Les comarques de la costa, les pitjors en progrés social
Un estudi de la Fundació Catalunya Europa evidencia que el creixement quantitatiu a l’Empordà i la Selva no es tradueix en un creixement en qualitat
Els millors resultats, a la Garrotxa, al Pla de l’Estany i al Ripollès
Un estudi de la Fundació Catalunya Europa evidencia que el creixement productiu a les comarques gironines no es tradueix en un creixement de qualitat. Realitzat per Marc Tataret amb l’avaluació de l’economista Jordi Angusto, el treball Una anàlisi del progrés social a la demarcació de Girona ha examinat la demarcació gironina i les ciutats principals a través de dos indicadors que serveixen per calcular l’índex de progrés social regional europeu: l’habitatge i l’educació. Així, l’estudi assenyala que les comarques que presenten uns resultats, en aquests termes, inferiors a la mitjana catalana són l’Alt Empordà, el Baix Empordà i la Selva. “La costa ha crescut molt més si caiem en el miratge del PIB. Si, en canvi, ho fem en termes de progrés social, no. És la trampa del creixement, al meu parer, excessiu”, assenyala l’economista Jordi Angusto. Destaca, a més, que la tendència és invertida, ja que el progrés social puja amb el producte interior brut (PIB), i recorda els països nòrdics, on el creixement va lligat a millors serveis públics i també d’educació.
La desigualtat es percep en indicadors com ara la taxa d’escolarització als 17 anys a les comarques gironines, que de mitjana és d’un 76,4%, sis punts per sota de la mitjana de Catalunya (82,7%). Les taxes més baixes són a l’Alt Empordà (71,4%), el Baix Empordà (74%), el Gironès (75,5%) i la Selva (76,5%). Els autors de l’estudi assenyalen la importància del pes del sector turístic i la seva relació amb el mercat de treball com a determinants dels nivells d’escolarització. “Hi ha estudis que demostren que l’abandonament escolar prematur –el que es dona quan s’acaba l’educació obligatòria– està molt relacionat amb la generació de llocs de treball de baixa qualificació”, assenyala l’economista Angusto, que també recorda que el creixement, en aquestes comarques, s’ha registrat principalment pel turisme. En aquest sentit, la principal hipòtesi, segons els autors de l’estudi, és que les comarques que tinguin una gran dependència del sector serveis i de la construcció, i especialment en el sector de l’hoteleria, seran aquelles amb uns requisits formatius més baixos i, per tant, amb una taxa d’escolarització als 17 anys més baixa. Les comarques d’interior, en canvi, com ara el Pla de l’Estany, el Ripollès i la Garrotxa, obtenen indicadors superiors a la mitjana catalana en el cas de l’educació. Angusto considera que ha estat un creixement excessiu, que ha provocat també una pressió demogràfica: “Hem forçat migració, perquè, si un vol créixer més ràpid que la seva taxa de natalitat, ha d’anar a buscar treballadors a fora; hem importat la immigració.”
Quant a l’habitatge, a la demarcació destaca la preeminència de les segones residències de gent d’arreu de Catalunya, i també d’habitatges buits. Així, menys del 60% dels habitatges a la demarcació de Girona són habitatges principals. A la Cerdanya, a l’Alt Empordà i al Baix Empordà, més d’un 40% dels habitatges són secundaris. En canvi, a la Garrotxa i al Pla de l’Estany, aquest percentatge és inferior. L’estudi assenyala que les comarques i els municipis amb una alta població estacional, depenent del model turístic, requereixen una gran inversió pública per mantenir-la, que no té un retorn. En canvi, Jordi Angusto explica que en el model de turisme cultural sí que, des d’una perspectiva econòmica, la contribució neta és més alta. I posa l’exemple de Girona capital.
Polítiques per invertir la situació
“Hem d’aturar la bombolla immobiliària”, diu l’economista Jordi Angusto Zambrano. I assenyala que, per fer-ho, abans cal dur a terme altres polítiques: “Primer hem de garantir suficiència financera als ajuntaments; en part, el seu delit per créixer té a veure amb la seva insuficiència financera.” A més de resoldre la insuficiència financera municipal, l’economista assenyala també un canvi de model productiu. En el cas de la demarcació de Girona, el sector econòmic amb el percentatge més alt del PIB el trobem concentrat en els serveis (71,2%) i la indústria (20,1%), mentre que construcció és un 6,6% i agricultura, un 2,1%. Fixar salaris mínims més dignes és una altra mesura a aplicar. L’economista hi afegeix que cal fer “una operació bèstia” de requalificació professional del gros dels treballadors amb una qualificació insuficient.