Societat

ADA PARELLADA

Cuinera Restaurant Semproniana i conferenciant sobre bons hàbits alimentaris

Ada Parellada “La personalitat i les idees pròpies es traslladen a la feina. Ho tornaria a fer”

La meva cuina és una coctelera on poso la il·lusió d’un plat que imagino, els ingredients, el personal i la tecnologia que puc fer servir
La millor idea és que els sopars solidaris s’escampin per tot el territori amb diferents restauradors

Ada Parellada porta, literalment, la cuina als gens. La seva família s’hi dedica des de fa més de set generacions. Però, tot i dedicar-se també a la restauració, va optar per fer el seu propi camí, lluny del negoci familiar. Va apostar, com diu ella, per una via més rockera. Des del seu restaurant o escrivint llibres o fent tallers de cuina o col·laborant als mitjans de comunicació, l’Ada propaga el seu amor per la cuina i per promoure els bons hàbits alimentaris. Hiperactiva i incansable, Parellada ha estat notícia aquesta setmana pel seu sopar groc, en solidaritat amb els presos polítics. Avui conversem amb ella a El Punt Avui TV.

“Jo venia d’una família de cuiners de cuina tradicional molt ortodoxa i necessitava fer alguna cosa diferent.” Per què te’n volies desmarcar?
Tinc una família amb 250 anys de trajectòria! A casa la cuina sempre és cabdal, és la nostra manera d’expressar-nos, i que digui “tradicional catalana” no vol dir que estigui parada, hi ha una evolució constant. El que passa és que té una evolució molt mesurada. Quan vaig decidir muntar el meu propi establiment, havia de fer una cosa diferent perquè, si no, la comparació estava servida.
Des de petita ja volies ser cuinera?
No ben bé. Som vuit germans i el que rep la Fonda Europa és l’hereu, com des de fa set generacions. Jo soc la petita i no em tocava res. Però el meu pare sempre va tenir molt interès perquè estudiéssim una carrera, que tinguéssim una professió lliberal i que fóssim autònoms. Deia que havíem de ser clients: poder anar a dinar o sopar els dies normals i pagar-ho, i que totes les persones havíem de tenir uns estudis, un ofici i una afició, que són les tres maneres possibles de guanyar-te la vida.
Quins són o han estat els teus referents?
Totes les persones que m’han acompanyat en aquesta trajectòria són fonamentals. Però com a figures properes, els meus pares i els meus germans.
Aquesta setmana has estat notícia pel teu “sopar groc” de suport als presos polítics. Què ha passat?
Aquest capítol absurd m’ha entristit molt, per una banda, i també m’ha donat moltíssimes alegries. Tristor absoluta perquè encara no ens podem manifestar lliurement, estem en l’ull de mira, qualsevol pas que fem ens és molt qüestionat, i per la reacció absolutament desmesurada que ha tingut aquesta acció innocent. Molt feliç per la resposta, la solidaritat i el suport que he tingut. La nostra personalitat i les nostres idees es traslladen al lloc de feina. Soc molt ingènua, perquè això és d’una ingenuïtat enorme. Però ho tornaria a fer. Penso que és millor que aquesta idea s’escampi per tot el territori i que hi hagi sopars grocs amb diferents restauradors que es manifestin. Si una cosa em sap greu és que a casa hi treballen dinou persones i no voldria de cap manera que això els afectés.
S’ha solucionat el tema amb Tripadvisor?
D’una manera molt dràstica. Ja no pots opinar a Tripadvisor durant el temps que ells considerin. Ara entres al Semproniana i està bloquejat. S’han esborrat les opinions dels darrers dies. Estic més tranquil·la, però és molt radical. A Facebook hem pogut anul·lar la possibilitat de penjar opinions, i Google Business va fent i t’hi pots trobar de tot. Aquestes plataformes d’opinió són importants, cada vegada tenen més força i em sembla bé, perquè són molt democràtiques. Pots posar-hi el que opines. Però sempre que hi ha aquesta obertura, això fa que siguin també molt perilloses.
Has dit alguna vegada que la cuina tradicional catalana s’està morint una mica. A què et refereixes?
Que no té color d’Instagram. És marró, molt plana. Està molt bé que l’àpat de Nadal sigui tan respectat i tingui tan prestigi, però la resta de l’any ens costa trobar-lo. A les cases no es practica perquè és una cuina de llarga cocció i el jovent no la troba prou atractiva. Té més prestigi un sushi, una pizza, una pita, i potser els nostres fricandós no tenen aquest component lúdic. Alguns restaurants tenim la responsabilitat de ser garants d’aquesta cuina, però sempre hi hem d’afegir el toc que transmeti la nostra personalitat o que la faci atractiva. Sempre l’estem tunejant.
Com definiries la teva cuina?
Quan vaig començar, deia que era la versió rockera de la cuina tradicional. Però la meva cuina és el resultat del que puc fer. Tinc una coctelera on poso la il·lusió d’un plat que imagino, els ingredients a què puc accedir, el personal que tinc a casa, la tecnologia que puc fer servir, i surt una cosa que potser no hi té res a veure, però que té sabor i il·lusió.
Darrerament es parla més dels cuiners que de la cuina que fan?
Això dels cuiners és un fenomen nou que encara estem paint. Entrevistar un cuiner, trenta anys enrere era una cosa impensable. Ara s’ha aconseguit prestigiar la professió i que molts nens vulguin ser cuiners! Es parla del cuiner com a autor. Té aquesta categoria que tenien Picasso, Miró o Dalí cinquanta o seixanta anys enrere, i la part artística és la seva projecció pública. Són cuiners autors amb aquesta vessant artística que abans no es feia pública i que ara és la que més interessa. Els cuiners tradicionals tenen menys entrada en aquest univers mediàtic.
Com és que no et trobem en la lliga Michelin. No hi vols ser?
No. Vinc d’una fonda i les meves arrels són allà. Vull un restaurant amb gent, soroll, amb música de fonda, que és la dels coberts, de la vaixella o la cristalleria. Vull aquesta calor, i per això no m’ha interessat mai. Has d’avisar l’organització Michelin per dir que vols entrar en aquest univers i llavors et venen a veure, però hi ha un primer pas: tu has de manifestar que hi tens interès. I no n’hi tinc.
A la teva web hi diu que ets “agitadora gastronòmica”. En quin sentit?
El món de la cuina i la gastronomia té una gran virtut: és amplíssim i pots treballar moltíssimes disciplines. Pots treballar amb infants, intentar millorar els menjadors escolars, treballar pel medi ambient, procurar no llençar aliments, sensibilitzar que és un desastre malbaratar-los, fins i tot fer política. I des d’aquesta tribuna, i en aquest moment dolç que tenim els que ens dediquem a la cuina, podem treballar molts aspectes. Per tant, podem agitar.
Què t’agrada més: comunicar cuina i hàbits saludables o cuinar?
La cuina és una cosa quotidiana, i per tant acaba sent una rutina, i la comunicació és l’excepcionalitat. I a tots ens agrada això. Per tant, aquests dies que puc dedicar-me a fer tallers o xerrades, ho gaudeixo moltíssim. Si això es transformés en la rutina, ja en parlaríem!
Ets agitadora, és clar! Fins i tot vas portar una iniciativa al Congrés dels Diputats...
Vaig donar suport a una mare guerrera que va detectar que a l’escola dels seus fills es llençava moltíssim menjar i va demanar al Congrés que rectifiqués la llei de seguretat alimentària, molt estricta en l’entorn escolar, en les col·lectivitats. Tot el que es cuina i sobra, l’endemà s’ha de llençar. No és ètic. Al Parlament de Catalunya hi ha un projecte de llei d’aprofitament dels aliments, i és un gran pas. Un de cada tres aliments que es produeixen acaba a les escombraries. Fa mal econòmic, ètic, mediambiental..., però és així. I parlem d’aliments útils. Produir costa diners i té un cost mediambiental, però llençar també.
Què hauríem de tenir en compte?
El que fem és omplir la nevera i, sobrevalorant-nos, pensem que ens ho menjarem tot, i “per si de cas”. I les escombraries estan plenes de “per si de cas”. No és tant comprar bé com planificar bé. El tema és saber què i quan menjaràs, fer una llista de la compra superacurada, i quan vagis a comprar intenta treure dos dies d’aquests que has planificat. O sigui, compra menys.
Estàs en molts projectes. Et costa dir que no?
Visc en el món del sí! Em costa molt dir que no, tot em sembla tremendament atractiu. Admiro la capacitat de la gent que pot estar en quatre llocs; jo només puc estar en un i la resta queda una mica desatès. Això sí, com diuen els grans cuiners, nosaltres no podríem ser aquí si no hi hagués un bon equip al darrere. Cal dir-ho sempre, perquè és cert.
Sembles molt optimista. Ho ets?
En absolut. Soc una pessimista nata. Però penso que la meva pila és el pessimisme. És el que em fa lluitar per tirar endavant, buscar la manera de fer més coses. Sempre agafo més taules de les que podria atendre perquè penso que algú ens fallarà.
Ets feliç a la cuina i... on més?
Al Maresme. Té horta, mar i muntanya.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Batalla contra el plàstic

La nova normativa europea per reduir les deixalles marines esperona la Generalitat i diverses grans empreses a eliminar els plàstics d’un sol ús

El sector químic català en remarca els beneficis i vol que se’n faci un ús sostenible

BArcelona
 

Girona guanya veïns a l’Oest i a l’Eixample i en perd a l’Est

girona
 

Distinció d’excel·lència a una unitat del Trueta

Girona
 
Boaventura de Sousa Santos
Escriptor i sociòleg

“Vivim una democràcia de baixa intensitat ”

Girona
 

Les Planes celebra el canvi de nom de plaça Espanya per 1 d’Octubre

les planes d’hostoles
 

Sant Joan les Fonts, contra els amos incívics de gossos

SANT JOAN LES FONTS
 

Rècord de participants a l’Estiu Riu d’Olot

OLOT
 
JORDI MONÉS I PUJOL-BUSQUETS
ACABA DE PUBLICAR ‘EDUCACIÓ, PAÍS, LLENGUA’ (NAUTILIUS, NEMO BOOKS)

“Sense Fabra, el català no seria llengua escolar”

Barcelona
 
solidaritat

Cursa contra la leucèmia