Atacama, desert d'amics i llibertat

L'home de les pedres

El segon plat fort del dia es va viure una hora i mitja després, quan el miner Mario Sepúlveda es va exhibir eufòric davant dels seus companys i va començar a repartir souvenirs al president Sebastián Piñera i als seus ministres que l'esperaven a la sortida del túnel. Eren pedres que ell mateix havia agafat del fons de la mina i que havia transportat fins a l'exterior dins d'un sac a través del túnel que el va dur a l'exterior.

L'energia alliberada per l'exultant Sepúlveda, reconegut per ser el reporter dels primers vídeos des de l'interior de la mina, es va transmetre a tot l'equip del rescat, que ja presagiava una jornada d'èxits i celebracions a tot el país. I així va ser: aleshores ja havien repicat alhora les campanes de les esglésies de tot Xile.

El mecanisme de rellotgeria ideat pel govern xilè va ser tan precís i cuidat que la sortida dels operaris es va acabar transformant ràpidament en un ritual repetitiu que començava quan un estrèpit de sirenes i llums vermells anunciaven la imminent arribada de la càpsula salvavides. Un cop a la superfície, el miner necessitava uns minuts per desprendre's dels arnesos i després s'abraçava intensament a algun dels tres familiars que havia elegit per a la recepció. Tot seguit arribava el crit de guerra dels miners, convertit en el més repetit del país: “ Xi, xi, xi, li, li, li, miners de Xile!”. Aleshores el president Piñera adreçava a l'home que acabava de ressuscitar apareixent de les profunditats alguna paraula referida a la nova vida que l'espera. Segons després arribava la llitera i el trasllat a la sala privada on es produïa el retrobament més íntim amb la família. Finalment, el miner era traslladat amb helicòpter a l'hospital on se'ls feia el reconeixement mèdic.

“Està igual, igual”

Les famílies van muntar un espectacle a part. Allunyats del lloc dels fets, van viure els moments crucial a través de pantalles gegants de televisió. Reunits en grups nombrosos, les càmeres els mostraven plorant, aplaudint, destapant cava o simplement en un tancat i expectant silenci. Després era el torn dels periodistes amb els seus micròfons captant l'emoció en viu i en directe. “Està igual, està igual. No puc creure que ja estigui fora”, va dir la mare d'Esteban Rojas, el rescatat número divuit. Rojas va viure el captiveri al costat dels seus cosins Pablo Rojas i Víctor Segovia. Tierra Amarilla, el poble natal del clan, ja tenia anunciada per a ahir una festassa.

El ritual d'alegria per cada alliberament es repetia cada hora i mitja primer, cada menys de 40 minuts després, ja que a mesura que va avançar el dia el ritme del rescat va anar creixent i guanyant agilitat i rapidesa. A mitja tarda, el president Piñera va anunciar a través de la televisió que el final de l'operatiu s'avançaria a dimecres a la mitjanit, hora local. Lluny havia quedat la previsió inicial de 48 hores de treballs sense interrupcions.

L'energia alliberada al desert d'Atacama, el territori més sec del món, es va contagiar aviat a tot Xile. La festa a Santiago va continuar fins i tot ben entrada la matinada, mentre les cadenes de televisió mostraven com la capital seguia de prop els esdeveniments en pantalles muntades a les principals avingudes. “Estic emocionada, ahir a la nit no vaig dormir. Això és un miracle”, deia una jove estudiant. Els xilens són conscients de la transcendència del moment, i ningú no s'ha volgut perdre detall d'un esdeveniment que ja és història.

Barbes llargues i diversos quilos de menys va ser la imatge més difosa dels rescatats. Tanmateix, el que més va cridar l'atenció va ser la profunda religiositat que ha atrapat uns personatges que fins a aquell moment s'exhibien com a profunds ateus. Va ser el cas de Mario Gómez, el més veterà del grup, que amb una bíblia a la mà el primer que va fer en recuperar la llibertat va ser dedicar almenys un minut a pregar de genolls, en una clara mostra d'acció de gràcies, davant del silenci expectant de tot el comitè de recepció, que no gosava interrompre.

“Thank you Lord”

Després es va fer evident que la conversió era general: un a un, tots els miners es van col·locar una samarreta que deia “¡Gracias Señor! Thank you Lord!”. A l'esquena portaven imprès el missatge “Té a la mà les entranyes de la terra i són d'ell els cims de les muntanyes. Per a Ell la glòria i l'honor”. La frase pertany al Salms 95:4 i va ser part d'una prèdica d'un pastor que va pregar per ells, molt al principi dels fets i abans que es confirmés que estaven vius. Les famílies van garantir que la memòria de l'esdeveniment també tindrà una dimensió religiosa, amb “un santuari que farem aquí entre tots, per venir a recordar el salvament”, va dir la dona de Rojas.

Ara vindrà el dia després, que per a molts serà una nova prova tant o més dura que tots i cada un dels 69 dies que han hagut de sobreviure a l'infern de les profunditats del desert d'Atacama. La ressaca de l'aventura que han protagonitzat els enfrontarà al dia a dia, on hauran de fer conviure el miner anònim que fins ara eren cada un d'ells amb la fama sobtada, inusitada, planetària, que de forma involuntària han adquirit en quedar atrapats sota terra i aconseguint escapar-ne.