El guionista i cineasta Marcel Ophüls, un dels grans documentalistes del segle XX, va morir dissabte als 97 anys, segons van avançar els grans mitjans francesos. Juntament amb el seu pare, el reconegut director Max Ophüls, i tota la família van fugir d’Alemanya el 1933 arran de l’arribada al poder dels nazis. Després d’entrar a Catalunya pels Pirineus, van traslladar-se als EUA, on va formar-se com a director al costat del seu pare i grans cineastes de Hollywood, com John Huston. Als anys seixanta s’instal·laria a França.

El 1989 va guanyar l’Oscar al millor documental per l’obra Hotel Terminus: The Life and Times of Klaus Barbie, film que tracta sobre el procés contra Klaus Barbiel, cap de la Gestapo de Lió i la seva vida després de la guerra.

La seva gran obra mestra, amb tot, va ser La tristeza y la piedad (1969), on va investigar un dels episodis més obscurs de França durant la Segona Guerra Mundial, el règim de Vichy. Va ser un encàrrec de la televisió francesa per celebrar l’alliberament de França, però el resultat final, que posava en dubte la història oficial de la resistència, va provocar gran controvèrsia.

L’obra, de quatre hores, es va estrenar a gairebé tot el món i va ser aclamat per la crítica. Va marcar un abans i un després en el debat sobre el col·laboracionisme a França. Fins i tot Woody Allen li va fer el seu propi homenatge a Annie Hall (1977), on els protagonistes de la pel·lícula apareixen a l’entrada del cinema de Nova York es projecta el documental. Sobre les atrocitats de les guerres també va rodar La memoria de la justicia (1976), on comparava els judicis de Nüremberg amb les guerres del Vietnam i d’Algèria.

Ophüls també va col·laborar amb Renzo Rossellini, François Truffaut i Andrzej Wajda en el film col·lectiu El amor a los veinte años , que va guanyar l’Os d’Or a Berlín el 1962. La seva pel·lícula de ficció més reconeguda va ser La estafadora (1963), amb Jean-Paul Belmondo i Jeanne Moreauy.

El cinema polític va esdevenir la seva gran especialitat. Sobre el conflicte d’Irlanda va fer A sense of loss (1972), la seva visió de la reunificació alemanya va quedar reflectida a November days (1992) i també introduir-se en la guerra de Bòsnia a Veillées d’armes (1994).

Ophüls va ser un gran defensor del llegat del seu pare. El 2005 va ser a Barcelona per presentar el cicle que li va dedicar l’institut francès de la ciutat.