Tranquil. Quan jo vaig venir, de ben petita, amb 9 anys, no hi havia res: sempre dèiem que anàvem a Lleida, perquè era molt lluny. Ara, tenim el centre a tocar i una bona comunicació amb autobusos. En aquella època, tot eren camps i de construït sols hi havia els blocs de la via del tren, els de Règims Devastats, les casetes de la Verge Blanca –on vaig ser presidenta de l’associació set anys– i algunes masies.

I tant! El meu pare portava les seves netes a una escola que estava al mig de l’actual barri, però lluny. Per poder passar, sense haver de donar molt de tomb, havia de col·locar taulons per salvar la xarxa de sèquies, que era per tot. Per contra, actualment, sols queda horta a la zona nord del barri.

Sí, i una de les més fortes. Les vies partien el barri i el separaven de Lleida. Aleshores, van col·locar-hi una passarel·la per transitar per sobre les vies, però era molt alta i hi passava poca gent. A més, hi havia hagut gent que s’hi tirava i moria. També hi va haver accidents a la zona de les barreres que tancaven les vies al pas del tren. El moviment veïnal vam començar a protestar. Ens assèiem a les vies i aturàvem els trens que venien de Madrid i de Saragossa. Al final, vam guanyar fer-lo subterrani. L’altra gran lluita va ser la de les casetes de la zona de la Verge Blanca –n’hi dèiem de les verges, perquè tots els carrers se’n deien–. Quan van fer-ne el clavegueram van aixecar tot el sòl. I així es va quedar. No podíem ni circular amb cotxe, perquè t’enfonsaves. L’Ajuntament ens deia que no hi havia diners per arreglar els forats. Un matí d’un 15 d’agost, amb el meu marit, que també era molt reivindicatiu, vam decidir tallar la carretera de Viella i es van fer grans cues. Quan va venir la policia els vam advertir que, si no ho arreglaven, el 30 d’agost faríem un enorme forat a la mateixa carretera de la Val d’Aran.

Sí, tot. Fins i tot per tenir passos de vianants.

No tant, però seguim lluitant.

No és com abans, ara és la lluita de les petites coses. Com ara convertir un antic parc infantil, ara abandonat, que hem demanat a l’Ajuntament que ens faci allí un camp de futbet... I ho anem aconseguint. Estem molt mobilitzats en la lluita per la dona. Tenim els mateixos drets que els homes, però som nosaltres mateixes que no ens ho creiem. Per exemple, si a l’associació de veïns organitzem un dinar, sols el preparem les dones.

No. Bé, abans ens coneixíem tots, perquè érem quatre gats. Balàfia era un poble molt petit. Ara cal reivindicar que la gent ajudi i s’impliqui més en l’associació de veïns i al barri, perquè els que ho fem i els que ho han fet i ja no són aquí som gent d’abans. La joventut d’ara no es deixa veure. Viuen a casa seva i prou. Fins i tot i com a vocal de l’associació, m’han vingut a preguntar quant cobràvem per ser a l’entitat, dient-me que si el sou era bo volien venir a treballar-hi. Lògicament, no cobrem res. Som una entitat i paguem per fer activitats.

Estic contenta, perquè no me l’esperava. He estat en moltes lluites, però sempre he preferit més la segona fila que no pas la primera. M’agrada i m’ha agradat sempre treballar pel barri. Suposo que me l’han donat, juntament amb Teresa Gil, que ha treballat molt per l’associació des d’altres llocs, com la parròquia, perquè són molts anys de treball per Balàfia.

Molta alegria i també satisfacció quan hem reivindicat alguna cosa i ha sortit bé. Avui dia, costa més assolir-les que fa unes dècades. A l’alcalde Ros, li vam portar fa uns anys documentació amb propostes de noms de dona per als carrers, perquè no n’hi havia ni un. Ara hem aconseguit que els posin a parcs i carrers. I al centre cívic totes les sales tenen nom de dones.

Hi ha més equipaments, però menys militants. Falta gent a les entitats i que lluitin, pel que sigui, però que lluitin. A l’associació de Balàfia paguen quota un miler de veïns, perquè fem moltes activitats tot el dia i és obligatori associar-se.