MARTA GRAÑÓ “Tenir iniciativa emprenedora és saber convertir idees en acció”

Vivim en un món que canvia sense parar i a una velocitat increïble. Els experts el van batejar com un entorn VUCA, les sigles en anglès de volàtil, incert, complex i ambigu. No serveix fer sempre el mateix, repetir respostes. Les persones ens trobem havent de resoldre problemes que no ens havien passat mai abans i cal aportar creativitat. I no només les persones, també les organitzacions.

La majoria d’innovacions que s’estan produint no venen tant d’una nova tecnologia o producte com d’una mirada diferent de les persones. Posem un exemple: el caramel de tota la vida, apareix Chupa Chups i li posa un pal. Això és innovació. La tecnologia, posar-li un bastonet, estava a l’abast de qualsevol competidor, però no ho van fer. Els primers telèfons intel·ligents (smartphones) a aparèixer van ser les BlackBerry i semblava que havia d’anar per allà, meitat teclat, meitat pantalla. Fins que va arribar Steve Jobs i va dir que volia que tot el mòbil fos pantalla. La tecnologia la tenien tots però la innovació va estar en la mirada d’una persona. Jo en les organitzacions treballo per fer aflorar les idees de les persones perquè elles són les que millor coneixen com treballes, el teu producte i el teu client. D’accions tan senzilles com organitzar una marató d’innovació en un gran grup i presentar propostes de com es poden canviar les coses, surten unes idees espectaculars.

La capacitat de tenir iniciativa emprenedora és una competència que ha entrat nova en educació, com la matemàtica o la lingüística. Quan es va introduir, el 2006, el Parlament Europeu li va donar una definició molt senzilla, però molt clara: tenir iniciativa emprenedora és saber convertir idees en acció, en realitat. En aquest entorn en què vivim, tan canviant, les persones ja no només seguiran directrius sinó que han de ser capaces de portar a la realitat coses que pensen i idees que tenen.

Va ser el gran pensador del management del segle XX i un dels pocs investigadors que van anar a buscar una teoria de la innovació. Va agafar un grup d’empreses, petites, mitjanes i grans, per analitzar una sèrie d’indicadors i veure si innovaven o no. La conclusió va ser que les empreses innovadores eren les que tenien gent amb iniciativa emprenedora, que tenien idees i s’atrevien a plantejar-les i portar-les a la realitat. Va dir que no era capaç d’escriure una teoria de la innovació, però sí que veia que la pràctica va a través de la iniciativa de les persones. No s’ha de tenir por a la iniciativa... En una reunió d’una empresa, vaig sentir que es queixaven que ningú tingués iniciativa, i algú va dir: sí, bé, però és que ningú ens ha dit que en podem tenir. I és veritat. Sembla que tothom ha de seguir les pautes marcades i en un entorn com el que tenim ara necessitem la iniciativa de les persones. Al final a les empreses sempre hi ha alguna cosa que es fa, que tots sabem que no serveix per a res i en canvi la continuem fent. Per què ningú posa el cascavell al gat i s’atreveix a dir-ho?

Com entrenar la iniciativa emprenedora, que s’ha de veure com una actitud, com una manera de superar problemes o respondre preguntes. Quan vaig començar el meu treball de doctorat, em vaig preguntar què hem d’ensenyar als alumnes si volem que tinguin aquesta habilitat i què tenen les persones emprenedores. Vaig buscar dins els treballs científics i les quatre habilitats que es repeteixen són les que he convertit en la meva metodologia Cima, com a acrònim de creativitat, iniciativa, materialitzar idees i adaptar-les, perquè a la primera no acostumen a funcionar bé i hem de ser capaços de redissenyar i canviar-ho perquè acabi funcionant.

Hem de passar per un procés de conscienciació: no sabem com serà la nostra empresa en un futur perquè, per gran que sigui i per bé que li vagin les coses, res garanteix una continuïtat. Hem vist molts casos de grans empreses del segle passat amb una rendibilitat molt elevada, gran quota de mercat, que tenien les noves tecnologies..., però és molt difícil innovar quan el teu producte tradicional funciona i decidir quan introduir les innovacions.

Crec en la primera opció. Fixa’t: Kodak: no es va atrevir amb el canvi de model i pràcticament desapareix. En canvi, una empresa que podria semblar abocada a tancar, com Telefónica, ha entrat en el món digital, està innovant i crec que això pot fer que l’empresa superi els 100 anys. Les empreses innovadores, que són capaces d’anar canviant el seu model de negoci, poden viure molts anys, però és molt complex gestionar com vas vivint dels teus productes rendibles i al mateix temps vas introduint les innovacions.

Tota la biotecnologia està avançant d’una manera increïble. Relacionat amb aquest tema, moltes companyies estan investigant millorar la vida de les persones grans perquè sabem que caminem cap a una mitjana d’edat de 100 anys. Cada any que passa guanyem tres mesos d’esperança de vida; per tant, millorar la qualitat de vida de les persones i l’antienvelliment són temes de futur. Però qualsevol sector, si és capaç de trobar algun model disruptiu, que aporti valor a les persones i el transformi, pot tenir futur. Als anys vuitanta, el sector tèxtil estava molt malament i va venir Amancio Ortega amb el model Inditex, i s’ha convertit en un dels grans models d’innovació al món.

Sí, és una constatació. Crec que té a veure amb el tema de la iniciativa, perquè si una cosa no va com ells volen, busquen la manera de crear les circumstàncies per modificar-la.

Recents investigacions han demostrat que l’èxit professional de les persones moltes vegades està relacionat amb altres tipus d’intel·ligència. Howard Gardner diu que són unes vuit: matemàtica, lingüística, corporal, espacial, intrapersonal...; també està treballant amb la intel·ligència pedagògica. No tothom les té totes i diu que s’ha de potenciar la que ens va bé i brillar allà. Un altre concepte que ha sorgit amb molta força fa deu o quinze anys a través del psicòleg Goleman és el d’intel·ligència emocional. Diu que les persones d’èxit no han de tenir forçosament un coeficient molt alt, sinó saber gestionar molt bé la intel·ligència emocional i captar les emocions dels altres.

No hauríem de deixar de fer coses pel què diran o perquè semblarà que soc diferent dels altres. Ens deixem influir massa. Hauríem d’arribar a un estadi en què, al final, qui valori el que fem siguem nosaltres mateixos. I pensar massa és un defecte típicament femení. Fa molta por atrevir-se a engegar un projecte, a fer una cosa nova o, en la teva vida personal quan tens un problema sortir-ne. És més còmode amagar el cap i dir que no passa res. Ser feliç és una aspiració lícita i si hi alguna cosa que no funciona a la vida has de veure què has de fer per sortir d’allà i començar a caminar. La vida és una constant de prendre decisions, de fracassos per poder tenir algun èxit. Cal aprendre a conviure amb l’error, és el preu que de vegades té el fet de passar a l’acció. Tant de bo poguéssim fer les coses bé a la primera, però és molt difícil.