Marc Cortés: “La intel·ligència artificial és l’últim gran invent de la humanitat”

Sí, per explicar una mica el moment en què estem. El fet digital ha deixat de ser una cosa marginal i ha passat a ser massiu, forma part del dia a dia, no només de les empreses sinó de les persones. És una manera d’avançar i tirar endavant.

M’agrada definir la intel·ligència artificial com l’últim gran invent de la humanitat. No deixa de ser un procés que permet aprendre com aprenem els humans, a partir d’assaig i error, amb la diferència que aquest aprenentatge va evolucionant i creixent. Per tant el procés es torna tan o més intel·ligent que els humans i a partir d’aquí serà ella mateixa la que serà capaç de reimaginar-se, de reinventar-se i de reaprendre.

És una manera d’explicar-ho. En les conferències m’agrada fer una analogia amb la pel·lícula Terminator, que tots coneixem. No sé si les màquines ens controlaran o no, però al final elles estan pensades per optimitzar, per pensar i intentar fer les coses de la millor manera possible. I moltes vegades això va en contradicció amb la manera d’actuar i fer les coses que tenim les persones.

Vam començar a utilitzar tecnologia per mecanitzar algunes accions manuals i ara, en un segon estadi, el que fem és que a aquestes coses mecanitzades els posem un sensor que ens ajuda a prendre decisions. Són sensors que podem tenir al cos, per exemple: un rellotge que marca les nostres constants vitals; o que pot estar col·locat en una boia al mig del mar i pot mesurar les onades per anticipar un terratrèmol marí.

El director del Mobile World Capital té una gran frase al respecte. Quan es parla de sensors es parla d’internet of things, de les coses connectades, i ell diu que més aviat estem arribant a l’internet stupid things, i un exemple podria ser aquest: s’han inventat un matalàs que porta un sensor que et permet saber quantes hores has dormit, si t’has mogut molt, i que després també el pots deixar programat i t’avisa si hi ha activitat quan ets fora de casa. Està bé tenir coses connectades, però potser de vegades en fem un gra massa [riu].

Un sensor no deixa de ser un dispositiu que està connectat i que li dones un rang d’opcions. Per exemple, pots instal·lar un sensor que et permet mesurar la temperatura ambient de casa, mitjançant la calefacció i li dones opcions perquè quan tornis sigui perfecta. Ja hi ha empreses, com Google i Amazon, que han entès aquesta oportunitat i el que fan és mediar amb aquests sensors. Amazon és una de les pioneres amb un dispositiu, una mena d’altaveu, amb qui parles donant-li ordres verbals: posa la tele en tal capítol... per exemple. Ja es comercialitza als EUA, Anglaterra i Alemanya i el que fa és mediar entre tu i els serveis de què pots gaudir quan ets a casa: televisió, electricitat, telefonia, la compra.

La idea és que com més assequible sigui, millor. De fet la intel·ligència artificial ja fa temps que funciona, i es calcula que al voltant del 2040 la intel·ligència que tindran les màquines serà capaç de prendre decisions de la mateixa manera que les prenen els humans.

Aquest és el quid de la qüestió. Que tinguin la capacitat de prendre decisions igual que nosaltres no vol dir que siguin millors. Hi ha una diferència fonamental entre la presa de decisions d’una màquina i les que prenem els humans: la capacitat de tenir emocions. Moltes vegades quan es parla d’intel·ligència artificial es fa la pregunta de quin dia les màquines podran tenir emocions igual que nosaltres. Al final és un procés que analitza dades i a partir d’això pren decisions que, sovint, es basen en el fet que la resposta sigui al més òptima possible. Un humà no té necessitat de fer-ho, ja que incorpora la capa emocional, el sistema de valors, els aprenentatges que ha tingut al llarg de la vida. És perillós dir que el fet que una maquina pensi igual que nosaltres les farà millors més endavant, perquè hi ha variables que no pot incorporar.

Teòricament sí. Una altra cosa és que estiguem disposats a conduir aquests tipus de cotxe! A priori, els vehicles sensoritzats han de generar menys accidents i ser més segurs, perquè estan connectats amb l’entorn i no depenen d’un mal moment, com que t’adormis, per exemple. Però, qui pren les decisions en un cotxe autònom? Posem un cas: anem en un cotxe autònom i per la carretera travessa un grup de nens i no hi ha temps per frenar. El cotxe tindria dues opcions: o els atropello o faig cop de volant i m’estimbo. És un cas extrem: la vida d’aquelles persones o la teva. Aquest és el dilema moral de la tecnologia. La revista Science va fer un estudi internacional, per veure la resposta de la gent en un cas així. La majoria d’enquestats deien que preferirien que el cotxe fes cop de volant i caigués muntanya avall, i que se salvés la vida de les criatures. La segona cosa que deien és que ells no voldrien conduir un cotxe d’aquests. Però si haguessis estat conduint tu, les dues opcions haurien estat les mateixes! La diferència és que la decisió l’hauries pres tu, a partir del teu sistema de valors. En canvi en el cas del cotxe autònom és un tercer el que pren la decisió. I això et porta a pensar a partir de quin sistema de valors o moral ha estat dissenyat el cotxe.

Més que ensenyar-li’n, una de les teories és que quan crees la màquina –un procés o un algoritme– i ho fas perquè prengui decisions, ho fas a partir d’un sistema de valors, no només els de la persona que ho fa. Tots tenim valors diferents i aquesta és la part interessant del procés. Les màquines acabaran prenent decisions que es basaran en els aprenentatges . Tu li incorpores una manera d’entendre el món, la vida.

Molta. Sobretot perquè ens enfrontem a un espai i una manera de fer desconeguts. És cert que li hem donat una connotació molt negativa, allò de “si la màquina és capaç de pensar més que els humans...” Però ho hem de veure amb una finalitat de servei, ajuda i utilitat. A dia d’avui no som conscients del volum de dispositius tecnològics que ja existeixen i que prenen decisions.

La Danielle va néixer amb una malaltia que feia que tingués una cama atrofiada. Després de diferents operacions la hi van amputar i li van posar una pròtesi per caminar. Va començar a córrer, li anava bé i es va plantejar participar als Jocs Paralímpics. En aquest procés va veure que era millor la cama amputada que l’orgànica i va demanar que li amputessin l’altra cama. I tornem al principi: si això ho demanes a un procés d’intel·ligència artificial probablement la resposta hauria estat que sí, perquè amb dues cames amputades corre millor. Però els seus pares no ho van voler i ara estan en un procés judicial. És un exemple de com pots comparar dos processos, un d’intel·ligència artificial i l’altre d’humà, on basant-se en paràmetres d optimització la resposta hauria estat sí i en canvi com que no hi estem acostumats la resposta és no.