“Si Càritas existeix i guanya pes és que alguna cosa no funciona bé”

En Ramon Baró, que fins ara era el director de Càritas, va plantejar el relleu després de deu anys al capdavant de l’entitat. Cal saber que es tracta d’una tasca de voluntariat i que el Ramon Baró ha hagut d’afrontar un període difícil, llarg i intens.

Càritas Diocesana de Lleida ha crescut molt en la seva activitat, en implicació social en molts àmbits i amb cada vegada més professionals i personal.

Ja hi estava vinculat, conec de fa anys la gent que hi treballa i, per tant, és una organització que no m’és gens aliena. M’ho van proposar, em va agradar el projecte i després de pensar-hi una mica vaig acceptar. Sé que la direcció de Càritas pren molt temps i molt esforç.

Sí, sí, aquesta nova feina és al marge de la meva activitats a la universitat. I també és cert que aquest àmbit m’agrada i m’hi he dedicat durant molt temps.

Com deia, és una entitat que ha crescut molt en els darrers anys. Només cal saber que en la vessant ocupacional i mitjançant l’empresa d’inserció laboral Troballes ja hi treballen entre 40 i 50 persones, entre personal de Càritas i empleats. Això demostra que és una organització d’envergadura i també que hi ha unes necessitats que s’han cobert i ampliat.

Sempre es diu que tant de bo que no fes falta que existís, però si existeix i cada vegada guanya més pes és que alguna cosa no funciona del tot bé.

La crisi ens ha generat més activitat i necessitats a Càritas i aquesta tendència ni baixa ni sembla que hagi de baixar en els propers temps. Sí que és cert que per determinades dades macroeconòmiques sembla que se surt de la crisi, però també és veritat que pel que fa al tercer sector no disminueix la feina i tot sembla indicar que encara hi haurà una part important de la població que dependrà de les nostres accions.

Una mica més de treball sí, però en quines condicions i amb uns salaris que no permeten fer meravelles. Els joves, molt més formats, no tenen bones expectatives. El 60% dels aturats de llarga durada difícilment tornaran a treballar i la majoria són de 50 i 60 anys. Els pensionistes van perdent poder adquisitiu. Vaja, que si l’economia millora, el repartiment de la riquesa s’està fent molt malament. Hi ha una major polarització entre rics i pobres i més diferències entre uns i altres.

Les taxes que es donen són estadístiques fetes a partir d’uns paràmetres. El que jo exposava és que la taxa d’atur és més baixa perquè l’activitat també és més baixa. Per nombre d’empreses, per exemple, a Lleida n’hi ha moltes menys que a demarcacions similars, com Girona o Tarragona. Per tant, hi ha menys persones treballant o amb possibilitats de treballar. De fet, ni l’ocupació estacional ens ajuda perquè en molts casos va a càrrec de gent de fora.

Tot tipus de persones que no són ateses pels serveis socials institucionals. La crisi ha estat tan extensa que ha afectat col·lectius imprevisibles. Tenim diferents programes com el d’acollida o el que fem mitjançant les parròquies i destinat a la gent gran que viu sola i sense recursos. També programes per a toxicòmans, assessorament legal per a immigrants, participem en el pla d’atenció a temporers i assentaments i disposem d’alguns habitatges per acollir famílies. Finalment, cal destacar que la Fundació Jaume Rubió i Rubió gestiona l’empresa Troballes d’inserció laboral amb les botigues de roba de segona mà i també serveis de neteja i bugaderia.

Sí i funciona bé. És necessari i part dels nostres usuaris venen derivats dels serveis socials.

Depenem de Càritas Espanya i no de la jerarquia eclesiàstica. A la permanent de l’entitat hi ha el delegat del bisbat, però l’anterior director ja em va dir que mai hi ha hagut intervencionisme i sé que tot es consensua.

Prové de Càritas Espanya, de subvencions institucionals, de l’obra social dels bancs i dels socis, a qui faig una crida perquè ajudin una mica més.