“Tres amics del carrer ja han mort”

Sempre que El Chiringuito de Dios té la persiana mig abaixada, el que vol dir que encara no està obert per als usuaris, Eduardo Julià, l'Edu, és a dins. Ajudant en el que calgui. Omplint caixes, preparant amanides, parant taules, rentant plats, escombrant o fregant el terra... Porta l'amabilitat a flor de pell i se li nota que se sent còmode en el seu paper i que aquí, a El Chiringuito de Dios, ha trobat el seu lloc al món. “Aquí em sento útil. Veig que la meva feina té un sentit. M'agrada ajudar la gent i, com tots els meus companys, intento fer les coses de la millor manera possible, perquè la gent que vingui no només estigui bé, sinó que també mengi bé. No es pot donar qualsevol cosa.”

L'Edu presumeix especialment de les amanides que fan al vespre. “No n'hi ha cap que sigui igual, són petites obres d'arts”, comenta. Se sent orgullós de participar en un projecte social com aquest. I de poder contribuir amb el seu exemple al fet que d'altres també puguin acabar deixant el carrer. Ell s'hi va passar tot un any. “Problemes amb la parella, em va fer fora de casa”, explica. I no entra en detalls. Tampoc cal preguntar. Com tots, ho va passar malament. I, com tots, va aprendre a trobar petites taules de salvació. Una d'aquestes va ser El Chiringuito de Dios, on va començar a anar a esmorzar buscant també caliu. “Al carrer, si no hi trobes gent que t'informi no ets ningú. Vaig fer bon amics que em van orientar, em van ensenyar on podia dormir, on podia dinar... Perquè el que s'ha de tenir clar és que, al carrer, si no hi trobes gent que t'informi no ets ningú.” D'aquella etapa, en parla amb nostàlgia, encara que no ha passat tant de temps. “Al carrer molta gent es dóna a la beguda perquè és un vici barat, per no pensar, per fugir de la soledat. El cartró de vi és el seu refugi però també és una arma mortal. Hi vaig fer tres amics i els tres estan morts.”

A El Chiringuito de Dios, l'Edu no només hi ha trobat una vocació i una família, també hi ha pogut estudiar i créixer professionalment, una cosa impensable quan dormia als bancs o es presentava a les lliste de l'INEM. A les parets del local hi ha penjades diverses fotos seves, una de les quals al costat d'un certificat on consta que s'ha tret el títol de manipulador d'aliments. “Ajudo el Juan –un altre voluntari que fa tasques de coordinador al menjador social– i cada dia aprenc una cosa nova al seu costat.”

Respecta i admira profundament el director d'El Chiringuito de Dios, el pastor alemany Wolfgang Striebinger, perquè no només li va donar l'oportunitat de deixar el carrer, sinó que també li ha ofert un pis on viu amb la resta de voluntaris que col·laboren al restaurant social. L'agraïment és infinit. “Som com una família”, reitera l'Edu mentre es fa una cigarreta després de dinar. I anima els usuaris, la gent que encara no ha trobat una sortida a no deixar de lluitar.

L'Edu té una paga de prejubilació de 426 euros. “Podria estar mirant la tele tot el dia i després gastar-me els diners en alcohol o drogues, però jo sé que això no em porta enlloc.” La seva recepta és “dinamisme i més dinamisme”, encara que a vegades costi. “Un no pot acceptar la inactivitat i acabar sentint-se un inútil quan hi ha tantes coses a fer i tanta gent a ajudar”, afegeix. A El Chiringuito ha après que “qui sembra recull” i que la seva manera de fer és contagiosa. Si ell fa coses, és difícil no aixecar-te de la taula per ajudar-lo.