“Des de l’1-O la gent té molta més necessitat d’expressar-se”

Sí, però cal tenir en compte que hi ha diferents graus d’impacte i de ferida. En l’aspecte físic és molt clar, de ben petits hem sofert ferides de tot tipus. Tot el que veiem sembla molt més real. En canvi, quan parlem d’aquesta ferida psicològica, el fet que no sigui tan visible físicament pot fer pensar que no existeix. Per tant, és clar que si féssim una breu història de qualsevol persona hi trobaríem ferides, hi trobaríem traumes.

De pedagogia no se n’ha ni començat a fer. Val a dir, però, que fa poc la Generalitat va fer una campanya als mitjans en què parlava sobre la salut mental i convidava la gent a desestigmatitzar la malaltia mental, perquè és una malaltia com qualsevol altra. Però falta una vessant pedagògica de formació i informació a tota la població. I encara més tenint en compte que, segons l’OMS, els trastorns mentals, i concretament la depressió, d’aquí a uns anys s’enfilaran com la segona malaltia, darrere de les cardiovasculars. Com és possible que un trastorn que afecta milions de persones encara segueixi tan amagat? Hi ha molts trastorns que afecten la part psicològica de la persona, però només veiem els que tenen un impacte en la família, en l’economia, o que són causants de mort.

Sí, la psicologia costa diners. I és així perquè les administracions no aporten prou diners i el nombre de places públiques és ridícul. Per tant, només hi ha camí en el tram privat. No s’ha trobat la fórmula per dotar de més psicòlegs la xarxa bàsica, com ara els centres d’atenció primària, on es podria fer un gran treball de prevenció i detecció de casos. No hem arribat a un punt de sensibilització, i és aquí on els col·legis professionals tenen un paper fonamental per incidir, per pressionar, per acordar l’adscripció de la figura del psicòleg.

Un dels plantejaments del meu equip, que considero que un col·legi ha de tenir molt clar, és que veiem cada vegada més que no hi ha una única psicologia, sinó que n’hi ha moltes. La figura del psicòleg penetra en molts camps de la societat: el món educatiu, el jurídic, les presons, el trànsit, els cossos de seguretat, les emergències, la salut psicooncològica, les cures pal·liatives... Hi ha una penetració en tots els àmbits de la vida social, però no va acompanyada d’un reconeixement, per exemple, en llocs de treball o amb una regulació d’especialització. Aquí el col·legi té molta feina.

Tenim una societat molt resistent, preparada per resoldre situacions sense acabar amb cap tipus de trastorn. Les persones poden fer front a un impacte com és un accident o una comunicació de males notícies, una mort o una malaltia amb mal pronòstic. Però cal tenir en compte que un suport a aquesta capacitat de resposta en aquests primers moments pot marcar si es tindran o no dificultats en el futur.

Les emocions apareixen d’una manera desbordant davant d’un incident que suposa una ruptura en la continuïtat, un trencament d’esquemes, de sentit de vida o de pèrdues d’éssers estimats. És un comportament normal davant d’un fet que ens xoca, que ens deixa colpits perquè pot tenir conseqüències negatives. El que sí que té l’atenció psicològica immediata en emergències és un caràcter preventiu. Si ajudem en aquests primers moments, la persona en surt més enfortida. Ajudem que aquests recursos de la persona es puguin posar en marxa de mica en mica.

La lluita dels éssers humans des que naixem és tenir uns nivells òptims de seguretat, d’equilibri, d’estabilitat, que ens permetin afrontar la vida, donar-hi un sentit i ser feliços. Les situacions socials poden generar desequilibris en l’àmbit de la salut mental. Pel que fa al procés, hi ha crisis personals per la incertesa, per no poder predir el que passarà. Hi ha un trencament de la continuïtat. Això genera estats de més neguit i canvis d’actitud. Per exemple, des de la violència de l’1 d’octubre, la gent ha tingut molta més necessitat de parlar, d’expressar-se. A més, m’he trobat a la consulta privada que hi ha gent que, a partir del que està passant a Catalunya, o fins i tot amb el visionat de les imatges de l’1 d’octubre, ha tingut recaigudes de situacions traumàtiques prèvies. Una altra actitud habitual que pot sorgir és que les persones adoptin posicions extremes i amb més radicalitat quan veuen amenaçada la seva seguretat.

És clar. Tot va tan ràpid que ja ens n’hem oblidat. Venim d’una situació d’austeritat econòmica, de desnonaments, de gent gran que mor perquè no té calefacció, de mesures del govern de fortes retallades... Factors que ja estaven incidint en la salut de la gent. Vam viure uns atemptats a Catalunya que van tenir un impacte com a país. Tot ha quedat encavalcat. És una situació que ve de lluny i els catalans, a hores d’ara, encara continuem amb aquesta incertesa que intranquil·litza els ciutadans, que els fa vulnerables. Si hi hagués un camí, un futur, tots estaríem més tranquils. Però això no està dibuixat, no està clar.