Societat

PAU BAYOT

VOLUNTARI DEL PROJECTE “APADRINAR UN AVI” DE CÀRITAS PLA DE L'ESTANY

“Vam trobar un motiu per lluitar”

Quaranta-quatre joves del Pla de l'Estany es van apuntar com a voluntaris per acompanyar els avis que estan sols

Pau Bayot creu que els voluntaris ajuden els avis a recuperar el sentit del seu present

Estudiant del cicle mitjà d'electromecànica a l'institut Brugulat de Banyoles, Pau Bayot, es va apuntar com a voluntari al projecte Apadrinar un Avi de Càritas Pla de l'Estany. Té 17 anys i viu a Sant Esteve de Guialbes. Va continuar el projecte el curs passat, per continuar visitant la seva àvia, la Carme, amb qui va establir una estreta relació, fins a la mort.

Com va prendre la decisió d'entrar en el projecte?
En una xerrada a l'hora de tutoria. Estava afectat per la mort del meu avi i vaig notar que, quan em parlaven de la tercera edat, el meu estat d'ànim canviava. Una necessitat interna em demanava a crits que comencés aquell voluntariat amb l'objectiu de recuperar temps perdut.
Els inicis van ser difícils?
La primera trobada no em va causar un impacte especial. Vaig seguir les indicacions de la responsable del centre i, sense gaires explicacions, em vaig trobar davant la persona que m'havien assignat. Més enllà d'aquest moment, no en guardo cap més record.
Quina mena de relació van establir?
Les nostres trobades eren els divendres a les sis de la tarda, un cop acabat el meu entrenament de futbol. Ella esperava aquest moment i, a poc a poc, amb el pas de les setmanes, jo també. Així, sense adonar-me'n, la Carme s'havia anat fent un lloc a la meva vida. Les converses se succeïen de manera fluida i espontània. Ella tenia ganes de veure'm i a mi em venia de gust anar-hi. Si no hi podia anar, avisava per no fer-la esperar. Aquella hora, ella l'esperava amb delit, per emplenar-la amb les converses, les sortides i els nostres moments. La depressió l'envoltava i el temps passava molt lent a la residència. Allà dins t'adones que aquells que et pensaves que t'estimaven et condemnen a l'oblit els últims anys de la teva vida, mentre els dies van passant amb comptagotes. Jo vaig tornar el sentit al seu present, un motiu pel qual valia la pena lluitar: una hora a la setmana.
Què et demanava?
Tenia ganes de sortir a respirar, mirar els aparadors, comprar-se algun complement i acabar menjant alguna cosa ben dolça. Volia dolçor. El pòsit de les seves vivències i dels seus records era trist i dolorós. Plorava sovint i m'explicava detalls de la seva vida amb un regust amarg. Després, m'acariciava la mà i reia. Sovint ens quedàvem parlant a la residència. Allà sempre hi havia en Llorenç, l'únic amic de la Carme a la residència. Un home molt vell i de veu dèbil, el pas lent i de parlar pausada. Semblava un àngel. Quan em veia entrar li esclatava el mateix somriure que li sortia a la Carme. Estava content de mi, perquè veia com n'estava la Carme, li notava l'alegria i, amb això, en va fer prou.
Com va rebre la noticia de la seva mort?
Quan la directora de la residència em va donar la notícia vaig trigar uns instants a assimilar-ho. Per què ara? Havien quedat coses pendents. Em quedava molta voluntat i a ella li quedaven ganes de seguir. Vaig sentir ràbia i incomprensió. Havia vist la Carme contenta, motivada i feliç. En gran part jo ho havia fet possible però, llavors, en uns segons, sense que ningú se n'adonés, l'atzar va escriure el punt final al relat de la seva vida. Ja feia gairebé dos anys des que havia començat el projecte.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia