“El que diferencia els banyolins dels catalans és que tenen la voluntat de ser i de ser-hi.” La frase és d’Erundino Sanz, “professor excel·lent de l’acadèmia Abad Bonito, un oasi d’ensenyament eficaç i democràtic en l’Espanya de la dictadura de Franco”, segons escrivia Joan Solana en un article a la Revista de Girona. El que va ser alcalde de la Banyoles olímpica cita la frase del mestre Sanz sobre la singularitat banyolina quan recorda l’excepcionalitat dels set dies olímpics –del 26 de juliol al 3 d’agost del 1992, amb l’estany com a escenari de les regates de rem– que van transformar radicalment la ciutat i, en certa manera, li van atorgar capitalitat. Les catorze intervencions ecològiques, paisatgístiques, urbanes i socials que es van dur a terme a partir del 1989 i que van canviar Banyoles formen l’argumentari central de la mostra Banyoles a la llum dels Jocs Olímpics del 92, que, amb guió de Joan Solana i disseny de l’arquitecte Lluís Pau, es pot visitar fins al 30 de setembre a l’ Espai Eat Art de la Fundació Lluís Coromina, a la plaça Major de Banyoles, en commemoració dels 25 anys de l’esdeveniment olímpic.

L’ortomapa que es desplega als peus del visitant presideix l’exposició temàtica. Es busca la sensació d’estar-se submergint en les aigües de l’estany, perquè, segons assenyala l’arquitecte i dissenyador Lluís Pau, el missatge que entra pels peus s’assimila amb més intensitat. A vista d’ocell, l’ortomapa serveix per ubicar el visitant i per localitzar les obres que s’hi van fer. S’hi destaquen, amb un color entre salmó i rosat, les zones que es van transformar arran dels Jocs. Els plafons instal·lats a les parets de travertí de la galeria mostren, amb fotos, l’abans i l’ara, i els textos escrits per Joan Solana sintetitzen la importància que va tenir l’obra. “Gairebé sembla Català-Roca”, assenyala Lluís Pau quan ens aturem davant del plafó del Club Natació Banyoles, amb una imatge, molt bonica, de dos nens en bicicleta, d’esquena, però protagonistes de l’escena, guaitant la instal·lació esportiva. Totes les fotografies de la mostra són de Pere Duran. “El blanc i negre dona aquest valor testimonial”, indica Joan Solana. D’un edifici amb aluminosi, es va passar a un complex esportiu que va esdevenir un referent internacional. En el text, Solana recorda com “els mèrits no només esportius, sinó culturals i socials de l’entitat, tot i les propostes de municipalització, van fer possibles les noves instal·lacions” i “el factor fonamental de creixement de la institució banyolina amb més associats”. El valor de la fotografia del passat es connecta amb la del present, en què, a banda del color, s’hi ha mantingut la presència de la bicicleta i del component humà.

El recorregut pels plafons inclou l’estany i el seu entorn, el pavelló poliesportiu i el magatzem taller d’embarcacions –que encara ara guarda joies com els pals de rem que s’exhibeixen en l’exposició–, així com un dels equipaments més necessaris per a la ciutat: el carrer de la Sardana, vial “que fa la funció de tram de ronda” i que “va descongestionar la circulació de la vora de l’estany”. També mostra el canvi radical a la façana nord de la ciutat, que el primer pla general de la democràcia –en l’Ajuntament presidit per Salvador Juncà– va establir com a segona prioritat. Tot plegat no va ser possible fins al 1992. Primer, amb la Vila Olímpica, que tenia com a objectiu –recorda Solana– servir d’exemple d’edificació en uns anys en què encara no havien arribat els excessos urbanístics de la bombolla immobiliària. Després, amb el parc de la Draga –que homenatja l’embarcació estrella de les competicions de rem, el vuit; es percep en les vistes aèries–, que va suposar la remodelació dels antics aiguamolls. La medalla d’or, però, per Solana, se l’enduen l’autovia i la variant. “Una obra amb un cost tan elevat que sols un projecte excepcional de país en podia accelerar la construcció”, es llegeix al plafó.