Turisme de la foscor

Posem llum a la foscor, diuen en el programa Crims, sobradament conegut. Sabem de sobres que el documental sanguinolent o la ficció de crims reals (true crime) fa perdre l’oremus a bona part del públic lector i audiovisual. Imprescindibles recents: True crime. La fascinación del mal (Ariel, 2021), del criminòleg valencià Vicente Garrido, i –en col·laboració amb Virgilio Latorre– El monstruo y el asesino en serie. De Frankenstein a Hannibal Lecter (Ariel, 2023). Va de llibres. La barcelonina Míriam del Río és una periodista que combina la passió per la cultura i la història i els viatges. El 2019, va publicar Turismo dark. Destinos con oscuros magnetismos (Luciérnaga). Ara, estrena un nou volum: Turismo dark 2. Aún más dark (Luciérnaga, 2023). Els dos llibres són plens de propostes; prop d’un centenar en total. En el primer, surten dos emplaçaments catalans: l’amfiteatre anatòmic de Barcelona (al Raval) i l’Hospital del Tòrax de Terrassa. En el segon llibre, proposa el Museu de les Carrosses Fúnebres, a Barcelona. Aquest “encara més dark” del títol del segon text s’entén perquè algunes de les propostes inclouen la possibilitat d’una experiència extrema. Pot ser, per exemple, passar una nit a la presó militar letona de Karosta. Una cel·la glaçada, uns guàrdies ficticis que insulten el pres i l’empenyen i l’obliguen a fer flexions o a netejar els lavabos. Delirant. Podria arribar a ser una altra variant, turisme amb tocs masoquistes? Hi ha experiències extremes que no tenen aquesta derivada sadomasoquista i que aprofiten tots els recursos per oferir una vivència immersiva colpidora però educativa. És el cas del ritual Famadihana a Madagascar: exhumar els familiars –i amics–, canviar-los la mortalla, arreglar-los i ballar-hi. És celebració i ofrena. Impactant, segur.

Hi ha una línia molt fina que separa el turista assedegat d’emocions fortes del viatger conscient. Míriam del Río diu: “És difícil no caure en la morbositat, perquè hi ha una part de turisme que és així. Ara bé, si ho tractes amb rigor, i amb el màxim respecte i educació, no hi ha lloc que no es pugui visitar. És cert que hi ha qui només pensa en la part més macabra. Això no ho puc controlar, però sí que puc promoure un altre tipus de turisme.” La mort i tot allò que hi està associat ens fascina: “Cert. És obscuritat que atrau i fa por a parts iguals. La sensació de no tenir el control, de no saber què passa, ens atrapa. Com més fosc un destí, més atrau, perquè és estrany, curiós... Tot plegat, ben barrejat, és un còctel brutal.” I tanca: “No som gent rara; simplement, ens agrada la història i estirar del fil, i viure-ho tot, no que ens ho expliquin. Mai no serà igual visitar un camp nazi que veure un documental.”

Una de les branques del turisme fosc és el carcerari. La presó Model va rebre 261.000 visites entre el gener del 2018 i el gener del 2023, els primers cinc anys d’obertura al públic. És una de les activitats de més èxit a la ciutat. Pablo Díaz Luque és professor d’economia i empresa de la UOC. “El turisme fosc augmenta. Hi ha turistes que senten atracció morbosa per visitar els llocs de tragèdies, però n’hi ha que gaudeixen de la posada en valor d’espais, com ara la Model.” El sector turístic és dinàmic i sap que estem delerosos de noves experiències. I ens les dona. “També hi ha un turista que visita els espais foscos per fer-se la foto: «Jo hi he anat!» I hi ha el turisme de qualitat, que vol aprendre, que té interès per la història, per allò que és humà.”

Per què ens agrada tant? Vicente Garrido explica: “Durant dos milions d’anys –a part dels últims 10.000, que s’ha configurat una societat– la nostra supervivència depenia de saber identificar les amenaces, d’animals o d’altres grups de caçadors recol·lectors. En la societat moderna, ho hem substituït pel que podem anomenar el joc de la por: veure espectacles de por des de la seguretat ens ensenya com gestionar l’ansietat que podríem sentir en cas que la nostra vida corregués perill. Per això també ens interessen els monstres. Com expliques que siguin en totes les cultures si no és perquè ho portem als gens? El turisme relacionat amb crims té aquesta motivació. Conèixer llocs foscos és una manera d’aprendre vicària. I és divertit: la fisiologia ens premia amb endorfines, dopamina... Viure la simulació del risc és gratificant. Per això també hi ha esports extrems i agrada passar por a la muntanya russa.”