficció units, doncs, mostrant la possibilitat d’un encaix perfecte, amb un resultat de gran eficàcia estètica.”

Josep Pla va projectar sobre la Costa Brava una mirada poètica idealitzada que naixia d’un sentiment de nostàlgia. Parlava de la costa que ell havia conegut durant la seva joventut, de la costa encara verge, amb comptades famílies d’estiuejants, properes o de Barcelona, que passaven els mesos de calor a prop del mar. Parlava, sense caure en l’arqueologisme folklòric, com assegurava ell mateix, dels personatges que havia conegut, dels pescadors i la gent de poble a qui s’havia acostat i amb qui més havia conviscut quan va decidir passar a l’exili interior i refugiar-se a l’Empordà, sempre a prop del mar. A Pla, la democratització del turisme no li va interessar mai i la proliferació de cubs de ciment li provocava un rebuig notable, ja que posava en perill el que ell considerava l’essència de la costa.

Segons alguns dels molts biògrafs de Josep Pla, la Guia de la Costa Brava respon a un gest patriòtic, com ho va ser el fet de tornar a escriure en català immediatament després que el règim franquista, a partir del 1946, en permetés la publicació. Un gest patriòtic, probablement, però també el fruit d’una història d’amor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia