Demanda sense precedents

La irrupció de la covid-19 va capgirar la realitat sanitària en qüestió de dies. Els centres d’atenció primària es van veure saturats, mentre que els hospitals buscaven maneres de reduir els ingressos de pacients no crítics per evitar el col·lapse de les UCI. En definitiva, calia mantenir l’activitat assistencial necessària sense exposar innecessàriament personal sanitari ni pacients. Això va forçar l’obertura de nous espais assistencials i l’adopció accelerada de canals de consulta virtual, tràmits en línia i serveis remots de seguiment de símptomes o de control de malalties cròniques. El que, en el millor dels casos, estava previst desplegar de manera gradual al llarg de diversos anys es va haver d’executar en setmanes o, fins i tot, en dies.

En aquest context, diferents plataformes digitals van esdevenir un canal primordial de comunicació entre professionals i ciutadans. L’eina Covid Contacts va ser clau per monitorar l’evolució de la pandèmia, va permetre fer un seguiment de casos positius i contactes estrets per tallar la cadena de transmissió. Al seu torn, l’aplicació Stop Covid-19, ajudant milers de persones amb símptomes lleus a controlar el seu estat de salut des de casa, reduïa visites innecessàries als centres mèdics. Paral·lelament, va sorgir un servei digital de suport psicològic, GestioEmocional.cat, que va permetre atendre l’angoixa i l’estrès derivats de la incertesa, el confinament i la por al contagi.

Un pilar fonamental va ser La Meva Salut (LMS). Aquest portal, que ja existia abans de la pandèmia, es va convertir en part de la “nova normalitat” de milers de catalans que vam descobrir que, en pocs clics, podíem sol·licitar visites, descarregar receptes electròniques i accedir a resultats de proves diagnòstiques sense moure’ns de casa. En un moment tan complicat, LMS va evitar desplaçaments innecessaris, va reduir cues i va donar més autonomia al pacient. Es va passar a centrar l’atenció en un únic espai digital on confluïen les dades, els informes i les eines de gestió, cosa que va comportar un gran estalvi de temps i d’esforços organitzatius.

Sense voluntat de ser exhaustiu, va ser necessari ampliar UCIs; crear nous espais d’atenció com pavellons; obtenir, refinar i reportar dades; intervenir a les residències; digitalitzar els circuits de laboratori; integrar centres sanitaris privats; desplegar estudis epidemiològics; industrialitzar la vacunació; generar certificats digitals; automatitzar baixes laborals, o detectar positius de covid en “grups bombolla”..., tot amb un ús intensiu de les TIC.

Una transformació de fons

Més enllà de solucions o tecnologies concretes, va quedar clar que el model sanitari català havia de fer un pas més enllà per homogeneïtzar els fluxos de dades. Ja no n’hi havia prou amb tenir una Història Clínica Compartida, on diferents professionals poguessin consultar la informació bàsica del pacient. Amb l’augment desmesurat del volum de dades –resultats de PCR, informes de seguiment, consultes de telemedicina, proves d’imatge, anàlisis constants de contagis–, es va veure la necessitat d’anar cap a una Història Clínica Única. Això implicava, i encara implica, una estructura d’informació oberta i interoperable, on cada dada estigui indexada i accessible en funció de les necessitats mèdiques i administratives, però sempre respectant els principis de confidencialitat i privadesa.

Aquest canvi de paradigma demana un replantejament a fons de com es processen i comparteixen les dades. Implica, per exemple, que tots els proveïdors tecnològics adoptin estàndards comuns de codificació, que les interfícies dels sistemes hospitalaris siguin capaces de “parlar” entre elles i que les dades clíniques no quedin atrapades en aplicacions aïllades. El benefici directe és doble: d’una banda, els professionals mèdics disposen d’una visió molt més completa i ràpida de la història clínica de cada pacient i, de l’altra, la mateixa ciutadania pot dur un control més eficient del seu estat de salut, amb la seguretat de saber que la seva informació no es perdrà si canvia de centre o si és derivada a un altre servei.

L’atenció per la ciberseguretat

Alhora que cada vegada més informació viatja en línia, la seguretat de les dades esdevé un requisit fonamental. Durant la pandèmia, l’increment de l’ús d’eines digitals i la necessitat d’accés remot van multiplicar el risc de ciberatacs. Organitzacions sanitàries d’arreu del món han estat objecte d’intents d’intrusió i de segrest d’informació, fet que ha subratllat la rellevància de reforçar les mesures de protecció. Contrasenyes fortes, sistemes de xifratge avançat, segmentació de xarxes i protocols de resposta ràpida, van passar a ser conceptes quotidians en molts centres de salut, més enllà dels equips especialitzats de TIC. La mateixa confiança en l’ecosistema digital depèn, en gran mesura, d’aquesta seguretat. Sense la garantia que les dades mèdiques es manegen amb absoluta confidencialitat, ciutadans i professionals podrien recelar de l’ús de noves aplicacions o serveis de telemedicina.

Això suposaria un pas enrere que no ens podem permetre en un moment en què la digitalització s’ha mostrat tan necessària per alleujar la pressió sobre el sistema sanitari.

Un repte de futur

Mirant endavant, el gran repte és institucionalitzar aquesta transformació i fer-la servir com a base per a una millora constant. La Història Clínica Única i la interoperabilitat haurien de facilitar l’adopció de projectes cada vegada més ambiciosos, integrant telemonitoratge domiciliari, realitat virtual en rehabilitació o l’ús d’eines d’intel·ligència artificial per predir i planificar polítiques de salut pública. Això passa, necessàriament, per garantir finançament estable, fomentar la formació digital dels professionals sanitaris i aprofundir en la col·laboració entre tots els actors de l’ecosistema: gestors, desenvolupadors, investigadors, personal administratiu i, naturalment, els mateixos pacients.

Catalunya es troba, avui, en una posició de sortida privilegiada per continuar aprofundint en la digitalització sanitària. La pandèmia ha precipitat canvis que, d’altra manera, haurien trigat anys a arribar, i ha despertat la conscienciació col·lectiva sobre la importància d’invertir en tecnologia i en infraestructures digitals. Els propers passos ens poden dur a un sistema de salut més pròxim a la ciutadania, més eficient en la gestió dels recursos i, per damunt de tot, més resilient davant futures crisis sanitàries.

En definitiva, si la covid-19 ens ha ensenyat alguna cosa, és que la transformació digital no és una mera finestra d’aparador, sinó un pilar estructural del sistema sanitari que salva vides i millora l’atenció mèdica. I per fer-ho possible no podem oblidar mai la tasca d’aquells que, en silenci, sostenen tot aquest engranatge. Són ells els qui han fet que la salut digital sigui avui una realitat imparable i un motor de progrés que Catalunya ja no pot deixar de banda.