Equivalen a 27 anys i mig. Recordo que vaig començar un dia del meu sant, el dia 29 de setembre de l’any 1992.

L’afició va començar potser als divuit anys o així, i ha estat una passió que he compartit sempre amb la meva dona, que encara m’ajuda a fer-los. Quan sortíem, ens reptàvem l’un a l’altra a fer passatemps. Ens agradava molt. En les primeres cites és el que més ens agradava fer. De seguida vam observar que als quioscs no hi podíem trobar revistes amb mots encreuats fets en català. Per això ens vam decidir a intentar publicar una revista!

Sí, va ser una aventura apassionant, però només va durar un any. En vam treure dotze números, però les dificultats de la gestió i altres coses van fer que ho aturéssim. Val a dir, però, que la revista em va servir per fer currículum i convertir-ho en més que un hobby. Jo, de professió, soc tècnic en empreses i activitats turístiques, i fa anys que estic en excedència de la Generalitat, perquè m’he pogut dedicar a això.

Així és. A l’Avui els va agradar la història i així va anar el meu fitxatge. També vaig tenir la sort que el senyor Giraut, que ho havia fet fins aquell moment, es jubilava.

A El Punt Avui hi publico amb el meu nom, com a Miquel Sesé. A més, faig algunes col·laboracions en revistes, amb el nom d’Olissip, que és la catalanització del nom romà de Lisboa. Són planes de passatemps i també de mots encreuats.

La diferència entre fabricar o solucionar mots encreuats sol ser molt gran. Sempre s’ha dit que els grans creadors de jocs de taula no solen ser gaire bons jugadors. Aquest mite existeix i jo en podria ser un exemple, perquè no soc gaire bo solucionant-los. Ho he comprovat en festivals com el DAU, que se celebra a l’antiga Fabra i Coats de Sant Andreu, en què hi participa gent que em passa la mà per la cara quan ha de resoldre una graella que jo he fabricat.

I tant. La tecnologia cada vegada ens ajuda més. Actualment, jo tinc tota una llista de paraules amb totes les seves derivacions i possibilitats. Per exemple, tinc a l’abast totes les derivacions, diguem, del verb cantar i hi puc jugar com vull. Un diccionari pot tenir unes 80.000 paraules. Amb les eines tecnològiques que ara tinc a l’abast puc treballar amb unes 800.000 paraules.

Jo sempre dic que els mots encreuats són tan màgics com els escacs. No hi ha una graella repetida i les combinacions són infinites. Ens ajudem d’aquest marc de paraules que tenim i quan no ens quadra la paraula, que ha de ser, posem, de set lletres, que comença amb erra i la tercera ha de ser una essa i acaba amb la i, rebusques i rebusques. Sempre hi ha el gran secret del quadret negre. Podríem fer una graella de milions de quadres. Jo n’he fet algunes de molt grans per a revistes. De moment, no m’he entretingut a anar a buscar el rècord.

La realitat és que és una afició que va molt lligada a la premsa escrita. El primer es va publicar l’any 1913 en un diari de Nova York i és curiós perquè és una secció que no ha desaparegut mai de les planes dels diaris. Ara, la gent jove no fa servir gaire els diaris de paper i visita poc els quioscs. Per tant, tot i que els passatemps que jo faig en paper també surten a la versió digital, no sé si tindrà, en un futur, una afició com la que hi ha hagut en passades generacions.

La curiositat de jugar amb les paraules. Quan van començar, els mots encreuats es feien amb simples definicions del diccionari. Però va arribar Avel·lí Artís-Gener, en Tísner, el pare dels mots encreuats en català, i va començar a empescar-se definicions buscant idees originals que definissin aquella paraula. Entre les més famoses hi ha aquella de “abaixa la bandera en senyal de llibertat, quatre lletres: el taxi!”. O aquesta altra: “La roba interior no comenta ni diu: muda.” Aquesta petita diversió, aquesta curiositat pels replecs de les paraules, és molt divertida i interessant. Hi ha programes de ràdio i de televisió que es fan basant-se en aquest joc. Passar una estona tranquil, amb el diari a la mà, resolent-ho és fantàstic.