“Tret de tos, he tingut tots els símptomes del món: afonia, mal de cap, mal d’ossos, febre, taques a les cames, pèrdua d’olfacte i de gust, urticària, boqueres, descomposició... I sobretot l’ofec, el pitjor dels símptomes és la manca d’aire, que et deixa moltes nits sense dormir.” Així és com Sílvia Soler recorda els estralls que la infecció per coronavirus va fer en el seu organisme. Afortunadament, no va tenir cap complicació greu que posés la seva vida en risc, però tampoc no va tenir la sort de passar la Covid-19 amb una setmana llarga de malestar i la corresponent quarantena. Els símptomes de la malaltia ja fa més de setanta dies que li duren. Dos mesos i mig en què ha intentat ser atesa pel sistema de salut i no ha aconseguit la resposta que desitjava. Com ella, centenars de persones pateixen una Covid persistent, que en la majoria de casos ni tan sols ha pogut ser confirmada de manera oficial per haver-se presentat en el moment de màxima tensió en el sistema de salut. Ara, com que la situació està més tranquil·la i la Covid no cessa, més de mig miler de pacients en aquesta mateixa situació s’han agrupat en una plataforma per mirar d’aconseguir una atenció mèdica específica per a aquesta mena de casos.

“Vaig tenir els primers símptomes el 16 de març, amb faringitis i febrícula. El 25 vaig empitjorar, amb febre alta, i em vaig posar en contacte amb el meu cap, a Castelldefels. La doctora em va enviar a l’hospital de Viladecans i allà, tot i saturar al 94%, em van enviar a casa, perquè no estava prou malament i tenien l’hospital amb molta pressió”, rememora Soler, de 52 anys. A partir de llavors, van venir “divuit dies seguits a 38º de febre” i una concatenació de símptomes de tota mena, alguns dels quals encara perduren. És un testimoni personal però que valdria per a molts altres pacients en aquesta mateixa situació. Tots lamenten que el sistema sanitari no va fer-los les proves PCR en el moment de més afectació de la malaltia i ara, que ja n’hi ha de disponibles, els resultats surten negatius tot i que la simptomatologia és molt evident.

“Cal que els protocols d’atenció de la sanitat pública tinguin en consideració aquesta tipologia de malalts i ens puguin donar una resposta. Si no, els nous casos que es presentin continuaran entrant en una roda en què del CAP t’envien a l’hospital i de l’hospital, a casa. I torna a començar”, explica Sílvia Soler. És per això que, entre les peticions del col·lectiu Covid-19 persistent, hi ha la creació d’un centre de referència per estudiar i tractar aquests casos, de manera que se’n pugui millorar el coneixement científic i el tractament mèdic.

Després de 77 dies de malaltia, encara té algun dia de febrícula i una fatiga sobtada sense un patró horari clar. “És com si se t’acabessin les piles de cop. I hi ha dies que et desesperes. Entenc que és una malaltia nova i que se’n desconeixen coses, però ja fa massa temps que sento que la setmana vinent estaré millor.”

Cristina Raso, barcelonina de 42 anys, també pertany al col·lectiu Covid-19 Persistent. Ella encara acumula alguns dies més malalta, des d’abans que es decretés el confinament. Tampoc no li van fer les proves del coronavirus quan va presentar els primers símptomes i ara està pendent de conèixer els resultats d’un test serològic. “Ara estic més invalidada que al principi. Fer la digestió ja m’impedeix fer res més, dutxar-me és molt cansat. Qualsevol cosa representa una marató. Soc una persona activa, però fa dies que m’han d’ajudar molt”, admet. Com altres casos que coneix, les plaques toràciques que li han fet han sortit netes i al CAP només li han recomanat paracetamol.

El col·lectiu, que aplega més de 530 persones, ha demanat una reunió amb la consellera de Salut i també exposarà la seva situació al Síndic de Greuges. “No hi ha cap protocol i tenim por que aquesta situació es cronifiqui o tingui conseqüències per al nostre cos”, explica Raso.