Societat

El gran canvi de Barcelona

Ara fa vint-i-cinc anys, Barcelona organitzava els Jocs Olímpics. Al llegat material de l’esdeveniment s’hi ha d’afegir els efectes que ha tingut per a Barcelona fer-se famosa arreu del món

Les Olimpíades van posar Barcelona al mapa i van ajudar a convertir-la en la marca turística que és ara
Obrir la ciutat al mar va ser un dels grans encerts dels Jocs, però no es va aprofitar per resoldre el problema de l’habitatge
Les veus més crítiques asseguren que la Vila Olímpica s’ha convertit en una illa elitista entre barris obrers
Maragall es va haver d’imposar, perquè el COI volia un altre indret per allotjar els atletes
La construcció de les rondes va descongestionar la trama Cerdà però no va anar paral·lela a la millora del transport públic
A part del llegat material, els Jocs també van servir per augmentar l’autoestima dels barcelonins

Els pocs telèfons mòbils que hi havia al mercat pesaven gairebé mig quilo, la paraula reciclatge sonava estranya, es podia fumar gairebé pertot arreu i els viatges low-cost ni tant sols els somiàvem. Si qualsevol temps passat sempre és millor ho és pel simple fet que érem més joves. Recordar que fa 25 anys es van celebrar a Barcelona “els millors Jocs Olímpics de la història” no és un pretext per a la nostàlgia sinó un punt de partida per revisar com s’ha transformat la ciutat en aquest quart de segle. Un bon moment per preguntar-se si aquell estiu del 1992 va ser realment tan màgic com tothom ho recorda.

D’entrada és innegable que els Jocs van ser un èxit organitzatiu. La ciutat va centrar l’interès internacional i tot va sortir bé (excepte per als independentistes detinguts en el marc de l’operació Garzón). I a partir de llavors Barcelona va fer el seu propi salt olímpic per convertir-se en la ciutat espremuda turísticament que és ara, amb els seus avantatges i els seus inconvenients. El llegat olímpic s’ha analitzat, revisat i explicat arreu del món com a mostra de feina ben feta. Es van construir infraestructures i es va obrir la ciutat al mar, però també hi ha hagut efectes perversos que les veus més crítiques concreten en la deixadesa en les polítiques d’habitatge i de transport públic.

llegat sentimental

Però a part del llegat material, amb les seves llums i ombres, els Jocs Olímpics i Paralímpics també van deixar un llegat sentimental. L’actual alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, tenia tot just 18 anys aquell estiu de 1992. Llavors el que realment volia era marxar de la ciutat per veure món, però això no l’atura de reconèixer que la cita olímpica va tenir un efecte molt positiu en l’autoestima dels barcelonins.

“Un aspecte molt important és que es va demostrar que quan els ciutadans treballen plegats es poden aconseguir grans reptes. El relat dels Jocs és un relat molt compartit per la ciutadania i va ser una gran demostració de la importància de les mobilitzacions ciutadanes. El lideratge de Pasqual Maragall va tenir l’encert de saber involucrar absolutament tothom en aquell projecte”, explica. També reconeix que hi va haver conseqüències que no estaven previstes arran de la projecció internacional que va adquirir Barcelona, però centra la seva crítica especialment en la qüestió de l’habitatge. “És cert que va ser una oportunitat perduda en la lluita contra les desigualtats en l’accés a l’habitatge. Ens podríem haver col·locat al nivell de ciutats europees com Berlín o Viena, on el parc públic d’habitatge se situa entre el 15 i el 30%, mentre que aquí el parc de lloguer públic és només del 2%”, explica Colau.

L’augment dels preus

“Com s’ha anat veient en aquestes tres dècades, el tema de l’habitatge és un tema de llarg recorregut”, explica Albert Recio, vicepresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, mentre recorda les lluites del moviment veïnal en l’època preolímpica. “Vam ser especialment crítics amb la remodelació al Poblenou, on es va fer fora gent de casa seva, i també ens vam queixar que a la Vila Olímpica no es preveiessin habitatges socials. Però la lluita de l’habitatge va ser una lluita que vam perdre”, afegeix.

Les dades no fallen. Els prop de 2.000 pisos de la Vila Olímpica es van posar a la venda a un preu mitjà –traduït als euros actuals– de 1.444 euros per m², amb una forquilla de preus entre els 1.157 i els 1.852 per m², en funció de la situació dels edificis. Aquest preu era semblant a la mitjana que hi havia llavors a Barcelona –1.409 euros per m²– però superior a la del districte de Sant Martí, de 1.177 euros per m². Els preus es van mantenir semblants fins al 1996, però a partir de llavors van començar a pujar progressivament i deu anys després dels Jocs s’havien multiplicat per tres, o fins i tot per cinc o sis en el cas dels habitatges a primera línia de mar. Així, el 2001 era més car comprar un pis a la Vila Olímpica que a Sarrià-Sant Gervasi.

“És cert que es va obrir Barcelona al mar i que es va recuperar aquella part de la ciutat, però també és cert, i les dades de renda que s’acaben de publicar ho corroboren, que la Vila Olímpica és un barri elitista enclavat enmig de barris obrers i de classe mitjana-baixa”, afegeix Recio.

La Vila Olímpica

L’urbanista i geògraf Jordi Borja, que va ser tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona entre 1983 i 1995 i va tenir un paper destacat en la planificació de la transformació olímpica de la ciutat, reconeix que en política d’habitatge “es podria haver fet molt més”, però rebutja completament la imatge que es dona de la Vila Olímpica i del Front Marítim com una zona exclusiva. “Són barris de classe mitjana –remarca–, a diferència de Diagonal Mar, que sí que és una zona per a la classe alta.”

Ho assegura posant-se ell mateix com a exemple, ja que n’és veí. Va comprar el seu pis, d’uns 100 m², a la Vila Olímpica, abans de finals del 1992, quan els habitatges encara tenien exempció fiscal. En aquells moments li resultava més barat que comprar-ne un al Fort Pienc, a l’Eixample. “És cert que en cinc o sis anys va multiplicar per sis el seu preu, però és que aquest és un problema de difícil solució en el context actual, en què els ajuntaments no tenen el control del sol.”

Així, quan un ajuntament fa una intervenció en un barri, sigui quin sigui, per millorar-lo, el preu del m² comença a pujar. “Si qualifiques una zona de la ciutat, la fas més accessible, més segura, més equipada, amb més qualitat d’espai públic, el preu del sol i de l’habitatge es dispara, i si a sobre arriba turisme encara més”, insisteix Borja. Això és precisament el que va passar a la Vila Olímpica.

Recuperar el mar

L’urbanista també recorda que el projecte en aquella part de la ciutat era arriscat, ja que els anys 1990 i 1991 la percepció que es tenia del litoral barceloní era d’una zona molt marginal. De fet, fins al 1989 encara hi havia nuclis de barraques i tal i com explica Borja, Pasqual Maragall va haver de fer front a les pressions que li arribaven des del Comitè Olímpic Internacional en relació a la ubicació dels pisos olímpics. “Samaranch i companyia volien fer operacions especulatives cap a Gavà i a la zona de darrere del Tibidabo, però l’Ajuntament es va mantenir ferm. Hem de pensar que el Front Marítim no era necessari inicialment per als Jocs, però s’hi va fer quan es va decidir col·locar la Vila Olímpica allà”, afegeix.

I amb això arribem a la qüestió que Borja considera realment important: no tant els 2.000 pisos de la Vila Olímpica com el fet que la ciutat va guanyar un equipament de primera categoria: quatre quilòmetres i mig de platges accessibles a peu, en bicicleta, en metro, en tramvia o en autobús des de qualsevol punt de la ciutat. “Sí que en lloc d’optar per una ciutat jardí es podia haver augmentat una mica més la densitat i construir 5.000 o 6.000 pisos, de manera que ara tindríem més diversitat, més barreja social i més massa crítica, que és allò que dona qualitat a una ciutat. Però tampoc hem d’oblidar-nos de les 100.000 persones que cada cap de setmana s’apropen al mar”, insisteix.

El model cotxe

Al marge de la construcció de les infraestructures olímpiques, l’altra gran obra dels Jocs van ser les rondes, que van servir per descongestionar la trama del pla Cerdà. “Tampoc no eren imprescindibles –diu Borja– i van servir per facilitar una mobilitat més fluïda, però és veritat que no deixen de ser un pegat i que s’hauria d’haver fet un esforç molt més gran per potenciar el transport públic.”

Albert Recio, per la seva banda, recorda le lluites veïnals per aconseguir que aquella megaobra tingués en compte els ciutadans dels barris. “Només hem de resseguir la ronda de Dalt per veure quins trams es van cobrir. Venint des d’Esplugues el primer cobert és el de Pedralbes, després torna a quedar descoberta fins arribar al districte de Nou Barris, on vam aconseguir que es tapés una part després d’una forta lluita veïnal, que també va fer possible el complex esportiu de Can Dragó”, explica aquest professor universitari que és veí del barri de la Prosperitat. “Encara que ens van dir que era per protegir el monument de Pedralbes, era evident que només es volia cobrir la ronda als barris de les rendes altes”, afegeix.

En qualsevol cas, la crítica des de la FAVB també té a veure amb el model que es va impulsar en aquell moment: facilitar el trànsit de cotxes en lloc de fomentar el transport públic. “Ja veiem que aquest també és un altre tema de llarg recorregut. Només s’ha de mirar els col·lapses de trànsit que tenim i els nivells de contaminació”, afegeix Recio, que recorda com des del COOB 92 van rebre tota mena d’insults i desqualificacions per la resistència que van mostrar des de Nou Barris, on fins i tot van reclamar que ja que es construïen els forats de les rondes s’hi fes passar també el metro. “Ara t’ho prens amb molta més distància, però va ser molt trist que ens diguessin als veïns que no hi enteníem res, que havíem de viatjar més pel món, i que a sobre ens tractessin amb aquesta condescendència gent que suposadament eren d’esquerres.”

Per a Jordi Borja, el canvi físic i social provocat pels Jocs Olímpics va fer que les condicions de vida en general milloressin a la ciutat, i posa especialment èmfasi en la recuperació de l’espai públic arreu de la ciutat –una millora que potser no s’ha valorat prou, eclipsada per les grans obres– i en la consolidació de nous equipaments culturals, com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Macba o el Museu d’Història de la Ciutat.

I per sobre de tot destaca la recuperació del litoral, recordant una anècdota que va viure als anys vuitanta, quan Barcelona estava preparant la candidatura olímpica. Els membres del consistori van rebre la visita dels experts avaluadors del Comitè Olímpic i van decidir ensenyar-los la ciutat amb avioneta. Li van dir al pilot que primer els portés mar endins i que a mesura que s’anés apropant, quan hagués de sobrevolar la zona de les platges, on encara hi havia les fàbriques velles, les vies de tren i les barraques, augmentés la velocitat perquè els convidats no tinguessin prou temps de veure com estava en realitat aquella zona. També admet, respecte a les polítiques d’habitatge, que s’hauria pogut fer un control més gran respecte al mobbing immobiliari, així com buscar mecanismes fiscals per reduir l’especulació i gestionar bé el planejament urbanístic.

Albert Recio, per la seva banda, recorda la tasca d’investigació que es va fer des de la redacció de la revista Carrer –la publicació mensual de la FAVB–, que el desembre de 1992 publicava un monogràfic molt crític amb “el triomfalisme sense límits” que es vivia a la ciutat. “Vam posar en evidència –recorda– quins van ser els veritables guanyadors dels Jocs.” Per exemple en el cas de la Vila Olímpica hi ha haver la requalificació dels terrenys industrials propietat de Gas Natural, empresa a la qual va estar vinculat Narcís Serra, un dels promotors de la candidatura olímpica. Un cas semblant va passar amb els terrenys dels Laboratoris Ferrer, de l’aleshores president del Comitè Olímpic Espanyol, Carles Ferrer Salat. “Al final –conclou Recio– els polítics i les empreses intenten vendre els seus resultats muntant un relat, i des d’un cert punt de vista el relat olímpic és un relat d’èxit. Per què? Perquè el tema de l’esport a Catalunya és un tema que arrossega molta gent i a més els Jocs van donar una imatge d’un país que sabia organitzar molt bé les coses.”

Una ciutat remodelada

La gran transformació de la Barcelona olímpica va ser la seva obertura cap al mar. Fins llavors, excepte a la Barceloneta, per arribar fins a les platges s’havien de travessar vies de tren, col·lectors d’aigües residuals i un munt de fàbriques, moltes abandonades. El litoral de Barcelona també va ser durant dècades un lloc marginal amb barraques, com la zona del Somorrostro, entre la Barceloneta i el Poblenou.

Equipaments esportius

Refer l’Estadi Olímpic, pràcticament abandonat des dels vuitanta, va ser una de les obres més importants dels Jocs en l’apartat d’equipaments, juntament amb el Palau Sant Jordi i el Velòdrom d’Horta. No tots s’han aprofitat per igual. A l’estadi s’hi ha impulsat l’Open Camp, una parc temàtic esportiu i és el marc d’altres esdeveniments com concerts.

Cap a la modernitat

Durant molt de temps es va parlar del model Barcelona com a exemple d’allò que va suposar la transformació de la ciutat durant la dècada dels vuitanta i noranta i el seu pas d’una urbs grisa i amb relíquies industrials a un cosmopolita reclam de modernitat. Jordi Borja, però, creu que no es pot parlar de model, perquè les ciutats es transformen contínuament. A les imatges es pot veure la transformació de la façana litoral des del Port Olímpic en direcció al riu Besós.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Detenen per homicidi imprudent un conductor per atropellar mortalment un nen a Taradell

Taradell

Els Maristes no van avisar les famílies d’alumnes perquè els pares d’una víctima van demanar discreció

barcelona

Comença el judici pel cas Maristes sense acord entre les parts

Barcelona

Sant Julià de Ramis demanda l’Estat perquè torni els diners republicans espoliats pel franquisme

Barcelona aspira a tenir un dels superordinadors d’Europa

Barcelona

Una fàbrica amb poblat iber i refugi

anglès
Reivindicació

Una lluita per la salut del barri

barcelona

Recuperació de la Marxa dels 40 km

BANYOLES

L’AECC finança un estudi sobre el risc de tenir càncer

girona