Argentí, jesuïta i finalista el 2005

Un progressista en una Església llatinoamericana conservadora

Passaven pocs minuts de les vuit del vespre d'ahir quan a la plaça de Sant Pere van ressonar les famoses paraules: habemus papam. El nou cap de l'Església catòlica serà Jorge Mario Bergoglio, argentí d'origen piemontès, arquebisbe de Buenos Aires, que ha triat el significatiu nom de Francesc I.

L'elecció de Bergoglio ha estat tota una sorpresa, tant per a la gentada que esperava des de feia hores a la plaça de Sant Pere sota la pluja com, sobretot, per als vaticanistes, que l'havien deixat fora de totes les travesses, sobretot per la seva avançada edat, 76 anys. Fins i tot els qui auguraven un pontífex llatinoamericà el situaven al darrere dels brasilers, i en cas que l'elegit fos americà, també al darrere dels porprats dels Estats Units.

Francesc I va ser escollit a la cinquena votació, una més que les que va necessitar el seu antecessor en el càrrec, Benet XVI, i tres menys que les que van caldre per triar Joan Pau II, que va sortir elegit a la vuitena votació.

Els 115 cardenals han complert així les expectatives de celebrar un conclave curt per donar una imatge d'unitat interna de l'Església. La línea divisòria que, segons els vaticanistes, determina que un conclave pugui ser considerat breu és precisament la de la cinquena votació, evitant la segona nit, la de les negociacions, renúncies i aglutinament de vots als cardenals amb més vots. La temuda nit de negociacions no ha calgut, i, contra tot pronòstic, ha estat escollit l'argentí Bergoglio, que a més a més de ser el primer llatinoamericà que arriba a papa té la peculiaritat de ser jesuïta. El primer jesuïta papa de tota la història de l'Església catòlica. Els jesuïtes no són gaire amants dels càrrecs de poder, per això és estrany trobar seguidors de la Companyia de Jesús que siguin bisbes o cardenals.

Una altra de les peculiaritats de Francesc I és que en l'últim conclave havia estat el rival directe de Joseph Ratzinger. L'any 2005 Bergoglio va ser el candidat que tenia més vots després de Ratzinger. Després de la tercera votació, al que ara ja és papa emèrit li faltaven només cinc vots per convertir-se en sant pare. Segons van revelar alguns porprats, Bergoglio, durant la pausa de l'hora de dinar, va acostar-se als que sabia que li donaven suport dient-los “esteu bojos de preferir-me a mi que a Ratzinger, ell està molt més ben preparat que no pas jo”, demanant el vot per a l'alemany i renunciant així a ser ell el nou sant pare. Setze cardenals afins a Bergoglio li van fer cas, i van votar a Ratzinger en la quarta votació, convertint-lo en el nou bisbe de Roma. Aquesta vegada, potser, els cardenals electors han volgut agrair-li la humilitat i ell, pel que sembla, s'ha sentit més capaç d'assumir el càrrec.

Ara més que mai, l'Església té la necessitat de fer un gir cap als seus orígens i apropar-se al poble. L'elecció del bisbe Bergoglio, un jesuïta humil, que viu en un petit apartament, es cuina el seu propi menjar i viatja en metro, pot considerar-se un intent de salvar la barca de Sant Pere de la deriva a què l'han portat les lluites de poder. Que el nou sant pare vingui del continent americà, allunyat de la cúria, també s'interpreta com un desig de posar fi a l'amiguisme que regna en l'administració vaticana.

Bergoglio és un positivista, progressista socialment en una Església, la llatinoamericana, força conservadora en tots els àmbits, sobretot en la doctrina social. Però els cardenals han volgut reconèixer que el 40% dels catòlics són de Llatinoamèrica.

Va ser a les set i pocs minuts del vespre que la petita xemeneia de la teulada de la Capella Sixtina va treure l'esperat fum blanc anunciant que s'havia trobat substitut a Benet XVI. Però els prop de 100.000 feligresos que s'havien congregat sota la pluja van haver d'esperar una hora, entre crits de Visca el papa!, des de la fumata blanca fins que Bergoglio va sortir al balcó a saludar aclarint la incògnita de qui seria el nou pontífex.

Eren tantes les ganes que tenien alguns de tenir un nou papa, que a mitja tarda diversos fidels havien confós un gavià entremaliat que s'havia recolzat a la xemeneia per una incipient fumata blanca. Algú va cridar habemus papam!” i la gentada es va desfer en aplaudiments i crits de joia. Al cap de poc, desil·lusió general en veure que es tractava d'una falsa alarma. L'ocell, però, es va fer famós ràpidament: en pocs minuts ja tenia compte al Twitter i més de 6.000 seguidors.