Glòria a Tecla

Quan llegiu aquest article, la Santa Tecla 2009 se'ns haurà escapat definitivament de les mans i ja haurà deixat pas al compte enrere cap a la del 2010. Aquest matí els carrers hauran retrobat el seu tràfec diari, i al capvespre Tarragona serà més deserta que els darrers onze jorns. L'estiu s'haurà esvaït i la tardor regnarà plàcidament a la vora de la Mediterrània.

A hores d'ara els tarragonins fem i vivim la festa gran amb plenitud, com si una tempesta sentimental hagués caigut sobre aquests carrers desbordats d'història. Em sembla que tota una vida no serveix per entendre l'enamorament de Tarragona i Santa Tecla, ni per assimilar-la en el pla personal o en el comunitari, ni des de la sacralitat cristiana ni des de l'exuberància festiva. Santa Tecla és un deliri de sentiments i d'emocions, de pólvora i de suor, de reflexos d'argent i de teixits carmesins, d'albes i de darreres llums de capvespre, d'encens i cera contraposats a focs de l'infern, d'al·leluies, oripell i cordill de traca, de nits que es tornen matins, de matins que no tenen fi, d'una tarda que es fa nit, i aquesta esdevé matinada i després matí, i el matí novament capvespre, sense cap frontera entre tots els temps.

Són nits transfigurades, hipersensibilitats nascudes del cansament, impactes estètics i emocionals, esplèndides confusions, que cadascú viu a la seva manera. Possiblement aquesta és la seva enorme riquesa i el seu immens misteri. La nostra celebració gran sembla parar el temps amb el seu retorn cíclic, i reinstaurar el seu tempo propi en les durades internes. Però sota d'aquestes corre el temps real, les transporta i les exhaureix. Avui ha passat a través nostre una altra Santa Tecla. I amb ella, passem també nosaltres. Quantes ja per darrere? Quantes pel davant? I cadascuna ens deixa i deixarà instants únics, inigualables, efímers i alhora eterns. No seran els més espectaculars, sinó petites vivències nascudes de l'estimació que cadascú professa per aquesta celebració que tots podem compartir. Santa Tecla no entén d'exclusions. L'encaixada amb un vell amic, les paraules a cau d'orella d'alguna festera, la trobada amb els companys de Bilbao o de Granollers o de Sitges o de Ribes o del Delta o de Mataró o de Vilafranca o de Valls o del Canal Blau de Vilanova, els esquellots dringant a les Cols, les centenars d'espelmetes il·luminant la capella de Santa Tecla a la catedral, els músics de la banda interpretant la marxa de la patrona a la sortida del temple, l'SMS d'algú que escolta la ràdio perquè no pot ser al carrer, l'espineta cuinada pel Lluís i el Santi, la del Francesc amb aroma de rosada, l'estofat dels geganters, el pastís d'aniversari que una entitat regala a una altra, el mocador cordat al coll segons el nus ensenyat per l'Estevet, la samarreta del nostre grup, el «quan vénen?» del meu fill impacient que anhela trobar-se amb tot aquest imaginari que hem de cuidar amb tots els ets i uts si volem que continuï ben esplendorós.