“Faig novel·la romàntica a la catalana, històries que podem viure”

És un encàrrec de l’editorial Oliveras. Em van proposar fer un llibre tocant el tema del càncer en positiu. Vaig trigar a posar-m’hi, no només per qüestió d’inspiració, sinó perquè tot havia de fluir.

Els meus llibres sempre tenen un final feliç... Qui l’ha llegit s’ha emocionat i hi ha vist molta sensibilitat.

Que és un cant d’esperança. Per casualitat, la protagonista té càncer. En una novel·la romàntica, sempre hi ha tres protagonistes, una parella i un tercer en discòrdia. En aquest cas, la malaltia.

Al Port de la Selva.

No, tots els espais de la Costa Brava m’encanten. Les dues anteriors novel·les meves estan ambientades a cala Montgó i a Roses. També perquè es van donar una suma de coses.

Quan la novel·la només era un encàrrec, vaig tenir l’oportunitat de conèixer El Celler de Can Roca sota el guiatge de Joan Roca. Vaig decidir que la propera novel·la l’ambientaria en una cuina de restaurant i, en comptes de tres germans, hi hauria tres germanes al capdavant. I l’encàrrec es convertirà en trilogia.

Que hi haurà una novel·la per a cadascuna de les germanes.

La protagonista és la Mar, que és la xef i que és qui té un càncer de pit. La mare ja és morta de càncer. Les tres germanes es plantegen arreglar una casa heretada per fer-hi un restaurant més VIP que el familiar. Volen explorar la cuina creativa.

La Mar coneix un noi, el paleta que fa les obres del nou restaurant i...

És el fil conductor de tota la trama: la por, la inquietud, el procés terapèutic i quirúrgic... M’he pogut documentar molt bé. M’hi han ajudat dones que han patit càncer de pit. Això m’ha permès poder reflectir sobretot emocions relacionades amb la primera vegada que veuen la ferida, amb la pèrdua de cabells, etc.

És una invitació a fer un procés de canvi per aprendre a viure la vida. La portada del llibre és molt il·lustrativa. És una fotografia del Port de la Selva, amb un cel de tonalitats roses i tres papallones que representen les tres germanes. Alcen el vol a partir de la mort de la mare, inicien el seu procés de canvi. La Mar és la que es considera més poc femenina, una Ventafocs, que es transforma en princesa, en una clara referència també al món dels contes roses.

La papallona ens diu moltes coes, perquè, a part de boniques, també són fràgils i, a més, el seu cicle vital és de transformació, de canvi.

Sempre he escrit. A l’escola, era la típica a qui sempre se li encarregava fer escrits, i també en l’àmbit familiar. En l’adolescència havia fet petites novel·les per a amigues, amb les seves pròpies aventures romàntiques. En el fons sempre he estat una romàntica.

No. Els dos primers llibres van ser una teràpia pura i dura, arran de la malaltia que patia el meu fill Èric [afectat per una malaltia degenerativa que li va causar la mort]. Mai no m’havia plantejat publicar els escrits que feia sobre el dia a dia, les emocions... Soc progre en dos sentits: el 1998 no es parlava de discapacitat, i va ser una transgressió perquè explicava com em sentia; el segon salt el vaig fer el 2014, quan vaig publicar la meva primera novel·la romàntica. Una dona que parla de romanticisme i erotisme sense tabús, ni manies... M’he trobat amb molts senyors que m’han picat l’ullet.

Si hagués escrit una novel·la històrica no m’haurien passat aquestes situacions, però una dona, 50 anys, separada... Hi ha masclisme; no sempre hi ha malícia, però hi és. Jo faig novel·la romàntica a la catalana. Són històriques que podem viure tots.

Intentem ajudar qui ens demana suport, qualsevol crea- dor de qualsevol cap de les arts. Intentem ser amplificadors de l’activitat cultural i animem i donem suport a la gent per- què facin públiques les seves creacions.