“Els humans hem viscut a l’alta muntanya des de fa 10.000 anys”

Va començar el 2001 al nord del Pallars Sobirà, amb la finalitat de començar a aclarir el buit d’evidències arqueològiques a l’alta muntanya del Pirineu. A partir del 2004, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici va voler fer una carta arqueològica amb la perspectiva que eren els garants de la conservació d’un espai extens, de 39.000 hectàrees, en el qual intuïen, per troballes puntuals, que hi havia elements arqueològics, però cap registre a la carta de la Generalitat. El Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya (UAB), la Institució Milà i Fontanals i el Centre d’Investigació en Humanitats del CSIC hem fet la investigació. El parc és la zona més abrupta i rocallosa de tot el Pirineu català, amb pendents més verticals. Ens havíem de demostrar, a nosaltres mateixos i a la resta del món científic, que el buit de coneixement a l’Alt Pirineu no derivava del fet que no hi hagués hagut població, sinó que no s’havia mirat prou la zona.

Hem fet prospeccions i excavacions als jaciments més interessants i hem treballat amb grups de paleoecòlegs per veure com ha evolucionat el medi ambient en paral·lel a la presència humana. S’ha constatat l’existència d’un immens patrimoni arqueològic al parc natural. Ara per ara, hem documentat 350 jaciments. La majoria es concentren entre els 2.000 i els 2.500 metres d’altitud, al límit superior del bosc. Això trenca la idea que com més avall, més evidències arqueològiques hi ha.

Una part important dels jaciments estan vinculats a l’activitat ramadera. L’actual límit superior del bosc és el resultat, precisament, de l’activitat ramadera. Un altre resultat destacat és la cronologia: els jaciments cobreixen els últims 10.000 anys. Així que durant aquests 10 mil·lennis hi ha hagut presència humana continuada al parc natural. Els més antics són per sobre dels 2.300 metres, cosa que demostra que l’ocupació va ser molt ràpida després de l’últim retrocés del gel. Segurament quan hi van arribar encara hi devia haver algun casquet glacial.

Intuïm que té a veure amb l’aprofitament de les pastures. També és cert que en les fases més antigues del neolític el poblament al parc nacional és als 1.800 metres i és a partir dels 5.300 anys que puja fins als 2.300 metres. A partir de dades de recerques a Andorra i al Pirineu francès, veiem que és un fenomen general a tota la serralada, i també es reprodueix als Alps. Analitzant la vegetació, hem descobert que fa 10.000 anys va començar a haver-hi incendis continuats. Creiem que van ser provocats, i es correlacionen amb un increment de les pastures i amb la desaparició del bosc. Segurament, però potser encara és una mica aviat per dir-ho, hi ha un increment poblacional al nord-est de la península i una pressió sobre el territori. A més, el Pirineu té herba de bona qualitat durant tot l’estiu, al contrari d’altres zones de muntanya.

Hem localitzat restes de ganivets de sílex a 2.800 metres, gravats a les pedres, amagatalls d’olles de fa 3.500 anys i túmuls de pedra funeraris. Això ens indica que el territori estava socialitzat. La recerca tot just ha començat i la volem continuar.

La majoria queden relativament allunyats dels camins de visita del parc natural i alguns s’han tornat a tapar. D’altra banda, el Parc treballa per definir alguns itineraris accessibles als visitants.

El món acadèmic és essencialment urbà. A Catalunya s’estableix a finals del XIX i principis del segle passat. Potser inconscientment reproduïm la imatge de les zones muntanyoses com a paratges agrests, inhòspits, allunyats, freds i limitadors de l’activitat humana. Es veu el territori com un fòssil que no ha canviat massa, més enllà del món carolingi i el romànic. La idea s’ha anat reproduint. El 1993 es va trobar en una glacera del Tirol l’Ötzi, l’home de l’edat del coure, i no és fins aleshores que comencen a Europa les investigacions als Alps i al Pirineu francès i es trenquen aquests mites acadèmics.