Societat

EDDA PANDO

PRESIDENTA DE L’ASSOCIACIÓ “TODO CAMBIA” I ACTIVISTA POLÍTICA I SOCIAL EN MIGRACIONS

“O respectem els drets humans per a tothom o anem cap a la barbàrie”

Fa visible la història dels desapareguts a les fronteres europees a través dels relats dels seus familiars perquè prenguem consciència que no hi ha éssers de primera i de segona categoria

De Lima a Milà és la seva experiència migratòria. Per què va marxar?
Estudiava el tercer curs de ciències de la comunicació quan el govern de Fujimori va aplicar el paquetazo, un seguit de mesures econòmiques que van portar a un fort increment de les taxes universitàries. Els estudiants vam fer diverses protestes i per a mi era una mica arriscat quedar-me al Perú. En el Comitè de Lluita de la Universitat de Lima vaig conèixer una noia italiana i el pare, que estava una mica espantat per la situació, em va oferir un bitllet i no m’ho vaig pensar dues vegades: era l’abril de 1991, tenia 20 anys, cap responsabilitat familiar i molta curiositat i interès per conèixer llocs nous.
Devia entrar amb visat.
No, aleshores els peruans no el necessitàvem per viatjar a Europa, però sí que al cap de tres mesos em vaig trobar indocumentada. Vaig viure clandestinament, netejant cases, fins que el 1994 vaig aconseguir regularitzar-me. A Itàlia, inicialment vaig fer activisme polític i al cap d’un temps em vaig posar a treballar per a la defensa dels drets de les persones migrades, tema sobre el qual havia pres una forta consciència. Era una manera d’aixecar el cap i mantenir la dignitat. I així el 2001 vaig ser una de les fundadores de l’associació Todo Cambia, que en l’actualitat presideixo.
Todo Cambia com la cançó de Mercedes Sosa?
Sí, per una de les seves estrofes: “Pero no cambia mi amor / por más lejos que me encuentre / ni el recuerdo ni el dolor / de mi tierra y de mi gente.” Al principi érem llatinoamericans que vivíem a Milà. Ara hi ha tot tipus de persones, immigrades o no, que lluiten contra el racisme i formem part d’un grup d’associacions que organitza la marxa pels nous desapareguts.
Quin era i és el principal objectiu de Todo Cambia?
Aprendre a conviure amb independència dels nostres orígens i per tant a relacionar-nos, conèixer-nos, comprendre les nostres diferències, compartir el que ens uneix, canviar el que calgui. No ens interessa el relativisme cultural ni tancar-nos en comunitat, això dificulta la inclusió; tampoc ser una associació d’italians que ajuden els immigrants, perquè cauríem en el paternalisme. Es tracta que les persones migrades assumeixin la tasca de reclamar els seus drets i produir a través de la pròpia experiència un relat polític, no només personal com a simples “contadors d’històries”. Ells podrien ser els grans sociòlegs de les migracions, però en aquest procés el primer que fa falta és escoltar la seva veu.
Respecte a això s’ha referit a la mentalitat colonitzadora dels europeus.
Hi he reflexionat molt i crec que està relacionada amb les polítiques migratòries. D’una banda, els antiracistes italians pretenien, sovint, parlar en nom nostre com si no estiguéssim capacitats i, d’una altra banda, es va estendre la proliferació de centres de detenció d’immigrants (CIE), que creava un doble binari jurídic entre persones que podien ser privades de la seva llibertat si havien comès un delicte i d’altres que ho podien ser sense haver comès cap delicte. En conseqüència, els immigrants formaven part d’una categoria humana subalterna i això em va fer pensar en temps molt remots.
Hi ha una praxi històrica?
Sí, en les nostres societats democràtiques el vell codi dels indígenes es transforma en lleis d’immigració. Partim d’un descobriment de persones que no tenen ànima i són explotades com animals; d’una colonització que aprofundeix en la construcció intel·lectual del racisme i justifica l’espoli dels recursos; de la contradicció entre la proclamació universal dels drets humans i la negació d’aquests drets a una part important de la població; que uns éssers són menys humans que d’altres.
I per això no importa tant si moren al mar?
O si queden tancats en camps de concentració a Líbia, per exemple. A Itàlia, ara, tothom s’escandalitza amb Salvini. Doncs cal recordar que, en un govern que no era feixista, el ministre Minniti va signar acords amb les milícies líbies, comprant-los patrulles amb els diners de la cooperació internacional. Al desert, al Mediterrani, als camps, moltes persones moren cada dia i em pregunto si això es tolera perquè en el fons subsisteix aquest pòsit de mentalitat colonial que devaluava la humanitat dels dominats, que naturalitzava la seva inferioritat.
Els partits d’extrema dreta n’han fet gala.
Nosaltres intentem que s’escolti la veu dels familiars dels actuals desapareguts. Més que una crida a les idees polítiques, estem tornant al més elemental, estem apel·lant a la humanitat de la persona condicionada per la propaganda de la por i el menyspreu envers els més desafavorits. O aprenem a respectar la universalitat dels drets humans o caminem cap a la barbàrie.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Ruixats de tarda a punt de muntanya

Barcelona

Un sostre solidari per als familiars dels malalts

palamós

Col·lapse per la coincidència de les vagues del metro i FGC

barcelona

Petició de presó per al policia que va agredir Borràs

barcelona

Crítiques a la tramitació de la renda garantida

Compromís per arribar al 0,7% en cooperació

barcelona

Catalunya ha perdut prop de cent jutges des del 2015

barcelona
XAVIER DE PALAU
COMPOSITOR I AUTOR D’‘ELS CAVALLS DE STENON’, DISC INSPIRAT EN LA PREHISTÒRIA

“Som uns pobres exploradors dotats de pensament màgic”

banyoles

Primer aparell per mesurar l’afectació del Parkinson

Barcelona