El Boig presidia la paret que tancava el carrer Nou del Teatre. El van pintar en Joan Anton Palau (Palacios) i en Lluís Hereu –el primer, el cap i el pit; el segon, de cintura en avall– i van convertir aquell arcà del tarot en la figura que presidia les misses sacrílegues que cada nit s’ofrenaven al Freaks, al Salsitxa –que havien regentat la Mariona, en Lluís i també en Pua–, al Pot Ser o a Los Padules d’en Mariano i la Pepi, locals habitats per una boira dolça i espessa amb perfum d’utopia carregada de rebel·lió i llibertat que s’estenia cap a la Trumfa d’en Mingo, l’Enderroc d’en Marc Varés o el Cau del Llop. El carrer Nou del Teatre era refugi i far.

Havien passat deu anys des de la mort del dictador i a finals de novembre un grup de joves que havien superat l’estadi polític i aspiraven a remoure els fonaments d’una ciutat com Girona que tot i tenir un govern socialista marcava massa línies vermelles, van ocupar una gran casa aleshores abandonada que dominava el carrer del Portal Nou. Adoptant la terminologia anglesa i coneguts com a squatters (intrús, usurpador que s’estableix en un terreny públic per crear-hi un dret), membres de diverses tribus urbanes, des de llibertaris fins a punks, passant per insubmisos militars, objectors de consciència o ecologistes, van decidir fer un pas endavant i, alhora que donaven resposta a la manca d’oportunitats contraposant el dret a l’habitatge al de la propietat privada, van convertir aquella mansió que en temps de la Guerra Civil havia estat una fusteria, en un element d’agitació en què hi poguessin trobar acull totes les ideologies i sensibilitats. Un espai obert i hospitalari en què bategava un deix existencialista que no tan sols posava els antics progressistes, transformats en polítics professionals, contra el mirall, sinó que oferia opcions alternatives a tothom que tingués quelcom a oferir. El que això escriu, que va visitar la casa mentre funcionava, pot donar fe que aquell era un espai altament envejable que, com va explicar un dels líders, es va decidir ocupar: “Estàvem cansats de rodar pels carrers buits, d’omplir les butxaques dels taverners i, ja que el poder ens continua ignorant, volem un lloc on trobar-nos, on parlar, dormir; en definitiva, crear. Aquest lloc no el tenim, tampoc no ens el donaran; per tant, l’ocuparem... Hi ha institucions, amb sotana i sense, que tenen molt de morro, molta pasta, i nosaltres, de moment, tan sols en volem una, la volem fer servir per disfrutar-la, per viure-la. I la prendrem, no cal mercadejar, o veure com s’enruna, sinó omplir-la, arreglar-la i obrir-la a tot déu.”

El pla de batalla estava traçat, les premisses eren clares i es van complir al peu de la lletra. En els dos mesos i mig que va estar oberta la casa, es va convertir en un centre, social, lúdic i cultural en què a les parets hi penjaven obra els pintors i els dibuixants amb poques oportunitats per accedir al mercat, on l’activitat era incessant, s’hi feien festes fins a la matinada, s’editaven fanzins amb fotocòpies, es va engegar un menjador popular, es va obrir una guarderia i si algú es volia quedar a dormir trobava un alberg gratuït. El casal del Portal Nou va acollir grups com ara Ketama, Exterminio, Copacabana, Cap de Turc, Om-Rock, Odio Social... Com em va assegurar Isidre Pallàs: “La gent que creu que nosaltres érem ionquis, que volíem la casa per fer coses xungues, va molt errada. És més, a la porta ho pintàrem molt clar: «Ni policia ni heroïna». Mira, tio, nosaltres tan sols volíem viure, muntar-nos-ho de puta mare i passar d’històries xungues. Els mals rotllos, fora.”

El 12 de desembre, el que era regidor de l’Àrea de Joventut, Sebastià Salelles, va visitar la casa i va beneir in pectore un grup que, segons va declarar, “estava portant a terme una activitat socialment positiva, i sense voler entrar en el tema de la propietat privada, dins de les nostres possibilitats d’oferta, l’Àrea de Joventut ha d’abandonar la feina d’aquests joves”. L’afirmació contrastava amb l’acció del consistori governat per Joaquim Nadal, que després d’assegurar que era comprensiu amb la filosofia dels squatters –“vida comunitària, esperit col·lectiu, revitalització del Barri Vell”– amenaçava: “No s’hi pot enviar la policia, perquè no hi ha denúncia, però el que sí que es pot fer és promoure accions que signifiquin la igualtat dels ciutadans davant de la llei.” Paraules retòriques que justificaven l’ordre de deixar sense aigua corrent la casa ocupada i tocar de mort el projecte comunal.

La utopia del casal del Portal Nou va morir al febrer, dos mesos i mig després de la primera entrada. La manca d’aigua, la denúncia del propietari, les citacions al jutjat i les complicacions derivades de les diferents maneres d’entendre la gestió dels espais i les accions que s’havien d’emprendre, van tancar unes portes però en van obrir de noves i el carrer Nou del Teatre va esdevenir protagonista principal d’unes nits d’excés situacionista impulsat pel fum de l’haixix i la fermentació de la cervesa. Els bars, amb música o sense, esdevenien centres culturals on presentaven les últimes obres des de Joan Anton Palau fins a Pep Aymeric, i allà, entre tapes de patates braves, calamars a la romana o xoriços picants, et podies trobar des dels cantants amb certa fama fins a altres músics que s’estaven iniciant i després li van dedicar una cançó, o polítics que volien entendre què estava passant, periodistes, treballadors manuals o simplement joves sense pàtria ni estat que allà buscaven el camí al cel a l’infern o l’alè de la llibertat. Noms mítics, els germans Palau, l’Antoni i en Joan Anton, en Quel Vinyes, en Joan Cardona, Ninyín, en Pua, en Lluís i la Consol que des de La Penyora intentaven fer cuina d’autor enmig de la disbauxa, han vist –alguns han traspassat– com el carrer es domesticava, com l’antiga rauxa es transformava en una bohèmia controlada en què no hi entra la dissidència ni la festa fins a altes hores de la nit. Quasi no queda record del Freaks, del Salsitxa, de la galeria Spectrum d’en Lluís Panosa i en Joan Comalat, el cinema Modern és una ruïna consolidada amb ànsies de ser restaurada, a can Vint Duros ja no es pot menjar per qualsevol preu i avui els locals i bars que s’han obert acullen classes acomodades que van des dels polítics als turistes amb ganes de descoberta i una certa nostàlgia pels moments passats. Els nous temps van esborrar la figura del Boig pintada per en Palau i l’Hereu. El 30 de març del 2016 va tancar Los Padules, bar senzill de cervesa, vi i tapa, on en Mariano i la Pepi van acollir des de famosos fins a desarrapats, que era la fauna que habitava el “carrer dels Torrats”.

Girona Allò alternatiu i el seu camí

3

1

5

2

4