Societat
Poblenou en lluita
L’Associació de Veïns del Poblenou compleix 50 anys lluitant pel barri
Després de dècades per aconseguir una millor qualitat de vida, veu amenaçada la seva identitat per la gentrificació
Els veïns demanen una proposta integral per atacar totes les problemàtiques
-
Les lluites pendents Una manifestació veïnal, en una imatge de l’any 2004, i que dona idea de l’eterna lluita dels veïns del Poblenou per defensar el dret a l’habitatge. Aquesta és encara, una de ls principals reclamacions del barri. A la dreta, el complex de Can Ricart, un projecte completament aturat i reclamat com a futur equipament. A.P/ J.L A.P / J.L. -
Poblenou en lluita.
És, amb tota seguretat, un dels barris de Catalunya que han experimentat més transformacions en els darrers segles. Al final del XIX, el Poblenou, al districte de Sant Martí, es va guanyar el nom de “Manchester català”, en plena revolució industrial, quan tot el seu territori, que fins aleshores havien estat sobretot camps, va ser ocupat per fàbriques i cooperatives. Posseïa la concentració fabril més important d’Espanya, amb el 40% de la indústria del cotó de tot Barcelona. Ja al segle XX, va viure la Guerra Civil i va donar cabuda, a les seves platges i als seus solars, a la immigració que arribava per buscar una vida millor a la capital catalana.
Amb el temps, el barri va viure una crisi econòmica i va esdevenir un espai poc valorat, amb edificis en mal estat i zones verdes inexistents. A partir de la dècada dels vuitanta, es va iniciar un procés de transformació. Hi va arribar el metro, es van aconseguir equipaments, es va recuperar patrimoni i el barri va guanyar una sortida al mar, al final de la rambla del Poblenou. Però aquesta metamorfosi no es va fer sola ni tampoc gràcies a les diferents administracions. Va venir forçada per la lluita de l’Associació de Veïns del Poblenou, que celebra 50 anys de mobilitzacions.
La identitat d’un barri
“El barri ha canviat en tots els límits, i també per dins”, explica Pere Nieto, vocal de l’associació, que recorda el Poblenou de quan ell era un nen: “Recordo saber que vivíem en un barri molt aïllat. El metro no hi arribava. Hi havia talls a tot arreu. Era un barri vinculat a serveis o activitats molestes, amb un cementiri al mig. Amb agències de transports en naus immenses, amb problemes de clavegueram, i una platja a la qual era impossible d’accedir. Estava tot per fer”, assenyala Nieto. En el mateix sentit s’expressa Joan Maria Soler, també vocal de l’associació –a la qual pertany des que tenia 18 anys–, i al mateix temps destaca el fet que, tot i les circumstàncies en què es vivia, sempre hi ha hagut un sentiment de pertinença o d’identitat: “La gent del Poblenou sempre ha tingut una manera de fer i un caràcter que l’han definit com a autèntica gent de barri, amb sentiment de pertinença. Al seu moment, hi va haver ateneus, teatres i comerç propis i això queda imprès en els veïns i veïnes.”
Un combat interminable
Potser va ser aquesta manera de fer o aquest sentiment identitari que va unir els veïns en una llista interminable de lluites. “Sempre hi hem estat, en tot el que ha calgut, i aliant-nos amb altres entitats si calia. Això és el que ens ha donat aquesta continuïtat en el temps”, assegura Nieto.
Així, en equipaments, durant les darreres dècades s’ha aconseguit recuperar La Flor de Maig, la Catex –actualment Can Felipa–, es va aturar l’enderrocament de Can Saladrigas, es va obtenir una biblioteca per al barri, l’escola bressol pública al Xalet de la Paperera, o l’institut als solars davant de Wad-Ras.
En construcció i en urbanisme, els veïns van aturar als anys vuitanta, en ple franquisme, el pla de la Ribera. L’any 1987 van fer subterrani el cinturó Litoral, que amenaçava de barrar el pas a les platges que tant els havia costat sanejar i obrir al barri. I el gener del 2002 l’Ajuntament va haver de retirar l’eix Llacuna, que volia instal·lar grans gratacels en aquesta avinguda, a causa de la reacció veïnal. Van reunir 4.500 al·legacions al projecte.
I, en la defensa del patrimoni, l’associació de veïns tampoc ha quedat curta. La plaça de la Paperera va ser un triomf gràcies a la tossuderia dels veïns del barri. També van crear un procés participatiu per decidir el futur de la Rambla. L’Ajuntament del moment, després d’intentar organitzar un procés propi, es va haver d’atenir al que havia sortit des de la mobilització veïnal. El 2004, l’Associació de Veïns exigeix un pla de protecció del nucli antic en veure que s’estan enderrocant edificis antics. El pla no va arribar fins a quatre anys més tard, però van aconseguir blindar la destrucció de 53 edificis.
La ferida de Can Ricart
Si hi ha una lluita oberta al cor del Poblenou és la de preservar Can Ricart, un conjunt fabril, catalogat en un nivell semblant al de la Sagrada Família, declarat bé cultural d’interès nacional i que ocupa un espai equivalent a quatre illes del pla Cerdà. L’any 2004, el marquès de Santa Isabel rescindia el contracte a les empreses que hi treballaven i s’obria així la possibilitat d’enderrocar el complex i deixar pas a l’avenç del 22@.
El canvi de l’ús del sòl va comportar al 22@ una requalificació del sòl que en alguns racons del barri va resultar letal. La funció del sòl es va canviar: sobre el paper, i es va acordar que un 70% es dedicaria a l’activitat econòmica i un 10%, a habitatge. La nova activitat econòmica es basava i es basa principalment en oficines i activitats intensives de coneixement, sobretot en clústers tecnològics. Això era el que estava previst que passaria al gran solar que deixarien les antigues naus de Can Ricart. S’hi preveia la construcció de grans gratacels, a més d’habitatges privats i oficines.
Però la bateria de mobilitzacions veïnals que es van succeir l’any 2005 per salvar el complex es pot qualificar d’històrica, ja que s’hi van unir diverses assemblees veïnals i de joves, una primera gran manifestació ciutadana, la instal·lació d’una càmera per vigilar que no hi entressin excavadores, bar-ricades, i moltes altres iniciatives per aturar la demolició. Finalment es va aconseguir, però encara s’està pendent de poder tirar endavant el projecte de recuperació final. Després de projectes frustrats com ara la ciutat de les llengües i el parc de les humanitats i les ciències, l’antiga fàbrica està cada cop en pitjor estat, en contrast amb el dinamisme del sector privat.
La lluita continua
Però les transformacions urbanístiques han tingut un cost social. En primer lloc, la desaparició de la major part de les fàbriques i la transformació dels edificis industrials en habitatges i altres espais han provocat canvis importants en la composició social del barri. Paradoxalment, les millores en els serveis públics, la creació de zones verdes i l’augment de l’activitat comercial han comportat una revaloració del barri, que ha suposat un augment dels preus dels habitatges i la gentrificació, amb l’arribada de gent més acomodada i el desplaçament dels veïns de classe treballadora i baixa, fet que ha desembocat a una pressió turística i demogràfica insostenible, que han vingut acompanyades d’una pèrdua d’identificació dels habitants amb el barri.
Segons explica Soler en un article a la revista El Poblenou, la llista de necessitats i, sobretot, d’actuacions per prevenir i corregir aquesta tendència és inacabable. Els veïns lamenten la poca sintonia que s’ha aconseguit durant aquest mandat amb l’Ajuntament: “Han vingut i han fet promeses i les han anat incomplint. I, sobretot, no han plantejat una resposta global, un projecte integral per atacar els problemes d’arrel”, critica Soler.
Així, els preocupa que, en la modificació del pla general metropolità (MPGM) del 22@, s’admet la construcció de nou habitatge privat al barri i no garanteix la presència d’habitatge públic de lloguer. En aquest sentit, Soler reclama una planificació i un calendari clar de la inversió pública en l’espai públic, en el verd i en l’espai urbà, així com respecte als equipaments públics. “Continuem exigint, doncs, una nova proposta de futur per a un barri que ha patit, i està patint, profundes transformacions”, rebla Soler. Les amenaces que destaca Soler són, d’una banda, el fet que el 22@ té encara un milió de metres quadrats per desenvolupar-se i, de l’altra –i cada vegada més candent–, el turisme, que finalment ha descobert el Poblenou com ho va fer al seu moment amb la Barceloneta.
Aquestes dues grans variables desemboquen en la possibilitat que el Poblenou pugui arribar als 100.000 habitants, fet que implica que haurà duplicat el nombre d’habitants en una generació. En paral·lel, s’anirà eixamplant la bretxa social, ja que al barri hi continua vivint gent empobrida. Al davant tenen estrangers que venen a viure i a treballar a Barcelona i que adquireixen pisos a la zona per quantitats elevades i, sobretot, pisos turístics. No fa gaire, una noia nord-americana va encendre les xarxes presumint des del balcó que donava a la rambla del Poblenou, des d’un pis antic reconvertit en un Airbnb.
Unes transformacions que han arribat a totes les costures del barri
La llista de les grans transformacions del Poblenou impressiona, d’una banda, pel gran nombre d’actuacions, però també per la transcendència que tenen. Cal recordar que, a més dels canvis interns, amb nous equipaments o amb remodelació de carrers, el Poblenou ha vist modificades en unes dècades totes les seves fronteres, amb grans vies, avingudes, parcs i fins i tot accés a la platja, amb el cobriment del cinturó Litoral. Entre les grans costures, destaca al seu moment la creació de la Gran Via de les Corts Catalanes, que va enllaçar el barri amb altres zones de la ciutat. Molts anys més tard, també la construcció de l’avinguda Diagonal, i posteriorment la seva arribada al mar, va crear una important via de comunicació i va augmentar la connectivitat del barri.
La regeneració urbana dels anys vuitanta i noranta va suposar la rehabilitació d’edificis i la creació de noves zones verdes i espais públics. En aquest sentit, la construcció de la zona de la Vila Olímpica per als Jocs Olímpics de Barcelona 1992 també va modificar un dels límits del Poblenou.
En un altre dels termes es va viure la gran reurbanització de la plaça de les Glòries, i l’edificació de la torre Agbar va instaurar un referent arquitectònic en un dels punts d’entrada al barri. Finalment, uns metres més avall, la creació del parc del Poblenou va polir una altra de les arestes de la zona.
