L'obsessió pel control

Un de cada cinc ciutadans del món és xinès resident a la Xina. La població mundial arribarà avui als 7.000 milions de persones segons les previsions de les Nacions Unides, i la Xina fa setmanes que es vanta d'haver evitat que això passés ja el 2006. El gegant asiàtic, amb una població de 1.300 milions de persones, la més gran del món, assegura que amb la controvertida política del fill únic ha evitat 400 milions de naixements els darrers trenta anys. No tots els experts hi estan d'acord, però l'element poblacional al país és una qüestió d'estat.

Conviure amb 1.300 milions de persones marca la quotidianitat dels xinesos: el ritme de les ciutats, la competència social, les característiques de la indústria, però sobretot s'ha convertit en un element clau per a la legitimitat del sistema de govern de partit únic. La idea a bastament acceptada que la Xina, a causa de la nombrosa població, amb un sistema multipartidista se submergiria en el caos és la base de l'acceptació del Partit Comunista Xinès i de les seves polítiques de control, sovint repressives.

Un trist exemple de gestió de la població mitjançant mà dura és el hukou. Un sistema de registre basat en el lloc de naixement i la procedència dels pares que crea dues classes de ciutadans amb DNI diferents: els de residència urbana i els rurals. Una persona amb hukou rural té menys cobertura social, no té dret a viure ni a treballar a les ciutats sense un permís especial i ho tindrà molt més difícil si mai vol aconseguir un visat per sortir del país. Això crea la paradoxa d'immigrants sense papers a les grans ciutats provinents de l'interior del mateix país. Els seus fills no tenen dret a escolarització a les ciutats, se n'ocupen algunes associacions, i neix el fenomen dels casaments de conveniència per aconseguir un hukou urbà.

Un altre cas emblemàtic és l'examen per accedir a la universitat, el gao kao. Una prova extremadament competitiva que cada juny és motiu de controvèrsies i de suïcidis i depressions. El nombre de places universitàries és limitat i canvia a cada província. Pequín té moltes més universitats que Hunan, i cada província reserva un percentatge de places per als ciutadans de la regió. Això fa que el gao kao per a un jove nascut en una zona pobra sigui molt més dur que per a un jove nascut en una gran ciutat. A més, els estudiants han de demanar plaça a les universitats abans de saber el resultat de l'examen, que triga mesos a fer-se públic. Per tant, amb les respostes de les preguntes a la mà han de calcular aproximadament la nota i provar sort. Si s'equivoquen i calculen a la baixa, hauran perdut l'oportunitat d'estudiar en una universitat millor; si calculen a l'alta s'arrisquen a no ser acceptats i no entrar a la universitat. “La decisió més important de la nostra vida es basa en una juguesca”, explica Sheng Qing, una jova nascuda a Harbin, al nord del país, que va aconseguir estudiar a Pequín però no la carrera que volia.

El govern, segons les necessitats del país, defineix cada any quantes places de cada llicenciatura s'obren i quantes es tanquen. Un any en què es necessitin enginyers serà més fàcil entrar a la facultat que un altre en què es potenciïn els qui volen estudiar medicina.

L'abril d'enguany, les autoritats xineses van fer públics els resultats del darrer cens poblacional a la Xina, que es fa cada deu anys. Els números parlaven per si sols i diverses veus van començar a parlar de relaxar la política del fill únic. Segons Cai Fang, director de l'Institut de Recerca sobre la Població de l'Acadèmia de Ciències Socials Xinesa, un grup de pensament del govern, està previst que el 2017 comenci a faltar mà d'obra a la Xina a causa de l'envelliment de la població, si no es modifica la coneguda llei que ha imposat el fill únic.

Wang Fen, catedràtic de la Universitat de Fudan, ha destacat que en vint anys el 15% dels homes joves xinesos no podran trobar parella femenina a causa del desequilibri existent entre sexes. A més, segons el catedràtic, l'índex de fertilitat al país ja és l'equivalent al de l'Estat espanyol o Rússia i, per tant, no té sentit continuar forçant la població, “si no es volen provocar seriosos reptes de futur”.

Segons Fen, els estudis revelen que els joves xinesos no aspiren a tenir més de dos infants i creix la tendència de la classe mitjana i alta a buscar un estil de vida en parella amb dos bons sous i sense fills. Com sosté Fen, difícilment en el futur la Xina podrà mantenir el pes de les generacions velles si no s'incrementa la natalitat.