“No passo gana ni fred”

Quan Javier Ocaña entra a El Chiringuito de Dios els voluntaris que hi treballen comencen a riure. Vesteix un polar rosa, una jaqueta negra de pell i una gorra, també negra. Carrega una maleta amb rodes amb un matalàs blau a sobre i no para de fer bromes. Ho ha perdut quasi tot, menys la sociabilitat i la ironia. “Un moment que aparco el vehicle...”, diu. I seu a taula. Ocaña, de 39 anys, és un dels usuaris habituals d'aquest menjador social situat just davant de la Filmoteca de Catalunya, en ple barri del Raval.

Des que va arribar a Barcelona, el novembre passat, viu al carrer i ho porta amb naturalitat, sense dramatismes. O això explica. “He vingut a Barcelona perquè aquí vaig néixer i vaig viure fins als quatre anys. Quan em vaig quedar sense feina vaig pensar... doncs me n'hi vaig, a veure com està el barri... i està tan canviat... la meva escola ja no existeix...”. El Javier ha passat tota la vida a Màlaga. Fins als 37 anys. Allà es va casar, va treballar, va tenir un fill, es va separar... “Un dia em vaig trobar que havia de pagar una hipoteca, un lloguer, passar una pensió a la meva dona...” Era impossible. I va tirar la tovallola. Va marxar. Durant quatre anys va viure al carrer. A Ciudad Real, a Galícia, a València... Fins que els serveis socials li van donar l'impuls que necessitava. “Vaig acceptar anar a un alberg i vaig trobar feina perquè em dutxava cada dia”. Va treballar aparcant cotxes, fent tasques de neteja a l'Hospital General de València, de cuiner... – “i això que no tenia ni idea de cuinar, però com que tot era precuinat...”, riu.

Vivia en una habitació llogada. I es va tornar a cansar. “Cobrava 400 euros i anava de la feina a l'habitació i de l'habitació a la feina. Arriba un moment que no tens ni esperança ni llum. I penses... quin sentit té això”. Ara dorm en un caixer automàtic, “amb calefacció i llum encesa tota la nit”, menja a menjadors socials com ara El Chiringuito de Dios i es dutxa gairebé cada dia. “No passo gana ni fred i fa dos setmanes que porto dos euros i mig a la butxaca”. El que no li agrada són els horaris ni les coses gaire pautades. “Hi ha llocs on et serveixen un estofat a les deu del matí, has de ser un superhome”. Fuig de la burocràcia, dels tràmits massa pautats. “M'agradaria trobar una feina que em permetés tirar endavant, no ser un esclau...”. Després de dinar, marxa d'El Chiringuito de Dios, amb la mateixa alegria que hi ha arribat. “Aquí es respira pau, ja sóc millor persona”.