Núria Salán “Una dona necessita deu anys més per tenir la mateixa categoria professional d'un home”

Sí, les dones s'han dedicat a la ciència des de sempre, el que passa és que les fites assolides per elles han quedat moltes vegades camuflades o amagades darrere de la tasca dels homes. Marie Curie va rebre dos Nobel, però el primer el va obtenir amb el marit, perquè si hagués estat ella sola no sé si l'hi haurien donat. El segon ja perquè era la senyora Curie, la vídua de Curie. D'històries com aquesta n'hi ha infinitat. Per tant reivindicar que les dones han fet ciència és el que pot ajudar les noves generacions a veure-s'hi emmirallades i ens pot ajudar a garantir la paritat en aquests àmbits, ja que ara mateix no n'hi ha.

Costa molt. Quan estudiava metal·lúrgia, en aquell moment de tretze persones érem dues dones a classe. I jo vaig pensar: això canviarà! Doncs els percentatges es mantenen 33 anys després. Les generacions que han vingut darrere meu no han tingut gaires models per empatitzar.

Vam veure que moltes, quan els preguntaven a què s'havien dedicat, com havien viscut la seva vida professional, es lamentaven del fre que havia suposat per a elles la maternitat o la dedicació a la família, que havia suposat un fre perquè havien de triar entre dedicar-se a elles o a la família. Quan arribava l'època de criança o d'haver de tenir cura dels pares, les dones es frenaven. Sorpresa! Necessitem deu anys més per arribar a la mateixa categoria professional que un home.

Treballar per erradicar aquest sentiment de culpabilitat. Si els homes ho fan per què tu no ho pots fer? També vam veure que hi havia un percentatge de dones catedràtiques molt baixet, a les politècniques. La gran majoria o eren solteres o no tenien fills.

És molt lamentable que de Hedy Lamarr el que es conegui sigui la seva faceta d'actriu, i no la d'investigadora. Va registrar moltes patents, era una dona brillant, de les primeres referents en telecomunicacions. Ella va dissenyar el protocol de localització per satèl·lit que avui coneixem com a GPS. Quan vaig a un institut a fer una conferència dic al jovent: no podríeu jugar al Pokémon si no fos per aquesta dona, perquè no tindríeu ni wifi ni GPS!

Sí, per un invent com el Kevlar, avui et donen un Nobel... però descaradíssim! A Stephanie Kwolek l'hi van negar! Pel fet de ser dona? Ha estat un invent que ha salvat vides, que ha permès treballar amb seguretat... i li van negar el Nobel! Jo no hi veig cap altre motiu! És un invent actual, que encara ara s'utilitza en equips d'esport, en els guants...

Sí, però no és el mateix tenir un Nobel quan tens quaranta anys, que te'l donin amb vuitanta.

Josephine Cochrane el va inventar. Era un dispositiu en què entrava aigua a pressió mentre girava una safata amb plats, i aquesta és la primera versió del que avui tenim com a rentavaixelles automàtic.

Una dona gallega va dissenyar un dispositiu pel qual els continguts podien anar rotant de manera que tu et podies fer el contingut a mida. És clar que d'electrònic en aquell moment no era. Era com un llibre automàtic. Aquesta senyora va ser molt desconeguda, molt, tant, que ni a les escoles es parla d'ella, el seu nom no surt enlloc... i nosaltres el que hem fet és reivindicar la seva existència en aquesta exposició.

Quan parles d'aplicacions de robòtica, aplicacions que poden ajudar a millorar la qualitat de vida de la societat... això els interessa a les dones. Per això potser tenim tantes noies en aeronàutica, o noies que han destacat molt en l'àmbit de telecomunicacions, perquè han vist que les seves contribucions poden ajudar moltíssima gent. Si destaquem la part de compromís social que hi ha lligada a tota tecnologia, a tota enginyeria, aquesta és la que ens pot ajudar a atraure o a captivar les noies. Els homes també, però és això amb què se senten més identificades, potser més que a fer un motor per a la fórmula 1.

Posem les noies que volen participar amb una mentora, que és una experta, una dona que va estudiar, que ja va acabar la carrera o que sense una formació tecnològica treballa en un àmbit tecnològic i les posem en contacte. Tenim Alumni de la UPC que tria les parelles, per afinitats, i es dissenya una graella de trobades i en aquestes trobades proposem que parlin amb la comoditat que et dona parlar amb una col·lega. Guanyem apoderament.

Vull fugir del victimisme! Soc feminista, però vull fugir de victimismes. No m'agrada que ningú pensi: “Aquesta es queixa perquè...” Em queixo de la invisibilitat de les dones, i això és un fet, però vull fugir de victimismes.

La Societat Catalana de Tecnologia és una entitat filial de l'Institut d'Estudis Catalans, que és qui l'empara. I la nostra tasca és divulgar. Aproximar a la societat en general i a la catalana en particular totes les fites dutes a terme des de l'àmbit tecnològic i que puguin tenir incidència en la nostra vida diària.

Si garantíssim continguts tecnològics que fossin explícitament tecnològics des de P3 i que els nens i les nenes treballessin conjuntament en activitats de robòtica, de programació, de muntar i desmuntar sabent que estan fent activitats tecnològiques, no les percebrien com a alienes. Llavors quan als onze o dotze anys comencen a triar que volen ser a la vida, entre totes les opcions hi hauria la tecnologia.

Penso, cada vegada més, que la revolució anirà més aviat dirigida a l'eficiència energètica, al tema de l'escassedat de recursos, els motors eficients, les energies renovables... M'agradaria pensar que anem cap aquí. Des de l'àmbit dels materials, que és el meu i on treballo, tindrem molt a dir, perquè haurem de fer materials més lleugers, més eficients, que puguin mantenir o emmagatzemar energia... No negarem que les tecnologies de la informació i la comunicació, la informàtica i les telecomunicacions són la base i determinaran la qualitat de vida que tindrem. Penso que tenim molts àmbits, com en el cas de la robòtica, molts fronts oberts en enginyeria que seran els àmbits del futur de moltes tasques i feines importants.