“Cada cop costa més aplicar valors com ara treball, dedicació i esforç”

Ángel Robredo és un manual de tennis en si mateix. Va descobrir el tennis quan ja era gran, però ha fet possible el somni de transmetre als més petits el tennis de Björn Borg i Roger Federer, entre d’altres. “L’Ángel”, com és conegut a Olot, representa la vella escola de l’esport de la raqueta.

Vaig estudiar química i treballava en una multinacional de Sant Celoni, fent control de qualitat. Amb un company de feina anàvem a jugar a tennis cada dia i m’hi vaig aficionar. Vaig començar a estudiar i a treure’m els cursos d’entrenador, fins que un divendres del 1987 em van trucar del CN Olot. El dilluns següent ja estava treballant al club.

Per mi això era nou. Vaig poder iniciar el meu projecte, i vaig posar cos i ànima a tirar-lo endavant. Vaig anar un mes a Bradenton (EUA), a l’acadèmia de Nick Bollettieri [un prestigiós entrenador de tennis] a formar-me. Allà van néixer els meus mètodes de treball i la passió per ensenyar.

Quan vaig arribar els nens estaven motivats, però amb el pas dels anys he vist com els costa més aplicar el treball, la dedicació i l’esforç, i sense aquests valors no s’aconsegueix res. Actualment els nens fan moltes coses, i sovint el tennis no és la prioritat. Abans ens sobraven nens i ara ens costa fer un equip. Tot i així, el club competeix a un munt de campionats i en totes les categories, des d’infantils fins a veterans. Aquí també hem organitzat campionats catalans i provincials en diverses categories. En aquestes pistes hi va jugar Albert Costa [tennista] quan era jove!

Ha sigut molt important. La idea neix de la Fundació Tommy Robredo, en record d’un amic seu. L’objectiu és ajudar persones amb discapacitat i desenvolupar el tennis en cadira de rodes. Per aquí ha passat l’elit mundial d’aquest esport [Steffan Olsson, Gustavo Fernández...]. El club treballa ara amb un jove olotí, Pau Martín.

Sempre queden coses per fer, com per exemple organitzar algun torneig important al club, però per estructura no ha sigut possible. Estic molt content del treball fet i d’haver pogut desenvolupar els programes i l’estil de joc que jo tenia en ment. La resposta dels nens ha sigut fantàstica. M’he dedicat a formar persones que, a més a més, practiquen un esport. He gaudit més jo que ells, crec.

Quan vaig anar als EUA, a en Tommy (tenia 6 anys) li van ensenyar a fer el revés a dues mans (el revés a una mà gairebé no s’utilitzava). A mi no em va agradar, era poc elegant, i quan vam tornar li vaig fer tornar a fer el revés a una mà. Els tècnics de la federació catalana deien que m’equivocava, però així ho he anat inculcant als nens que han passat pel club. No creia que tingués avantatge jugar amb el revés a dues mans, mira Federer. No he vist mai un club on tots els jugadors utilitzin el revés a una mà, som únics.

Veia que tenia possibilitats, perquè tenia talent, però no pensava més enllà del dia a dia. En Tommy ha viscut pel tennis. No hauria arribat tan amunt si no hagués estat pel seu treball.

Soc qui més coneix en Tommy. Amb una mirada ens ho diem tot. Quan no ha tingut entrenador l’he acompanyat, però a mi no m’agrada viatjar tant, jo havia d’estar al club ensenyant als nens. Mai hem desitjat aquesta relació. Primer de tot som pare i fill, després hi ha el tennis. Cal separar les dues coses.

Als últims temps les lesions li han fet perdre continuïtat, confiança i posicions en el rànquing. Ara jugarà unes setmanes a Sud-amèrica. Si és capaç de fer punts i entrar al Top 100 en el rànquing, tornarà. En Tommy encara està il·lusionat i té ganes de jugar, gaudeix del tennis, i sap acceptar molt bé les derrotes.

Visc d’una altra manera, tinc altres prioritats, em prenc les coses amb més calma, però continuo venint al club a veure els nens i acompanyar-los, de vegades. Segueixo fent esport. Soc feliç. Ara, el tennis no se separarà mai de mi.