“Estic confinat però me’n vaig de boda!”
Una parella es casa a Mataró amb una seixantena de convidats connectats des de casa per videoconferència
“Va ‘venir’ tothom, no hauria esperat tanta gent en viu, perquè al final Sant Jordi és laborable”, celebra el nuvi
Molts restaurants estan desesperats perquè en temps de confinament pel maleït coronavirus no es poden celebrar banquets de casament, però això no vol dir que no se celebrin bodes. Quan l’Oliwia Puppel i en Xavier Rovira van decidir casar-se, no s’imaginaven, és clar, que ho haurien de fer en circumstàncies peculiars. En cap moment no es van plantejar suspendre la boda o canviar la data, Sant Jordi, i, tal com estava previst, dijous passat a la una del migdia la núvia entrava per la porta de la parròquia de Sant Simó de Mataró, del braç del seu cunyat. Fins a l’església, amb mascareta. El confinament, però, va impedir que hi fossin presents els pares de l’Oliwia, que viuen a Polònia, però hi van ser d’una altra manera: tots els convidats, excepte la mare del nuvi, la germana, un germà i la cunyada, van acudir a la boda per videoconferència.
“Una setmana abans vam trucar al mossèn, que va haver de confirmar amb el bisbe si es podia oficiar el casament, i ens va dir que cap problema”, recorda en Xavier. “Volíem una boda bastant petita”, explica ella. “No soc amant de grans multituds, va ser més fàcil de digerir així”, admet ell. “Va ser molt més emotiu fet així i més bonic del que m’esperava”, hi afegeix l’Oliwia. De fet, amb aquest sistema hi van poder assistir més convidats, una seixantena, a través d’unes quaranta connexions amb l’aplicació Zoom: “Va venir tothom, no hauria esperat tanta gent en viu, perquè al final Sant Jordi és laborable i no saps si podrà venir tothom.”
El cap de setmana anterior van anar a fer proves de so i de connexió pels dubtes de cobertura dins l’església i per comprovar que la cerimònia es podria seguir correctament des de Polònia. Arribat el dia, mitja hora abans es van començar a connectar els convidats, la majoria endiumenjats per a l’ocasió i tots molt contents de poder presenciar el casament encara que fos virtualment, fins al punt que el comentari que circulava era: “Estic confinat però me’n vaig de boda!”
El primer casament del mossèn
El mossèn va oficiar una cerimònia curta, d’un quart d’hora, i estava molt interessat en el sistema de transmissió, per si es podia aplicar a les misses. No només era el seu primer casament per videconferència, era també el seu primer casament.
Una amiga de la parella organitzava el Zoom perquè tothom estigués silenciat menys el capellà i els nuvis. La connexió es va fer amb una tauleta. Al començament, situada darrere de l’altar i, després, amb un trípode en un lateral. Així ho van veure la Maria i en Pere, des de casa: “Es veia molt bé i també vèiem tots els altres convidats.”
La setmana prèvia va ser de bojos, més i tot que la de qualsevol casament. Per sort, la joieria els va trucar perquè anessin a recollir els anells el dia abans del confinament. El vestit de núvia el van adquirir en línia i va arribar a només tres dies de la boda. L’Oliwia no el volia comprar abans perquè està embarassada de set mesos i la panxa va creixent. No hi van faltar les flors, que les van portar la vigília, ja que per Sant Jordi, també enguany, les floristeries tenen molta feina. I la perruqueria? “Em vaig pentinar jo mateixa.” L’àpat posterior el van fer, aquest sí, en la intimitat, demanant menjar a un restaurant japonès que reparteix el menjar a domicili.
“El somni del meu pare era portar-me a l’altar –lamenta l’Oliwia–, però l’any que ve ho celebrarem tots junts amb el bateig.” Al final la núvia va llegir als assistents un escrit de la seva mare traduït del polonès i, mentrestant, en Xavier anava passant amb el dit a la tauleta totes les cares d’alegria de familiars i amics, i els plors, que no poden faltar en una boda com Déu mana.
