“Vivim junts però no ens relacionem gaire. Cal normalitzar la nostra diversitat”

Al llarg de tot el territori català hi ha moltes iniciatives i projectes que estan treballant en aquesta línia, però ho hem de fer d’una manera diferent, crec. La immigració no és nova. Ja acumula uns quaranta anys i una trajectòria. Aquelles persones que van arribar són molt diferents al seus fills, que ja han crescut aquí i que se senten catalans i continuen reivindicant ser-ho però amb un origen diferent.

Soc català, d’origen marroquí i la meva religió és l’islam, tot i que no hauria de ser la meva carta de presentació. Sempre ho explico, la religió forma part d’una de les identitats, és una part més d’una persona. No vaig sovint a la mesquita perquè per feina no tinc gaire temps. Però hi vaig per poder conèixer quines necessitats, quins projectes tenen i en què puc ajudar.

Quan parlem d’islam, parlem de pau i això s’ha repetit infinitat de vegades però sembla que no s’acaba d’interioritzar. En un món cada cop més globalitzat, híper-connectat, on s’han democratitzat les comunicacions a través de les noves tecnologies, encara ens costa entendre la diversitat, en l’àmbit cultural i religiós. Quan vivim en un barri, en un entorn o en una ciutat, que sigui diferent és positiu i pot aportar un cúmul de coses bones. Però quan ens referim a la religió musulmana, crec primer que és molt desconeguda. El Marroc és a només una hora i mitja de distància però de vegades sembla que estigui en un altre univers! L’islam crec que representa els valors de la solidaritat, de comunitat, de treballar en conjunt per tirar endavant i poder resoldre aquelles mancances que hi ha a la societat. Com en totes les religions, això es pot pervertir, portar a l’extrem i utilitzar per fer mal en nom de la religió, de manera equivocada.

Del que va passar el 17 d’agost crec que és important fer una reflexió profunda en molts àmbits. Quin és el nostre model d’inclusió? Moltes vegades es parla d’ell, però no hi aprofundim, no ens preguntem realment com estem construint aquest model. L’altre és en l’àmbit polític: com s’està gestionant aquesta acollida des de les entitats socials? També s’ha de veure com es gestionen, com funcionen i com es regulen els centres de culte, les institucions religioses. I molt més: des del dia a dia, l’escola, les forces de seguretat, etc. Hem de fer una anàlisi tan profunda, tan àmplia i global, que moltes vegades ens equivoquem si intentem donar una resposta senzilla i fàcil al que ha passat. Com que hi intervenen tants factors, si no els tenim en compte tots, ens podem desviar.

Hi ha polítics que estan fent molt bé la seva feina. Catalunya té la direcció general d’Afers Religiosos. Tenim plataformes i organismes que treballen amb aquesta realitat, però demano que no s’utilitzi la política per trencar la convivència i crear odi, racisme. En els últims anys han nascut formacions polítiques que han fet molt mal i han arribat a ajuntaments transmeten missatges que van en contra dels valors comuns que sempre hem defensat. Catalunya és una terra acollidora que està orgullosa de la seva diversitat. Aquest missatge va calar i aquest compromís polític és important. Quan faig una crítica a polítics del nostre país, referent a la convivència, em refereixo a aquells que envien missatges temeraris que van en contra de la convivència diària.

Directament no en conec cap. Però sí que he parlat amb persones que m’ho han explicat, perquè s’han trobat en aquesta situació en el seu entorn.

Cal una obertura. Sempre que parlem de les mesquites, de diversitat, d’inclusió, quan passen coses com un atemptat, malauradament és en to negatiu. Mai parlem en positiu d’aquesta inclusió. Crec que cal una obertura, però falten mitjans. La política ha de fer esforços per millorar aquest panorama intentant dotar de millors infraestructures i eines les entitats culturals, que són les que gestionen una mesquita. Hem de deixar de treballar amb els “ells” i els “nosaltres”. Cal una obertura però també una reflexió de com s’ha de fer. S’ha parlat també de la formació dels imams i de molts altres aspectes, però no es materialitza en fets.

Confiant en les forces de seguretat, que fan molt bona feina. És cert que cal una interconnexió entre elles i l’entorn del món social, però al final és confiar en elles i intentar que la convivència sigui realment eficient, que no causi rebuig i faci que aquests joves se sentin als llimbs. Un jove marroquí quan va al Marroc sempre serà el català i quan és aquí sempre serà el marroquí. La clau és en la construcció de la identitat d’aquests joves.

El primer pas és normalitzar la diversitat. Hem assumit i entès que Catalunya i Europa en general és diversa, però realment no ens ho creiem i coexistim en lloc de conviure. Vivim junts però no acabem de relacionar-nos, de parlar amb el veí, d’escoltar. Encara no hem fet aquest pas.

Quan parlem d’integrar ens referim a allò que obliga la persona a entendre o assimilar una manera de formar part d’una societat, oblidant el que forma part de tu, de la teva manera de ser i la teva cultura. Prefereixo parlar d’inclusió: m’incloc en una societat, tinc la responsabilitat ciutadana d’assumir uns drets i un deures, formo part d’un entorn i comparteixo uns valors comuns, però a la vegada entenc d’on vinc, les meves arrels. Tampoc m’agrada la paraula comunitat. Em grinyola escoltar “comunitat musulmana”. Crec que no fem cap favor a la convivència, al sentit de cohesió social. Quan parlem de comunitats estem agrupant la nostra societat per blocs, per col·lectius, estem etiquetant.

Sí, en els mitjans de comunicació es veu. Són un element clau per poder normalitzar aquesta diversitat però no hi ha col·laboradors que parlin de política, del canvi climàtic, d’educació... sempre ens conviden quan es parla de problemes.

No directament però sí que pel nom no els convenia que hi participés.

Tenia 17 anys i vaig veure que vivia en un entorn on mancava el diàleg, on gran part dels problemes que ens envoltaven es podien arreglar parlant amb l’altre. I amb un grup de persones vam decidir crear una entitat nova que revolucionés la manera de gestionar la diversitat. I ho vam fer a través de la creació de projectes culturals, esportius, d’atenció jurídica, psicològica i entenent la mediació com a element clau i la joventut com a element de transformació i canvi social.

Intento viatjar al Marroc un cop l’any i una vegada vaig veure que molts nens i nenes tenien complicacions per anar a l’escola. Sobretot les noies per por d’utilitzar un mitjà que les portés. I crec que l’educació realment pot canviar la societat. Per això vaig voler trobar una solució. Em van dir que estaria bé portar un autobús allà perquè fes el transport. I quan vaig tornar a Catalunya, ho vaig aconseguir. La companyia aèria ho va saber i va posar Amrani-Bus a un dels seus avions.

En un lloc somrient perquè allò que faig està transformant realment la vida de les persones i la societat.